En realitat, Roma no va aportar massa a la música grega, ja que, encara que van conquerir els seus territoris, la cultura grega sempre va ser més important. Això sí, els romans van adaptar la música grega al seu caràcter. Sembla ser que l'estat o els mateixos mandataris romans no estaven d'acord en valorar la música, alguns la condemnaven i deien que calia tocar poc i amb moderació, com és el cas de Tul.li Ciceró.
Els virtuosos de la música eren respectats i considerats en tot l'Imperi. Estudiaven sota la tutela de memorables mestres; havien de portar una vida metòdica i sana; realitzaven gires de concerts per l'Imperi i van rebre pagaments importants i nombroses famílies patrícies van continuar la pràctica que s'havia iniciat amb els famosos Gracs, Tiberi i Gai Semproni cap al 110 a.C., d'enviar els seus fills a les escoles de música i de dansa.
En l'origen de Roma, apareixen els ludiones, actors d'origen etrusc que ballaven al ritme de les tibiae, un tipus d'oboè, instrument semblant al aulos grec, de vegades acompanyat de cant vocal.
D'aquests tipus de música no ens queda pràcticament res, excepte breus fragments, que Terenci va usar en una de les seves representacions teatrals. El Carmen saecularis, cant en estrofes per a cor de nens i nenes, es va estrenar al anys 17 a. C.
Però potser on millor es pot apreciar el gènere musical és en llocs com circs, teatres i amfiteatres, com a Grècia. Al contrari que a Grècia, les parts de cor no eren tan importants a Roma. Hi havia parts cantades amb acompanyament de tibiae generalment, que podien ser simples o dobles, repetint-aquestes dues vegades. Les parelles tenien una afinació igual a les altres. A Roma, les parts recitades, anomenades deverbia anaven seguides de cantica o parts cantades per un solista o un duo.
¿Actors d’origen etrusc que ballaven al ritme de les tibiae?
ResponElimina