L'Acròpolis d'Atenes

 L'Acròpolis d'Atenes, coneguda com “la roca sagrada”, és la joia de la Grècia clàssica i símbol de l'Edat d'or de l'antiga ciutat d'Atenes. L’Acròpolis tenia una doble funció: defensiva i com a seu dels principals llocs de culte. Va ser construïda entre el 447 i el 432 a.C  per Pèricles, un polític local amb la forta convicció de donar a Atenes la importància que es mereixia.

Al principi, els ciutadans no estaven gaire convençuts del projecte de Pericles, però com ell carregaria amb totes les despeses econòmiques, al final hi van accedir. 

La paraula Acròpolis significa, en grec, “ciutat alta”, ja que la seva ubicació en un lloc elevat no era casual. El motiu era que així els ciutadans podien estar més a prop dels déus quan resessin o fessin ofrenes.

Tot i que Pericles va ser qui va organitzar el projecte de l’acròpolis, la seva construcció no podia haver-se realitzat sense la participació d’escultors i arquitectes com Fidias, autor de l’escultura de la deessa Atenea Parthenós. La construcció de l’acròpolis es va iniciar sobre les ruïnes que van deixar els perses a les guerres mèdiques l’any 480 a.C, quan aquests van saquejar i destruir els edificis existents fins aquell moment a l’acròpolis. 

Al principi, a l’acròpolis s'hi van instal·lar els reis i els personatges notables de la ciutat. Però amb el temps, va esdevenir un santuari només reservat als déus.

Alguns dels edificis més importants que podem trobar a  l’acròpolis són:

-Els Propileus: És la porta d’entrada de l’Acròpolis. Presenta una façana dórica de sis columnes. L'edifici central també té unes columnes jòniques a banda i banda del passadís central. Es tracta, doncs, del primer edifici que coneixem amb columnates dòriques i jòniques visibles al mateix temps. 

-El Partenón: És un temple consagrat a la deessa Atenea, a qui el poble d'Atenes considera la seva protectora. Va ser construït al segle v aC i és el monument més antic dels ubicats a l'Acròpoli. El Partenó és un símbol de la democràcia Atenesa i durant un temps va ser el tresor de la Lliga de Delos. El Partenó es va convertir en una església cristiana i posteriorment en una mesquita. 

-L’Erecteion: També és un temple dedicat a Atenea, el seu nom és deu a Erecteu, descendent d'Atenea i rei d'Atenes. L’Erecteion es va aixecar per honrar els déus centrals de la religió grega. Allà es realitzaven ofrenes amb animals a aquests déus. El temple es caracteritza per les estàtues de les cariàtides que es troben a l’atri, unes sacerdotesses provients de l’illa de Caria.

-El temple d’Atenea Niké: És un temple jònic consagrat a la deessa Atenea i es situa al costat dels Propileus. El temple commemora la victòria dels grecs sobre els perses a la batalla de Salamina (448 aC) i el tractat de pau que va signar Càl·lias amb els perses l'any següent. El temple va ser en el seu origen un lloc de culte, a l’exterior es feien celebracions, ja que a l’interior es trobava l’estàtua de la deessa Atena. L'estàtua d’Atena que hi havia a dins del temple no tenia ales, a diferència de com era representada en altres temples, perquè no pogués volar i abandonar la ciutat.

-El teatre de Dionís: va ser el teatre més gran de l'antiga Grècia, situat al peu de l'Acròpoli d'Atenes, vora del edifici sagrat Tèmenos de Dionís. Dedicat, com el seu nom indica, al déu del vi i del teatre, fou construït durant el segle IV aC.

ANA FERNÁNDEZ

5E

PISÍSTRAT, EL TIRÀ “BO”

 Pisístrat – Πεισίστρατος –, fill d’Hipòcrates, va ser un tirà d’Atenes que va prendre el poder l’any 560 fins la seva mort (va viure exiliat per dos períodes).

Va rebre el seu nom el qual significa “fill de Nèstor” perquè era, segons la mitologia grega, ancestre familiar.

Pisístrat és conegut per la guerra contra Mègara, on va dirigir l’exèrcit atenès.Va aconseguir conquistar la ciutat de Nisea i va recuperar Salamina. Gràcies a les seves accions i l’amistat que tenia amb Soló, va aconseguir un lloc destacat dins la política atenesa.

