Els plaers per als romans

El plaer, allò tan intangible i abstracte que tot ésser humà busca, una satisfacció donada per algun estímul, diferent per cada individu. És igual els anys que hagin pogut passar, el temps no ho esborra tot, però... Quins plaers tenien els nostres avantpassats llatins?

Doncs bé, els plaers romans van de petits detalls com un bany públic, fins a grans banquets de menjar o les orgies.

El plaer més venerat entre els romans era el banquet, que es solia preparar cada dia entre els nobles; tot i que inclús els més pobres feien el seu petit ressopó diari, sempre a mitjanit, i el seu gust preferit era l'agredolç.

I si per nosaltres l'amor comporta plaer, els romans en les relacions socials l'amor no era exaltat com el més important sinó l'amistat; l'amor per als romans era associat amb el servilisme, l'esclavitud moral.

Un altre gran plaer per a ells foren els grans espectacles romans, gaudien amb l'esport i gaudien veient com els atletes competien entre ells, és a dir, una mica com avui dia.

Però els grans plaers eren urbans: els banys públics, el teatre, el circ, el coliseu, els esports, i s'era més privilegiat quan la ciutat estava envoltada per una muralla.

Curiós oi? Ja ho diuen ja! Que els grans plaers s'amaguen als hàbits més senzills!

Les exentricitats de Calígula

Se sap que Calígula va ser un emperador molt peculiar. Poc temps després que comencés  a governar, va contrauré una malaltia que li va provocar desequilibris mentals.

Una de les bogeries que va fer aquest emperador va ser: nomenar cònsol el seu cavall. 

Calígula i Incitatus

Per començar, el protagonista d'aquesta història es deia Incitatus que vol dir impetuós. Era un cavall de carreres de procedència hispànica. En primer lloc, va ordenar construir-li unes quadres de marbre amb pessebres d'ivori, però aviat va arribar a donar-li tota una vila amb jardins i 18 servents per la seva cura personal. Posteriorment, Calígula va otorgar-li el títol de cònsol de Bitínia

D'altra banda, Incitatus dormia amb flassades de color porpra i duia collarets de pedres precioses. El cavall menjava flocs d'avena barrejats amb or. També li servien el millor vi en les millors copes que hi havia. A més, a vegades menjava on ho feia l'emperador.

Altrament, es deia que el dia abans a una competició, l'emperador decretava un silenci general que ningú podia violar sota pena de mort, i a més a més, dormia juntament amb el cavall. Es diu que Incitatus només va perdre una competició al llarg de la seva vida. Això, no va agradar l'emperador i va ordenar que matessin lentament a l'auriga. 

Per últim, es diu que l'emperador no el deixava mantenir relacions sexuals amb eugues sinó que li va proporcionar una dona d'alta societat anomenada Penèlope.

Les illes dels Benaurats

   Les illes dels Benaurats (en grec Makaron nesoi), també anomenades Illes Afortunades o Illes de la Benedicció, eren en les llegendes clàssiques el meravellós paradís en el qual els mortals que ho mereixien eren rebuts pels déus. Es pensava que aquestes illes estaven situades en l'Oceà Atlàntic, més enllà de les Columnes d'Hèrcules. Era el nom mític des del temps dels romans dels arxipèlags de Madeira, Canàries, Cap Verd i Açores. Totes aquestes illes des de llavors han estat batejades històricament com Illes Afortunades.

   En la mitologia grega, les Illes dels Benaventurats constituïen una part de l'inframón on les ànimes virtuoses gaudien d'un repòs perfecte després de la seva mort. La seva funció i les seves característiques eren similars a les dels Camps Elisis, que són, probablement, una representació tardana d'aquell suposat paradís. En canvi, el poeta Hesíode (segle VIII aC) diu que les Illes dels Benaurats era un lloc reservat només per a la quarta raça dels homes, els herois. Així ho relata a Els treballs i els dies:

“La mort va embolcallar-los. Zeus, el Crònida, va atorgar-los una vida i un estatge lluny dels homes i els va instal·lar en els confins de la terra. Allà viuen, doncs, amb el cor lliure de neguits, a l’illa dels benaurats, al costat de l’Oceà d’onades profundes, feliços herois, als quals la terra feraç produeix una fruita dolça com la mel tres vegades l’any”.

