Ovidi ens explica en el seu llibre Les metamorfosis el mite de Pigmalió. Ens narra la vida del rei de Xipre, que va assegurar que no s’enamoraria de ningú que no fos perfecte. La història comença quan Pigmalió comença a modelar una estàtua amb forma de dona. A mesura que anaven sorgint les ondulacions en el marbre ell sentia que alguna cosa s’encenia en el seu interior. Com podia ser que s’estigués enamorant de la seva estàtua? Però Pigmalió s´hi va enamorar, la mirava, l’abraçava, li feia petons… I la resposta del marbre fred no feia més que augmentar el seu desig. La sort va voler que la deessa Afrodita arribés fins a la seva ciutat just quan Pigmalió clamava als déus que donessin vida a la seva estàtua. Afrodita va complaure el rei i quan aquest va tornar al seu taller i li va fer un petó a la seva estàtua estimada i aquesta va cobrar vida. Pigmalió va donar gràcies als deus per convertir la seva estàtua en aquella delicada dona. D’aquella unió de l’artista amb la seva creació, de nom Galatea, va néixer al novè mes Pafos, una criatura que donaria nom a una de les illes gregues més boniques.
Aquesta figura mitològica va donar lloc a la idea que les expectatives sobre les persones, coses, situacions i fins i tot nosaltres mateixos tendeixen a convertir-se en realitat. Pigmalió, a més de ser un mite grec és el títol d’una comèdia de George Bernard Shaw (1913) en què un professor de fonètica, Henry Higgins, converteix una pobra florista de barri, Eliza Doolittle, en tota una dama, només per efecte d’ensenyar-li a parlar de manera adient, amb el to de veu de la classe alta.
En psicologia s’anomena ‘efecte Pigmalió’ un curiós exercici de profecia autorealitzada, portat a efecte per Robert Rosenthal (1933) i Leonore Jacobson, primer amb estudiosos de la conducta dels ratolins i després amb professors de la Oak School, (Califòrnia) i publicat l’any 1968 amb el títol de Pigmalió a l’aula. Es tractava de mostrar que una prèvia bona opinió sobre un grup o sobre un individu és capaç de millorar el rendiment d’aquest individu. Rosenthal afirmava que els mestres, o les persones que tenen algun poder són susceptibles d’actuar com Pigmalió.
Rosenthal simulà passar un test d’intel.ligència a un grup de nens de l’Oak School (Napa, Califòrnia). A l’atzar va afirmar que un 20% dels nois estudiats era molt brillant i prometedor i va donar els noms d’aquests nois als mestres. Doncs bé, al cap d’un any aquests nois havien augmentat molt significativament els seus resultats en els exàmens i, fins i tot, milloraven en el seu QI. Significativament, en aquesta escola de les valls del vi de Napa hi estudiaven un grup important de fills d’immigrants mexicans pobres i que generalment obtenien mals resultats. Doncs bé, fins i tot aquests nens i nenes tradicionalment marginats aconseguien millors resultats si Rosenthal els incloïa entre el 20% d’afortunats que teòricament ‘havien de ser’ molt intel.ligents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada