Els sacrificis eren una part fonamental de la religió grega, ja que era imprescindible que el ciutadà recordés a la divinitat la seva atenció. En primer lloc, cal tenir en compte que la mort violenta d’un animal en un sacrifici era un acte públic que tenia lloc als altars a les afores dels temples. Es tracta d’un ritual integrat dins de molts altres rituals i cerimònies, com per exemple, la representació teatral, que sempre començava amb un sacrifici en honor a Dionís.
El sacrifici té una gran importància en la vida social, política i religiosa d’un ciutadà grec. La paraula sacrifici ve de “sacrum” + “facio”, de manera que matar un animal en honor dels déus vol dir “fer una cosa sagrada” on el ciutadà es comunica amb allò sagrat i amb la pròpia divinitat. Pels grecs, matar un animal és la manera de relacionar-se amb els déus.
Walter Burkert va estudiar el significat social del sacrifici centrant-se en la seva recerca sobre diferents tribus siberianes i el seu comportament respecte el sacrifici d’animals. Burkert situa l’origen del sacrifici en unes cultures molt antigues que es poden posar en relació amb les mateixes pràctiques que es portaven a terme a Grècia. Ja a les tribus siberianes es troba la necessitat dels caçadors d’expressar la necessitat de recuperar la forma de l’animal que han matat, potser degut al sentiment de culpa.
La mort genera un seguit d'inquietuds i se superen a través d’aquest ritual. Es tracta d’un mecanisme d’exculpació molt antic en què el sacrificant fa una restitució simbòlica de l’animal per superar el seu sentiment de culpa. Us podeu imaginar avui dia un caçador després d’haver matat un cérvol omplint el seu cos de palla per tal de deixar el seu cos intacte i alliberar-se del sentiment de culpa?
La restitució simbòlica de l’animal no era l’únic mecanisme que tenia l’home per superar la seva por. L’home que oficiava el sacrifici podia obligar l’animal a fer un sacrilegi per tal de tenir una excusa per poder-lo matar “sense remordiments”. Els animals sovint eren abandonats als espais sagrats per poder matar-los per sacrílegs. I qui oficiaria aquest sacrifici? El sacrificant acostumava a ser algú extern a la comunitat, ja que d’aquesta forma, qui queda tacat de sang és algú que ve de fora.
A banda d’obligar la víctima a cometre un sacrilegi, també se la feia apropar-se a l’altar seduïda per menjar per tal que acotés el cap com si assentís i mostrés la seva voluntarietat. Hi ha alguns textos on es parla de la festivitat de les Bufònies i es pot veure com tots els sacrificants es col·loquen les pells dels animals i s’acusen els uns als altres d’haver matat un animal. Fent aquesta performance, es vol encobrir una violència que es percep com a il·legítima. En el text de les Bufònies, l’assassinat d’un animal s'entén com un delicte comunitari i al final s’acaba acusant al ganivet amb què s'ha matat la víctima, i se'l castiga llençant-lo al mar.
A l’Himne Homèric dedicat a Hermes, el déu també restitueix simbòlicament les pells d’una vaca després d'haver-la matat i fa 12 trossos pels 12 déus olímpics. Més tard hi haurà una substitució simbòlica de l’animal amb pa i vi, i el pa s’esquarterarà com si es tractés de l’animal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada