Páthos

   Avui dediquem aquesta entrada al mot grec páthos (πάθος). Aquest terme, que ha donat derivats com patologia (estudi de les malalties), en un primer moment, a la llengua grega, no tenia pas el significat d´enfermetat. Páthos és de la família lèxica del verb páskho (aor. patheín), que vol dir "sentir, experimentar, patir". En aquest sentit, páthos volia dir "passió, emoció molt forta i intensa". Aquest significat primigeni de páthos es conserva en els derivats patetisme o patètic, que, en història de l´art, s´aplica a aquelles obres que reprodueixen de manera molt exagerada i molt viva els sentiments, sobre tot els de dolor, tristesa, etc. Però també podem observar restes d´aquesta antiga accepció en d´altres derivats, com simpatia. Definim la simpatia com aquella virtut o qualitat del caràcter d´un individu que fan que resulti agradable i atractiu pels altres, però també convé recordar una altra accepció de simpatia, aquella que fa referència a la reproducció per imitació, per simpatia, d´un canvi o alteració produïts inicialment en un altre ésser. Així, podem dir que riem per simpatia quan algú ens contagia el seu riure. Molt emprat darrerament en el món de la psicologia tenim el terme empatia, definit com la qualitat de comprendre les emocions o sentiments d´altri, és a dir, ser capaç de col.locar-se a la pell d´un altre o, com diuen els anglesos, a les seves sabates.

   Amb l´arribada de l´estoïcisme, el páthos i les passions es consideren malalties de l´ànima. La virtut es aprendre a viure conforme a la raó, tot evitant les passions, que són desviacions de la racionalitat. La por, la ira o la tristesa han de dominar-se a través de l´autocontrol exercit per la raó. l´home savi aspira a la apatheía, que és la impassibilitat (d´on prové el mot apatia).

LES INSTITUCIONS POLÍTIQUES DE LA REPÚBLICA ROMANA

La república romana és el període entre que Tarquini el Superb va ser expulsat fins que August es va declarar emperador. Durant aquest període es van formar diferents institucions de govern amb diferents funcions. Algunes d'aquestes tenen alguna semblança amb la nostra forma de govern actual.

Les institucions són les següents:
Els cònsols, autoritats que tenien el càrrec més alt tant en el govern, com en la justícia, com militarment. Hi havia dos cònsols per tenir dos punts de vista diferents i que així el govern quedés més equilibrat; el seu mandat només durava un any.
Després hi havia el senat, aquest exercia la mateixa funció que en la monarquia: consulta i assessorament als cònsols.
També hi havia les assemblees, d'aquestes hi havia de tres classes, una per cada "estament". La curial era la reunió de patricis i escollia els càrrecs de les altes magistratures; la centurial era la reunió de ciutadans sota un sistema militar i la seva funció era designar un nou cònsol, i l'última era la tribal que era la reunió de plebeus i escollien els seus representants.
També hi havia quatre institucions més que eren els censors, que escollien el senat, els qüestors, que recaptaven els impostos, els pretors, que administraven la justícia i els edils que es cuidaven del manteniment de la ciutat.
Tot i que han passat molts anys el nostre sistema polític encara té una part del romà, tenim un cap de govern i el poder està dividit encara més que a Roma, uns s'encarreguen del poder judicial, d'altre del legislatiu i uns altres de l'executiu.
Els romans tenien dos caps de govern per contrastar opinions. Creieu que nosaltres hauríem de seguir el seu exemple i tenir dos caps de govern? Si en tinguéssim dos com penseu que haurien anat les coses? O no hi hauria cap diferència?

 
Representació del senat reunit en el parlament.

Dones romanes revolucionàries.

A l’època romana, les dones no tenien drets i gaudien de molt poca llibertat. Eren les encarregades de cuidar els fills, la llar, teixir, filar, i ensenyar a ser una bona matrona romana a les seves filles. Hi havia una clara desigualtat social entre elles i els homes.

No obstant aixó, hi va haver dones que van marcar un abans i un desprès gràcies a les seves actituds revolucionàries. Entre elles hi destaquen:

Hortènsia

Hortènsia va ser la filla de Quint Hortensi, el qual va ser un orador, cònsol i advocat, de qui va rebre el do d’oradora. Va ser coneguda pel discurs que va pronunciar davant dels membres del Segon Triumvirat.

En aquella època, les dones romanes no gaudien de l’estatut de la ciutadania, no pagaven impostos i eren apartades dels negocis. Només podien reunir grans quantitats de diners ja que només rebien diners per l’herència de la mort del seu pare o marit. Després de la mort del marit d’Hortènsia, es va aprovar una nova llei que recaptava impostos a les 1500 dones que gaudien de les majors riqueses. Per això, aquestes dones indignades van triar Hortènsia per expressar les seves idees en contra de la llei. En aquest discurs, Hortènsia va defensar els drets de les dones criticant la desigualtat que hi havia entre sexes i ,encara que al principi la majoria van voler fer-la fora del recinte, gràcies a la protesta de la gent que hi havia, va aconseguir que aquest impost no només s’apliquès sobre les dones, sinó també sobre els homes.

Lívia Drusil·la

Lívia Drusil·la va ser l’emperadriu romana i esposa d’August, també conegut com a Juli Cèsar Octavià. Primerament es va casar amb Tiberi Claudi, però quan aquest va lluitar contra August, Lívia va cridar l’atenció d’August i es va acabar casant amb ell.

Amb August no va tenir cap fill, però amb Tiberi en va tenir dos.

No obstant, Lívia  va complaure al seu marit en tots els detalls sempre i va tenir una gran influència sobre el govern, cosa estranya quan es tractava d’una dona.

Posteriorment, va disputar amb el seu home per la successió ja que August volia deixar-la a membre de la seva pròpia família i ella la volia per assegurar als seus fills.

Cornèlia Escipiona

Cornèlia va ser la filla petita de Corneli Escipió i es va casar amb Tiberi Semproni amb qui va engendrar dotze fills.

L’any 121 a.C va quedar vídua amb dotze fills. No obstant, ella va rebutjar totes les ofertes per un segon matrimoni i va dir orgullosa que ella preferia romandre com a una Escipiona i que no necessitava de cap home per a treure endavant als seus fills.

Era una dona molt culta i es va guanyar una posició especial a la República. Mentre altres dones parlaven de guarniments personals, ella va dir que les seves úniques joies eren els seus fills. Aquí va demostrar no ser una dona materialista i tenir altres prioritats que els luxes, com els seus fills i els valors.

Des de sempre va preferir ser coneguda com a mare dels seus fills que com filla de Corneli o esposa de Tiberi. Quan va morir se li va dedicar una estàtua al Fòrum Romà amb una inscripció que deia: Cornelia mater Gracchorum (Cornèlia, mare dels Gracs), com ella preferia ser esmentada. Aquesta va ser la primera estàtua feta a una dona en un lloc públic.

ARISTARC DE SAMOS i la teoria heliocèntrica

   Aristarc de Samos va ser un filòsof i astrònom grec que va viure al segle IV aC. Va ser deixeble d’Estrató, i visqué la major part de la seva vida a Alexandria, on hi ensenyà al Museu. En aquell moment la creença predominant defensava un sistema geocèntric. Els astrònoms de l'època veien que els planetes i el Sol giraven al voltant de la Terra, que es trobava en el centre de l'univers. Els plantejaments del reconegut filòsof Aristòtil, fets uns pocs anys abans, no deixaven lloc a dubtes i venien a reforçar la aquesta tesi malgrat que es rebel·laven certs problemes a aquestes afirmacions.

   La seva obra científica fou nombrosa, però només n'ha pervingut De la magnitud i la distància del Sol i de la Lluna. Allà hi formulà, per primera vegada, una teoria heliocèntrica completa, probablement vers el 280 aC. Segons les fonts, Aristarc enuncià que “la Terra és un planeta que, com els altres planetes, gira entorn del Sol; acompleix aquesta volta en un any”. Per a Aristarc, el Sol és un estel fix, com ho són tots els altres estels; entre la Terra i el Sol hi ha una gran distància i encara una distància més gran entre el Sol i els altres estels, fet que ell provà geomètricament; la Terra, a més, descriu una òrbita circular entorn del Sol.

   D’altra banda, perfeccionà la teoria segons la qual la Terra gira entorn del seu propi eix, i així explicà el cicle de les estacions per la inclinació de l’eclíptica i contribuí a una millor mesura de l’any tròpic.

   La hipòtesi heliocèntrica d’Aristarc fou molt combatuda en la seva època: d’una banda fou denunciada com a impia; d’altra banda, grans científics com Arquimedes, Apol·loni de Perge i Hiparc la rebutjaren per tal com, de la manera com fou formulada, no explicava alguns fets. Finalment fou oblidada i prevalgué la concepció geocèntrica, compendiada, per a molts segles, per Ptolemeu.

   La teoria heliocèntrica no tornà a ésser plantejada fins al Renaixement. Copèrnic afirmà haver tingut coneixença del sistema d’Aristarc.

Troben un vaixell grec del s. V aC al fons del mar

Xairete!

   La notícia que avui ha meravellat a mig món ha estat aquesta: Troben l'embarcació intacta més antiga del món al mar Negre. Es tracta, com explica l´article, d´un vaixell grec del s. V aC que s´ha conservat pràcticament intacte. Si en voleu més detall, llegiu-vos l´article.

El color porpra entre els romans

El porpra, tant el nom com el color, prové d'un tint fet a partir de les glàndules mucoses d'un cargol de mar tropical, el Murex (porphyra en grec, i purpura en llatí).

El seu descobriment s'atribueix a un mite sobre el déu fenici, Heracles: un bon dia, el gos d'Heracles va mossegar la closca d'un cargol Murex i seguidament la boca se li va tenyir d'un color lila. La bonica ninfa Tiro, qui acompanyava a Heracles, li va dir que només tindria relacions sexuals amb ell si aquest vestia amb una peça de roba del mateix color que la boca del gos. Heracles no va tenir més remei que acceptar la condició que la ninfa li demanava i així és com va sorgir el famós tint porpra de Tiro.

Es necessitaven 250.000 exemplars del cargol per produir tansols 28 grams de tint porpra. Això feia que la producció fos molt lenta i costosa. El mètode que s'emprava consistia en deixar grans quantitats d'aquests cargols descomposar-se al sol.

Al segle III a.C., aquest tint va arribar a ser més valuós que l'or: només un sol quilo costava tres vegades el salari anual d'un forner de pa romà.

Malgrat que els grecs van ser els principals clients, van ser els romans qui es van convertir en fanàtics d'aquest color.

En actes importants, els generals vestien amb túniques porpres i d'or, mentre que els senadors i cònsols només portaven unes tires de color porpra als extrems de les seves togues.

L'ús d'aquest color a la Roma imperial encara era molt més regulat: només li era permès a l'emperador.

L'exclusivitat i la connexió amb el poder del color porpra en aquells temps explica que, encara avui dia, alguns reis i catedràtics importants, el portin a les seves peces de roba.

REVIU ILTURO

Salvete!

Aquest cap de setmana, a la localitat de Cabrera de Mar , se celebrarà un festival iberoromà, on hi trobareu tallers, representacions teatrals, espectacles al carrer, visites als jaciments arqueològics, etc.

Aquí us hi deixem l´enllaç al programa.

programa