Rituals d'enterrament a l'antiga Roma

En la cremació les famílies més adinerades contractaven organitzadors que s'encarregaven del seguici, els quals s'encarregaven de portar des de músics que anaven davant de les exèquies per mostrar el mort com un ésser gran, plorat i reverenciat pels altres; depenent de com fos d'il·lustre el difunt, l'exhibició d'aquest al públic podia durar fins a una setmana, en aquest cas, el seguici s'aturava davant del fòrum i un familiar proper pronunciava una oració davant del carro mortuori. 

En l'Antiga Roma els ritus d'enterrament són molt similars als grecs tot i que els romans acostumaven a incinerar als morts i els grecs els enterraven.

Caront, transportant animes per la llacuna Estígia

Un cop fet el discurs, els familiars es dirigien cap a la pira funerària (estructura de fusta en la qual es posava el cos per a cremar-lo) carregant màscares de cera i escultures dels seus familiars morts anteriorment, com si tots estiguessin presents. Abans d'encendre el foc un familiar proper s'acostava al mort i obria els seus ulls per permetre-li veure per última vegada la llum, després d'això es tancaven els ulls pronunciant el nom del difunt per després dipositar una moneda a la boca, amb l'objectiu que aquest pagués el seu viatge al més enllà a Caront, el barquer de l'Estígia a l'inframón.

Urna funerària romana

 El foc era extingit amb vi (evitaven mullar les cendres perquè el difunt no vagués ebri per l'altre món) i les cendres eren recollits pels familiars més pròxims. Els ossos, encara calents, eren rentats amb vi ranci o llet, un cop freds es dipositaven en una urna funerària plena de flors. L'endemà se celebrava un banquet pòstum o fúnebre, en el qual es menjava en honor al mort.

Els ritus funeraris per als pobres eren molt diferents, moltes vegades eren llançats com animals en les fosses comunes fora de les ciutats per deixar-los podrir, i posteriorment eren incinerats en aquestes mateixes fosses comunes. Aquests eren recollits dels carrers i eren portats per quatre necròfors, les persones que es dedicaven als rituals d'enterrament, en un taüt de lloguer a la nit. Els necròfors, i generalment els associats a la indústria de la mort, havien de viure fora de la ciutat, ja que es creien contaminats. Els romans associaven la mort amb la contaminació, no només material sinó espiritual, és per aquesta raó que els enterraments s'havien de realitzar de nit i fora de la ciutat.

Antic sepulchrum a Córdoba

Els familiars honraven als seus éssers estimats amb ofrenes de menjar, per això en les tombes hi havia tubs de libació, pèrgoles, exedres i pous. Es realitzaven ofrenes d'ous, mongetes, llenties i vi. El vi es considerava un substitut de la sang i la beguda preferida dels morts. En ocasions especials se sacrificaven animals i es feia una ofrena amb sang. La família romana estava unida i en morir un dels seus membres passava a formar part dels avantpassats als quals calia retre culte. L'espai de l'enterrament, sepulchrum, adquiria el caràcter de lloc sagrat, locus religiosus, inamovible, inalienable i inviolable. Només podien accedir-hi els familiars. Les parts externes, la momumenta, sí que es podia transformar i redecorar.

La roba romana

La nostra manera de viure comparteix similituds amb la dels romans antics, la roba que usaven també compartirà alguna similitud amb l´actual?

Començant per la roba interior o indumenta que va ser usada pels romans a imatge dels perses i dels pobles bàrbars del nord. Consistia en subligaculum, són els calçotets actuals, subucula, la nostra samarreta interior i la mamillare, els sostenidors d´avui dia.

Els punts forts de la vestimenta romana eren la toga i la túnica.

De toga n´hi havien diversos tipus;

• Picta; enriquida amb brodats d´or que usaven els cònsols i els pretors.
• Pretexta; adornada amb una franja de color porpra. La portaven els fills de les famílies benestants, senadors, magistrats.
• Viril; era la que tenien els fills dels ciutadans romans, començaven a usar-la sobre els 16 anys, era llisa i sense cap tipus d´ornament.
  
  

Només els ciutadans romans estaven autoritzats a portar-la, tant rics com pobres, però les diferències eren evidents en la qualitat dels materials i el color, eren clars indicadors de posició social. Es va convertir en un autèntic emblema de cultura romana, el seu origen és de la civilització etrusca.

