Pseudolus

Pseudolus és una fabula palliata (és a dir, una comèdia escrita a la manera grega) de Titus Maccius Plautus, segons el testimoni de Ciceró -juntament amb Truculentus- és una de les obres que més agradava a l'autor, i segons molts crítics potser també la més representativa de les comèdies plautines. El seu mèrit rau en què les escenes se succeeixen unes a altres servint només al fluid desenvolupament de l'acció, en diàlegs d'una espontaneïtat i una comicitat insuperables i sembla que en aquesta obra els personatges i les figures literàries es veuen portades al màxim de les seves possibilitats dramàtiques. Abans d’explicar l’argument de la història però, anem a presentar els personatges:

Pseudolus, (ve del grec ψευδω, qué significa enganyar) esclau de Simó. És el rei dels esclaus plautins, un prototip de saviesa i habilitat humanes, un home flexible, capaç de deixar-se guiar pels fets i de sortir així victoriós en qualsevol situació de la vida; la seva confiança en si mateix i la superioritat amb què sap donar-se són responsables directes del seu segur èxit. (servus)

Cal·lídor, jove, fill de Simó. (adulescens)

Balió, alcavot. Sublimació negativa d’aquell personatge tan odiat en l’Antiga Grècia. (leno)

Simó, vell. (senex)

Cal·lifó, vell, amic de Simó. (senex)

Un militar. (miles)

Hàrpax, criat del militar. (servus)

Carí, jove, amic de Cal·lidor. (adulescens).

Esclaus (servus).

Cortesanes, la destacada és Fenícia, (virgo).

Un jove esclau de Balió.(servus)

Un cuiner, sense cap dubte, el més destacat de les comèdies de Plaute.

Simia, sicofanta (En l'Antiga Atenes una sicofanta​ -en grec συκοφάντης- era un denunciant professional. Generalment cobrava de l'interessat a denunciar, que no desitjava fer-lo per si mateix. Eren coneguts i temuts per les persones honrades que sempre podien veure's embolicades en una denúncia falsa.) 

Ara, anem a explicar Pseudolus en si...

Comença amb un pròleg que diu:

Més val estirar les cames i posar-se en peus, que és molt llarga la comèdia de Plaute que representarem.

Malgrat hi han hagut dues interpretacions diferents de l’obra, la mes acollida ha estat sempre la següent:

El jove Cal·lídor estima apassionadament Fenícia, una cortesana que pertany al proxeneta Balió, però Cal·lídor no disposa dels diners necessaris per rescatar-la i esbrina per una carta de la mateixa Fenícia que ha estat venuda per vint mines a un soldat, el qual ja n'havia pagat quinze a compte i les cinc restants les havia de lliurar un missatger del soldat. El termini per pagar els diners precisament acaba aquell mateix dia. Desesperat Cal·lídor demana ajut al seu esclau Pseudolus, que li promet robar-li la cortesana al proxeneta o aconseguir les vint mines necessàries per comprar-la. Per complicar-ho tot una mica més, Pseudolus aposta amb Simó (pare de Cal·lídor) que aconseguirà la noia al seu fill. Després d'una sèrie de complexes maniobres i peripècies, arriba el final: el jove aconsegueix la seva estimada i l'esclau enredaire guanya l'aposta, mentre que el proxeneta i el soldat resulten burlats.