  A les Illes Afortunades també se solia situar el Jardí de les Hespèrides (Έσπεριδες, “terra de l’ocàs”), consagrat a Hera. Al bell mig hi havia un arbre plegat de pomes daurades que concedien la immortalitat. Era custodiat per un grup de nimfes, les Hespèrides, i per un drac de cent caps anomenat Ladó. Aquestes pomes eren un regal de Gea, la deessa de la terra, a Hera en ocasió del seu matrimoni amb Zeus. Hèracles, en un el seu últim treball (el dotzè), aconseguí robar-ne una amb l’ajuda del tità Atlas, que era el pare de les nimfes Hespèrides (el mateix Atles les anà a collir mentre Hèracles sostenia la volta del cel en lloc seu).

Hespèrides

La vida d'un nen ric i un pobre

UN DIA QUALSEVOL PER UN NEN A L'ANTIGA ROMA

A l'Antiga Roma, els nens i nenes estudiaven a la schola fins als dotze anys ensenyats per el ludi magister, que era el mestre que tenien a l'educació elemental (la nostra primària), fossin pobres o rics.

Els nens pobres que anaven a l'schola eren afortunats. La societat que vivia a les ciutats, era capaç de llegir, ja que hi havia cartells, grafitis, eslògans electorals, cartells de combat de gladiadors i anuncis de vivendes en alquiler. Pel qual la gent que vivia al camp, com els camperols eren anafabets.

Però, la cosa canviava quan tenien els catorze anys. Els nens rics podien permetre's tenir la classe de lectura, literatura i retòrica.

Els nens pobres començaven a treballar abans, ja que els seus pares necessitaven ajuda al camp o al seu ofici; en canvi un nen ric podia arribar a estudiar per ser advocat, orador, negociant, etc...

UN NEN POBRE
Estudiava des de primària fins a secundària, després devien ajudar als seus pares al camp o a la seva feina.

UN NEN RIC

Estudiava primària, secundària, el batxillerat o cicles 

que avui dia coneixem i l'Universitat on aprenia des de 

llegir i escriure fins a geografia, història, física, religió, 

etc... Després, estudiava per arribar a ser polític i altres càrrecs 

importants a l' Antiga Roma.

El llit de Procustes

   Fa uns dies, a classe de Llatí de segon, vam traduir un text sobre aquest personatge mitològic. Procustes era un sàdic criminal que convencia als viatgers o aquells que simplement passaven prop de casa seva d'acompanyar-los a la seva llar, on podrien descansar i reparar forces. Una vegada allà els estenia en un jaç de ferro, on els immobilitzava. Si el viatger era massa alt, li agafava els peus i li tallava el que sobrés amb la seva destral. Si el viatger era massa baix, li desllorigava les articulacions per allargar-lo i ajustar-lo la mesura del jaç.

   Per a desgràcia seva, un d'aquests viatgers va resultar ser el jove Teseu, aleshores en ruta cap a Atenes. Procustes el va portar fins al seu jaç, però Teseu li va castigar amb la seva pròpia llei, prenent a Procustes, llençant-lo en el jaç, i tallant-li tot el que sobrés... Després de la qual cosa, el va matar.

Teseu matant a Procustes

   Actualment, l´expressió adaptar (alguna cosa) al llit de Procustes es fa servir de manera metafòrica amb el significat d´escurçar o allargar quelcom segons els teus propis interessos. Per exemple, podem dir que hem adaptat una novel.la, un programa, etc. al llit de Procustes. També es fa servir quan acomodem els resultats d´una investigació a la hipòtesi prèvia, com passa sovint amb els Treballs de Recerca. També es fa servir quan en una empresa un directiu mutil.la les habilitats dels seus empleats per tal d´evitar que destaquin i el facin quedar en evidència. I així podem trobar diferents aplicacions en el llenguatge actual de l´expressió mitològica.