Soló va establir la seva constitució i es va retirar d'Atenes. Llavors, les lluites entre el partit de la plana, el partit de la costa i el partit de les muntanyes van esclatar. Amb la seva política de repartir diners als pobres Pisístrat va aconseguir força suport.

Quan va tornar Soló a la ciutat va veure l'ambició del seu amic i va advertir a Pisístrat, però ja fins i tot el senat estava disposat a donar el poder al cap dels muntanyencs. Li van concedir un cos de 50 homes armats per a la seva protecció. Progressivament Pisístrat va ampliar aquest cos i finalment es va apoderar de la ciutadella (560 aC.). 

Una vegada al poder, Pisístrat no va canviar les lleis i va administrar molt bé el país, però molt aviat les faccions de Megacles i Licurg, unides, el van enderrocar. La seva propietat va ser confiscada i fou comprada per Càl·lies, fill d'Hipònic.

Pisístrat va ser a l'exili uns sis anys, però va tornar després de fer una aliança amb Megacles. Altre cop el tirà va recórrer a un estratagema per accedir al poder i el poble el va rebre i acceptar, segurament també per influència de Megacles i el seu partit, ara aliats al tirà.

Megacles altre cop es va aliar amb Licurg contra Pisístrat i aquest fou enderrocat per segona vegada. Un altre cop la seva propietat va ser confiscada i un altre cop la va comprar Càl·lies.

A proposta del seu fill Hípies, Pisístrat va decidir intentar recuperar el poder i va obtenir el suport d'algunes ciutats. Amb els fons que van aportar les ciutats es va contractar un exèrcit mercenari a Argos. Finalment, els mercenaris van arribar a Marató a l'Àtica on els partidaris de Pisístrat se li van unir, els seus rivals van sortir a trobar l'exèrcit invasor amb les forces militars al seu abast, els dos exèrcits van acampar al Temple d'Atenea a Pal·lene i Pisístrat va fer un atac inesperat i va posar en fuita a l'enemic. Mentre eren perseguits els fugitius, Pisístrat va poder entrar a Atenes sense oposició.

Altre cop tirà, va adoptar mesures per assegurar-se el control del poder. Un cos de mercenaris va quedar a la seva disposició i ostatges dels seus enemics foren enviats a Naxos, sota custòdia de Ligdamis. Altres oposicions foren desterrats o es van exiliar.

Durant el seu mandat els atenesos van ser privats de moltes llibertats civils i morals, però tot i això, el judici que en fan els autors antics, com ara Heròdot, no és gaire sever, pel fet que el consideren un tirà dotat de grans habilitats per governar. Se li atribueixen diverses reformes i millores. Pisístrat va acabar amb els abusos per part dels aristòcrates, va promoure un repartiment més equitatiu de la riquesa i va afavorir un fort creixement econòmic de les classes mitjanes. A més, va promoure la cultura i va embellir Atenes . Va fer construir temples, aqüeductes i vies. Amb tot això, va aconseguir força suport.

Pisístrat va ordenar posar per escrit la Ilíada i l’Odissea i va organitzar els primers concursos teatrals en honor al Déu Dionís (Déu del vi i la fertilitat).

Els seus fills van ser assassinats i expulsats. Finalment, Pisístrat va morir l’any 527 aC.

MARTINA  SALVIA

5E

ELS 7 SAVIS DE L’ANTIGUITAT

“Els Set Savis” va ser el nom donat per la tradició grega a set antics savis grecs, al voltant del 620 i el 550 aC, pel fet que els seus ensenyaments o frases són una guia de la vida dels homes. 

Segons el diàleg “Protàgores” del gran filòsof Plató, aquests savis eren:

TALES DE MILET: va ser un filòsof grec nascut a la ciutat de Milet, a la vora del Mar Egeu. Se'l considera el fundador de l'escola de Milet de filosofia i, per tant, l'iniciador de filosofia occidental. Se li van atribuir grans i prodigiosos coneixements en múltiples sabers i els seus principals interessos eren les matemàtiques, l'astronomia i la política.

SOLÓ D’ATENES: va ser un famós estadista, legislador i poeta grec. Va néixer a Salamina, encara que va desenvolupar la seva activitat política a Atenes. 

És conegut principalment per la seva tasca legislativa durant l’època arcaica per a reduir les grans diferències socials i econòmiques dels atenesos. 

BIES DE PRIENNE: fou un jurista i filòsof grec de Jònia. Va ser jutge a la ciutat de Prienne i es va fer famós per les seves decisions intel·ligents. 

Algunes anècdotes sobre ell expliquen que la seva bondat era tal que un cop va pagar un rescat per algunes noies que havien estat capturades. Després d'educar-les com les seves pròpies filles, les va enviar de tornada a Messina, la seva pàtria.

PÍTAC DE MITILENE 

Era un comandant conegut per la seva saviesa política i social, així com per la seva prudència i destresa militar.  Va guanyar fama per l'alliberament de la ciutat de Mitilene de la tirania, després d’enderrocar el tirà Melancre. 

L'any 606 aC, dirigia l'exèrcit de Mitilene en la seva guerra contra Atenes, on els mitilenis van ser derrotats. Pítac es va destacar lluitant i vencent en combat singular contra el comandant atenenc, i per això, va rebre com a premi unes terres que va dedicar al culte i que foren anomenades les terres Pitàccies.

CLEÒBUL DE LINDOS

Va governar Lindos i es va guanyar la fama com un governant savi i planificador. Va destacar per la seva bellesa i intel·ligència i va ser autor de poesies i diversos enigmes.

En la seva joventut va viatjar per Egipte per estudiar filosofia, i en tornar, es va casar i va tenir una filla, Cleobulina, que també va assolir una certa notorietat. 

MISÓ DE QUENES

Va ser un savi grec nadiu de Quenes, una ciutat de Lacònia. Es diu que era fill d'Estrimó i que era pagès.

S’explica que quan Anacarsis va preguntar a l'oracle si hi havia algú més savi que ell, la Pítia li va contestar: “Dic que a Quenes hi ha un Misó que és més savi en el seu enteniment que tu.” Quan, ple de curiositat va arribar al poble de Misó el va trobar en ple estiu llaurant unes terres i li va dir: "Ara no és temps de llaurar" i Misó va contestar: "Però sí de preparar el terreny".

QUILÓ DE LACEDEMÒNIA 

Va ser un poeta espartà, que va ocupar el càrrec d'èfor i va elaborar gran part de la constitució atribuïda a Licurg. 

Se li atribueix la militarització de la vida civil d'Esparta. També va introduir el costum que els èfors s'unissin als reis com els seus consellers.

Els set savis, representats a la Crònica de Nuremberg.

Mosaic on apareixen els set savis, Sòcrates i Cal·líope. Es troba al Museu Nacional de Beirut.

SALOUA LOUAHIDI

5E

Mite Fundacional d'Atenes

 Atenes, la ciutat més important de la Grècia antiga i bressol de la civilització occidental, va originar-se molt més abans que el seu nom quan un grup de llogarets van agrupar-se per fundar-la.

El nom de la ciutat, en canvi, té un significat molt més mitològic que tingué lloc al 3.000 a.C

El patronatge d’aquesta ciutat va estar molt disputat a l'Olimp. Per aquest mateix motiu es va convocar un concurs de divinitats que decidiria quina divinitat s’encarregaria de la protecció de la ciutat.

L’àrbitre va estar el mateix Zeus, qui va establir un seguit de normes. Cada aspirant donaria un premi a la ciutat. D'entre tots els déus i deesses només dos van sortit finalistes; Atenea, la deessa de la saviesa i la civilització i Posidó, déu dels mars i les aigües.

A l'última fase, celebrada a l'alt de l'Acròpoli de la ciutat, Posidó clavà el seu trident i feu brotar aigua creant així una font d’aigua, però hagué un petit detall que no va tenir en compte; l’aigua d’aquesta era salada i va fer malbé els cultius dels atenesos. Desprès, al torn d’Atenea, va sorprendre als ciutadans amb or líquid: una olivera com a símbol de pau, de progrés i de força. D'aquesta surgi el fruit esencial de la dieta mediterrània que a més, fou cura de molts mals i que encengué els canelobres.

