La història d'Ulisses pot ser en si mateixa molt bonica, fantàstica, plena d'aventures, amb tots els ingredients necessaris per a una gran novel·la, i tal és així que l'Odissea és sens dubte una de les millors novel·les de tots els temps i una referència bibliogràfica imprescindible. És difícil trobar algú que no conegui la història d'Ulisses i Penèlope, la Guerra de Troia, l'episodi del pal i el cant de les sirenes ... Però el veritable significat d'Ítaca és una cosa molt més íntim i senzill, un esperit que Kavafis, mil·lennis després de la història d'Ítaca, va saber reflectir perfectament en el meravellós poema que podreu llegir al final d'aquest post.
Ítaca és el camí, Ítaca és la vida mateixa. La VIDA és el millor que tenim i moltes vegades la deixem passar sense pena ni glòria, permetem que la rutina i els dies grisos ens anul·lin i ens oblidem del que veritablement té importància. El concepte d'Ítaca encarna el concepte de la saviesa, del que aprenem al llarg del nostre camí i la nostra existència, del que anem acumulant a poc a poc a la motxilla de les nostres vivències i els nostres records, allò que sempre portem amb nosaltres mateixos .
Kavafis va ser capaç de realitzar un poema senzillament preciós, perquè parlar de la història mítica d'Ulisses però interpretant-la des del veritable sentit de la vida. Les seves paraules han traspassat mil·lennis, de la Grècia antiga als nostres dies, fent que tots dos mons es donin la mà i es mirin cara a cara. Ha sabut transmetre'ns a través del seu poema el significat de les Ítaques, el significat de les vides, de les coses bones i dolentes que ens van succeint i que ens fa aprendre, caure, aixecar-nos i seguir cap endavant mirant al futur amb els ulls ben oberts però sense oblidar el passat que ens ha fet com avui som. Però el més important de tot és viure l'avui, fer que cadascun dels nostres presents siguin viscuts intensament, com si el món s'hagués d'acabar demà. Si vivim cada dia amb il·lusió, si som capaços de gaudir de cada moment, d'aconseguir treure la part positiva que totes les coses tenen, al final de les nostres vides, quan per fi arribem a les costes de l'Ítaca anhelada podrem mirar enrere i sentir-nos satisfets i orgullosos de tot el que hem fet, tant el bo com el dolent. Ningú podrà dir-nos que no hem viscut i el que és pitjor, nosaltres mateixos no podrem tirar-nos en cara que hem deixat passar la vida. Perquè un es sol donar compte de les coses quan és massa tard, quan finalment dalt cansat a les costes d'Ítaca, quan ja no hi ha marxa enrere perquè el fet, fet està, i el que no hem fet no podrem tornar a tenir l'oportunitat de repetir-ho. Per això la "Itaca" de Kavafis és una autèntica oda a la vida i a nosaltres mateixos, i si no ens aprenem el text de memòria, com a mínim hauríem de portar sempre el sentit de les seves paraules dins de nosaltres mateixos i no oblidar el significat real de la vida i el significat d'Itaca.
Realment és un poema molt bell, i que a casa nostra en Lluis Llach el va musicar: https://www.youtube.com/watch?v=NO7nSrVlGY8
ResponElimina