Les primeres togues eren molt senzilles, amb el pas del temps i el simbolisme que va guanyar aquesta peça es va convertir en una vestimenta opulenta, incòmoda.

Abans la vestien tant homes com dones, amb el pas del temps va ser exclusivament per a homes.

 

La túnica podia ser usada tant els ciutadans com els no ciutadans de Roma. Podia ser llarga (tunica talaris) o curta, tenir mànigues (túnica manucata) o no i estar formada per una o diverses peces de roba; es posava pel cap i se cenyia al cos per la cintura.En ocasions incorporava pantalons encara que el seu ús era molt menor ja que es considerava de mal gust. Es va usar molt al llarg de l’Edat Mitjana.

 

Els antics romans no eren molt aficionats a l’ús de barrets (excepte els sacerdots, per exemple) no obstant això existien diversos tipus de barrets, com el cucullus (gorra de viatge) o el petasus, per protegir-se del sol.

Als peus, els romans usaven sandàlies o solea i només alguns ciutadans reconeguts portaven calceus o sabata tancada (pròpia de senadors i magistrats). Els nobles i alguns soldats calçaven campagnus, és a dir unes botes.

L'importància d'Ares a Roma

Ares en la mitologia grecoromana és el deu de la guerra, de la violència sense control tot i que en un principi va ser identificat com la fertilitat, el bestiar i la vegetació. Normalment representat amb un casc daurat o una llança, forma part de la tríada dels déus superiors, és fill d'Hera i Zeus (rebutjat per aquest últim per pecar d'impulsos), i té com a germanastre a Atena, qui guanya la majoria dels combats duals entre ells, per la seva astúcia utilitzant l'estratègia. L'importància del personatge està en el simple fer de propiciar l'origen de Roma; ell va ser qui va violar a Rea Silva, vestal que va quedar embarassada de dos bessons que, més tard, fundaren Roma. També sabem que l'any romà s'iniciava en el mes dedicat a aquest deu, és a dir març: Martius mensis, i que l'activitat preferida dels romans no era res més que els combats dels uns contra els altes.

Però tot i que els romans el consideraven un dels déus més importants, pels grecs era ben bé al contrari, representava el terror i era considerat fins i tot una divinitat còmica: una de les més antigues històries mitològiques es refereix a ell: en l'himne VIII de l'Odissea, es narra que Hefest, sabent per Helios, deu del Sol que la seva dona, Afrodita, la deessa de l'amor, era infidel amb Ares, els prepara un parany; té una xarxa invisible i indestructible en el llit i just quan els amants estan atrapats en ella, Hefest crida a tots els déus per burlar-se'n d'ells.

No obstant no podem negar la seva importancia eterna, ja que sempre ha estat el seu segell repartit per tota l'història, hi trobem el seu nom en un mes i en un dia de l'any, en l'horòscop, i mai no podrem negar la intensitat dels colors vermellosos del seu planeta.

I Mágia

El passat dia 22 de novembre, amb motiu del concert de Santa Cecília, vam tenir la sort d´escoltar, per primer cop, la cançó de I Mágia interpretada per cor i la banda del Satorras. I Mágia és una cançó grega i us en volem explicar algunes curiositats.

En primer lloc, la música de la cançó va ser escrita per Míkis Theodorákis, un dels compositors  grecs més famosos dins i fora del seu país. Ha musicat centenars de poemes d'escriptors grecs i també ha compost simfonies, òperes, concerts, música de cambra, i la banda sonora de més de trenta pel·lícules, com la de Zorbas el grec. La lletra, en canvi, és d´un poema d´Odisseas Elýtis, poeta d´origen cretenc , guanyador del Premi Nobel de Literatura al 1979 , i considerat un dels renovadors de la poesia grega del segle XX. Degut a la forta influència que va rebre del surrealisme, la seva poesia és plena de símbols que la fan complicada d´entendre. Hi trobem referències a la mitologia, als contes populars, a la natura, al sol, al mar, en definitiva, a Grècia.

 La cançó tracta sobre Mágia, que a la mitologia grega és la mare d´Hermes, el déu missatger. Mágia és una de les 7 estrelles més brillants que integren les Plèiades, un conjunt de mil.lions d´estrelles situat a la constel.lació de Taure. Les Plèiades són conegudes popularment a Grècia com I Púllia. En moltes llegendes i contes populars, I Púllia es representada com una mare que té set filles, una de les quals és la nostra Mágia.

En aquest poema, I Púllia baixa a la terra i manté una conversa amb un pagès molt humil, al qual finalment li entrega a la seva petita Mágia. 

Aquí us deixem la lletra en grec i la traducció al català:

 Η Μάγια

Η Πούλια που ´χει εφτά παιδιά

μέσ’ απ’ τους ουρανούς περνά.

Κάποτε λίγο σταματά

στο φτωχικό μου και κοιτά.

Γεια σας τι κάνετε; Καλά;

Καλά. Πώς είναι τα παιδιά;

Τι να σας πω εκεί ψηλά τα

τρώει τ’ αγιάζι κι η ερημιά.

Γι αυτό πικραίνεσαι κυρά, 

δε μου τα φέρνεις εδωνά;

Ευχαριστώ μα `ναι πολλά

θα σου τη φάνε τη σοδειά.

Δώσε μου καν την πιο μικρή

τη Μάγια την αστραφτερή.

Πάρ’ την κι έχε λοιπόν στο νου

πως θά `σαι ο άντρας τ’ ουρανού.

Είπε, και πριν βγάλω μιλιά

μου την καρφώνει στα μαλλιά

Λάμπουνε γύρω τα βουνά, 

τα χέρια μου βγάνουν φωτιά.

Κι η Πούλια που ´χει εφτά παιδιά

φεύγει και μ’ αποχαιρετά.

La Maia

La Púllia, que tenia set filles

travessa el cel estrellat.

S´atura un moment

davant la meva cabana i em mira atentament.

Què tal? Com està?

Molt bé. Com estan les seves filles?

Que n´he de dir, aquí dalt

les rossega la rosada i la soledat.

Per això està preocupada, senyora?

Per què no me les deixa aquí, amb mi?

Gràcies, però en són moltes,

i se´t menjarien tota la collita.

Doni´m la més petita, 

la resplendent Maia.

Agafa-la, i tingues present

que seràs l´amo de tot el cel.

Va dir, i abans que badés boca

me la va clavar al cabell.

Brillen les muntanyes al meu voltant,

les meves mans treuen foc.

I la Púllia, que tenia set filles

se´n va i em diu adéu.

En el següent enllaç podeu veure l´actuació de la coral del Satorras interpretant H Mágia: Coral Satorras H Mágia 

OVIDI

Publius Ovidius Naso ( Sulmona el 42 a.C - Tomis 17 d.C ) va ser un poeta romà.

 El seu pare li va proporcionar una educació acurada a Roma, Àsia i Grècia amb l'objectiu de convertir-lo en un advocat de profit. Ovidi va abandonar aviat aquest camí i es va consegrar a la poesia encara que el seu pare no estiguès d'acord. 

Va freqüentar els cercles literaris més aristocràtics i més influents de l'època i va conèixer poetes com Horaci i Virgili.

Les seves poesies van tenir un gran èxit en les classes altes però l'any 9 a.C August el va desterrar a Tomis, les causes del desterrament mai han estat clares.

L'elegia s'especialitza en la poesia llatina del temps d'August com a poesia que expressa l'amor que sent el poeta, el qual és sentimental i sensual. Però Ovidi és qui realment innova i estén l'elegia a nous termes. A les seves últimes eligies, durant el seu exili, apareix el seu sentiment dolorós, que és l'única vegada on s'expressa.

OBRES DE JUVENTUD

• AMORS (Amores): poemes elegíacs destinats a celebrar la seva passió per Corina, nom fictici d'una estimada que, segons molts autors, només existia en la seva fantasia. 
•  HEROÏDES (Heroides): Cartes imaginaries, en diferents elegíacs, enviades per heroïnes llegendàries als seus marits o amants absents.
• L'ART D'ESTIMAR (Ars amatoria): Poema didàctic on es donen lliçons sobre l’art d’enamorar una persona i conservar-ne l’amor. És una obra, escrita amb gràcia i enginy, que va escandalitzar les ments més conservadores per la seva evident falta de moralitat.

OBRES DE MADURESA

METAMORFOSIS (Metamorphoses): La seva obra més famosa i un dels poemes més importants de la història de la literatura. És al mateix temps un cant èpic i un poema didàctic. Consta de 15 llibres en els quals es narren nombrosos mites protagonitzats per personatges mítics que acaben transformant-se en animals, en vegetals i en constel·lacions.                       Els mites segueixen un teòric ordre cronològic, des de el Caos primitiu fins a la transformació de Juli Cesar en astre. Tot i la diversitat d'episodis l'obra mostra una forta unitat i una gran riqueza de procediments en les descripcions. Ha estat una obra molt utilitzada com a manual de mitologia i ha servit de font d'inspiració per  a escriptors, pintors, escultors i músics de totes les èpoques . 

• ELS FASTOS (Fasti): Ovidi pretenia fer un repàs a les festes religioses i nacionals del calendari romà. L'obra havia de comptar amb 12 llibres, un per cada mes de l'any, però amb a causa de l'exili l'obra no es va acabar.
• TRISTES (Tristia): Són cinc llibres de poemes dedicats a un destinatari fictici al qual narra les seves desventures i recorda el seu passat i la felicitat d'altres temps. El millor poema és el primer, on explica la seva última nit a Roma.
• PÒNTIQUES (Ex Ponto): Tracta els mateixos temes que a Tristes però están dedicades a la seva muller i als seus amics als quals demana que interceixen per ell davant d'August perquè el perdoni.

Les Moires

Les Moires

Des del més gran fins al més petit, del més vell 

al més jove, del més fort al més fràgil, les Moires 

("les talladores") controlaven no només el destí 

dels humans sinó també el dels herois i dels déus. 

Homer i Virgili les consideraven com a superiors a qualsevol voluntat, fins i tot Esquil, al Prometeu encadenat, també suggereix que Zeus està subjecte

al decret de la sort.

Filles de Zeus i Temis, eren deïtats femenines que pertanyen a la primera generació de divinitats, la de les forces elementals del món. Eren tres germanes il·lustrades filant el destí dels homes com si fos un fil. Cloto ("la filadora") el descabdellava, Làquesis ("la que reparteix la sort") el torcia i Atropos ("la invencible") el tallava. Aquestes tres etapes representaven el naixement, el desenvolupament de la vida i finalment la mort. Els grecs les imaginaven impertorbables i cegues. Determinen la hora del final però també de què es constitueix la història de cada dia, la mort brutal i el castig, la finalitat de les guerres, dels accidents i de les malalties.

Diana

Diana ("del dia" o "divina" en llatí), s'identifica completament amb la deessa de la mitologia grega Àrtemis. Era filla del déu Zeus i de Leto i germana bessona del déu Apol·lo.

Els romans la representaven amb vestimenta grega, acompanyada d'un arc, unes màgiques sagetes i un cérvol, de vegades amb una mitja lluna fent-li de corona per a indicar el seu caràcter diví. Un altre dels seus símbols és el roure. 

A Diana se li atribuïa el poder per a comunicar-se amb els animals, i tenia gran destresa com a caçadora. Habitava als boscos perquè li atreia la vida solitària i la castedat. Les dones embarassades s'encomanaven a ella demanant un part fàcil. Les rouredes era el seu espai sagrat. Més endavant va passar a ser una deessa de la lluna.

Estàtua en marbre de Diana, al palau de Versalles

Segons Georges Dumézil, Diana pertany al grup de divinitats celestials que transcendien dels assumptes terrestres, és a dir, s'abstenien d'interferir directament en la vida dels humans. Aquesta mena de déus no compartien el destí d'altres déus celestials de les religions indoeuropees, ell els anomena dei otiosi o déus sense propòsits pràctics,però semblaven tenir una mena d'influència sobre el món dels humans.

El caràcter celestial de Diana està reflectit en alguns dels seus atributs: se l'ha relacionat amb la llum, la inaccessibilitat, la virginitat, la seva preferència pels llocs aïllats dins els boscos. Diana és l'expressió del món celestial (diuum, la forma neutra de dia, significa cel o espai obert al cel), és l'expressió de la supremacia, la impassibilitat i la indiferència cap als humans i les seves circumstàncies personals. Al mateix temps la complexitat del seu caràcter s'expressa en altres aspectes contradictoris de la seva divinitat: És considerada com una divinitat activa pel que fa a la vigilància del seu sacerdot i pel que fa a la conservació del gènere humà a través de la protecció dels naixements.

Diana en un mosaic a Utica, segle II aC