Aquest fruit, considerat sagrat, ocupà un lloc privilegiat en l’Acròpoli fins l'any 480 a.C quan els perses van envair la ciutat i el van cremar, fet que els atenesos van considerar un mal presagi. Pel contrari, dies més tard, les branques tornaran a créixer de nou  a l’arbre sagrat.

L'olivera i l'oli van adquirir un paper fonamental a la història de Grècia. Les monedes portaven representada a la deessa Atenea amb un casc ornamentat amb una corona d'olivera, els atletes s’ungien l’oli pel cos per mantenir la flexibilitat als seus músculs i els guanyadors rebien una corona de branques d'olivera. A més, va tenir nombrosos usos per a la medicina antiga i finalment, va esdevenir un símbol sagrat amb fins religiosos.

En la següent imatge, es pot visualitzar a Atenea amb la seva llança i a Posidó amb el seu trident. Al centre es veu l’olivera i a banda i banda de cada finalista hi són tots els altres participants pel patronatge de la ciutat. 

Nerea Fernández

5E

Les característiques de l'art arcaic

 L’art arcaic va durar des de del segle VII aC al segle V aC, aquest va ser l’estil que predominava a l'antiga Grècia.

L’art arcaic pretenia arribar a l’ideal de bellesa mitjançant l'harmonia de les formes, aquest ideal de bellesa l'aniran perfeccionant.

Arquitectura:

En la èpoa arcaica es repren l’arquitectura monumental que s’havia deixat enrere a l’època fosca. Aquesta se centra en els temples i en l'acròpolis. Els temples cada cop eren més importants i es van començar a fer de pedra en canvi de fusta.

Es comencen a definir els diferents estils:

Estil dòric: aquest és robust, molt simple sense bassaments i ens recorda al seu origen vegetal (ja que abans les columnes eren de fusta).

Estil jònic: aquest és més esbelt i estilitzat, el capitel de les seves columnes poden haver evolucionat de la columna hethitica egípcia. 

Pintura:

No s'han trobat casi exemples de pintures de l’època ja que els artistes acostumaven a pintar sobre taules de fusta i s’han deteriorat amb el pas del temps.

Però ens podem fer a la idea de com eren gràcies a les pintures que es van fer sobre ceràmica.

Ceràmica:

Al segle VII aC va apareixer l’estil corint que constava de figures negres sobre argila (la de corintia era groga i la de atenesa era més vermellosa). A la ceràmica crontia podem observar figures d’animals mentre que a la atenesa veiem més com s'inspiren en mites.

Al final del període arcaic veurem l’estil antònim de l’incial, on les figures seran vermelles sobre un fons negre. En aquí el que es pintava era la part negre deixant les figures amb el color natural de l’argila creant una il·lusió més realista.

Lucía Moreno 5E

 

AQUIL.LES

 En la mitologia grega Aquil·les va ser el millor combatent de la guerra de Troia, també decisiu a la victòria d'aquesta, combinant la força, la velocitat i la intel·ligència. Era Fill de Peleu i de la nimfa Tetis. Zeus i Posidó s'havien disputat la seva mà fins que es va profetitzar que Tetis engendraria un fill més gran que el seu pare. Per això tots dos van haver de renunciar al seu desig, i Tetis va ser obligada a casar-se amb Peleo. També era descendent d'Eaco, que va ser un dels grans herois que va ser nomenat jutge dels inferns junt amb Ridos i Radamantis.

Se li representa amb l'escut d'Aquil·les, una armadura d'or i també amb una fletxa al taló fent referència al mite i la seva vulnerabilitat al taló. De la seva vulnerabilitat al taló hi ha dues versions: una ens diu quan va néixer, la seva mare Tetis ho va sostenir del taló i el va submergir en el riu Estígia per a tornar-lo immortal, però el seu taló mai va tocar les aigües, i així va estar vulnerable com el de qualsevol altre mortal. Una altra versió diu que Tetis posava a Aquil·les al foc de la llar per així cremar les parts mortals del seu cos i després li omplia el cos d'oli, fins que Tetis va ser interrompuda per Peleo que li va treure al nen, que va quedar amb el taló carbonitzat. Plena de ràbia, Tetis els va abandonar als dos i Peleu va substituir el taló per la taula del gegant Damis, famós per la seva velocitat, per això Aquil·les l'anomenaven peus lleugers.

Durant una de les batalles, els troians van fer retrocedir les tropes gregues assaltant així els seus vaixells. Dirigits per Hèctor els grecs casi cauen derrotats fins que Patrocle va treure els troians, però va morir a mans d'Hèctor abans de prendre Troia. Aquil·les es va assabentar de la notícia i cobert d'ira i dolor va estar a punt de treure's la vida, llavors, va decidir venjar la mort d'Hèctor. Va demanar-li una armadura més poderosa a la seva mare i va sortir decidit al camp de combat on va matar a Hèctor, el va lligar a un carro i el va arrossegar nou dies pels voltants del mur de Troia.

Aquil·les, finalment va ser derrotat pel príncep troià Paris, qui li va disparar una fletxa enverinada dirigida pel déu Apol·lo al taló esquerre del qual ell era vulnerable i així el va matar. Després de la mort d'Aquil·les, les seves restes van ser barrejades amb els de Pàtrocle i la seva armadura va obrir una disputa entre Ulisses i Àiax el Gran, cosí major d'Aquil·les. Més tard, la seva mare Tetis va aconseguir la immortalitat per al seu fill i va viure a l'illa de Leuce en la desembocadura del Danubi, on se li va rendir culte.

Nerea Carmona

TESEU

 Teseu (Θησεύς) fou rei d’Atenes i fill d’Egeu i Etra. També és l’heroi de la regió d’Àtica. Egeu, que era el rei d’Atenes, no havia tingut cap descendència i estava terroritzat perquè els seus germans l’ataquessin, així que va anar a consultar l’oracle de Delfos, el qual li va dir ''No obris el teu odre fins que tornis a Atenes'', significant que la primera dona amb la que tingués relacions sexuals tindria un fill amb ella. Piteu, doncs, el va emborratxar per que fecundés a la seva filla Etra. Altres versions diuen que va néixer de Posidó després d’aquest abusar sexualment d’Etra al temple d’Atenea. 

A Teseu se’l coneix, sobretot, pel mite de Teseu i el minotaure. A Grècia es celebraven concursos de lluites. A un d’Atenes, el campió de la ciutat es va haver d’enfrontar al fill de Minos, rei de Creta. El seu fill va guanyar i els atenencs enfadats van assassinar al vencedor. El rei de Creta va declarar la guerra a Atenes, va guanyar i com a càstig va ordenar que cada any, durant trenta anys, set nois i set noies d’Atenes fossin enviats al Minotaure a Creta per ser devorats.

Teseu, que era el fill del rei d’Atenes a llavors, va decidir ser un dels nois voluntàriament. Ariadna, filla de Minos, el va veure i es va enamorar d’ell, sobretot al saber que va anar voluntàriament, pel seu coratge. Ella sabia que podria ser capaç de derrotar al minotaure, però no d’escapar del laberint, així que li va dir d’agafar un fil i mai deixar-lo anar, mentres Ariadna agafava l’altre punta del fil.

Teseu va fer cas i no va deixar anar el fil. Es va acostar al minotaure finalment I Ariadna notava com es movia el fil durant la lluita quan, de cop, el fil es deixa de moure. Ariadna, que estava angoixada per no saber què havia passat, de cop escolta crits de joia, ja que Teseu havia matat al Minotaure. Després surt del laberint amb ajuda d’Ariadna i fugeixen després d’enfonsar les naus de Creta per evitar ser perseguits. 

Teseu va retornar a Atenes després d’estar fora durant molt temps i la va trobar amb rebel·lions, corrupció i caos. Incapaç de solucionar-lo, va enviar als seus fills fora amb ell i va viatjar a la illa d’Esciros, on va morir. Segons algunes versions, el rei de la illa, Licomedes, el va portar al cim d’una muntanya i el va precipitar i segons altres versions ell es va caure sol. Quan el van trobar durant una batalla, van anar a l’oracle de Delfos, que va manar que li donessin una honrosa sepultura a la ciutat. Cimó ho va complir i va conquerir l’illa d’Esciros.

Dani Casco

Joel Ortega