Indumentaria grega

Les dones gregues solien vestir-se amb una túnica o peple molt senzill. Era un gran rectangle de tela que es lligava sobre les espatlles amb un, en el cas del dòric, o diversos fermalls, en el cas del jònic. Després s'ajustava amb un cinturó, que a més servia també per tancar l'obertura lateral de la tela.
Si feia fred o havien de sortir al carrer, es col·locaven sobre l'anomenat himation, un gran drap que feia de capa.

El vestit de l'home grec antic no s'ajustava al cos sinó que era solt, habitualment era un rectangle de tela que envoltava el cos i se subjectava mitjançant un cordó, fermall o simplement li feien alguns punts de costura. Constava de dues peces, la interior anomenat quitó i l'exterior anomenat himation els homes no feien servir roba interior sota de la túnica.
El quitó podia ser dòric o jònic, el dòric constava en un rectangle de tela que envoltava lliurement el cos i el cenyia un cinturó o fermall.
El calçat utilitzat eren les sandàlies, soles de cuir que se subjectaven al peu i al turmell mitjançant tires de cuir.

A Grècia, els nens i les nenes, quan deixaven de portar bolquers, no utilitzaven roba interior, sinó que vestien amb les següents peces:
Quitó: una peça curta i sense cinturó, fabricada amb lli o amb llana. Era una peça rectangular que solia estar cosida d'una banda, subjectada a les espatlles per fíbules (unes peces metàl·liques semblants a agulles).
Himation: era un mantell de llana d'una sola peça, que se subjectava al quitó. Normalment, els nens anaven sense quintón, nus, descalços i amb el cap rapat, ja que en Esparta era l'única roba que es permetia portar els nens.
Les nenes: vestien amb un quitó llarg i cenyit amb un cinturó; i en Esparta, tot i que anaven vestides, portaven un simple himation o quitó curt, obert pel costat.

Què en pensaven els grecs, sobre la mort ?

La mort (ὁ θάνατος) a l'antiga Grècia no es limitava a acomiadar la desaparició física del cos d'un difunt i, a posteriori, honorar-lo. Més enllà del funeral, els antics grecs celebraven un conjunt de rituals fortament lligats a un dels aspectes més importants de la seva cultura: la mitologia.

Totes les històries i llegendes sobre déus i herois grecs donaven forma al pensament d'aquest poble, que basava bona part dels seus rituals i cultes religiosos en la mitologia. Aquesta "entrega" que tenien cap a la seva religió era tan gran que només els cossos de grans personatges i herois eren enterrats als nuclis de les poblacions. 

Quan l'ànima (ἡ ψυχή) abandonava la persona, se separaven els esperits justos dels injustos mentre el cos es quedava a la Terra, ja fos enterrat o incinerat en una pira, honorant la seva mort física.

Així doncs, les societats més antigues, incloent-hi la grega, estaven acostumades a considerar la mort com una etapa més de la vida, en la que hi tenia lloc un dels ritus més importants per a ells: l'enterrament. L'acció de donar sepultura als cossos inerts era, per als grecs, la via de comunicació entre els vius i els morts, però també la transició de l'ànima cap a la mort, independentment del cos. 

Segons nombroses investigacions arqueològiques i històriques, quan una persona moria a l'antiga Grècia, es posaven en pràctica una sèrie de ritus. Inicialment estaven els ritus predisposicionals, que començaven amb un pas conegut com prothesis, en el qual el cos era exposat a les persones properes del difunt com a mostra física de la seva defunció i per a que l'honoressin, però en aquest moment, l'ànima encara no havia desaparegut del tot.

Seguidament, venia la fase de l'ekphora, que es duia a terme sempre de nit i en la qual el cos era enterrat mentre sonava música i amb els familiars sempre presents.

L'última part del funeral, consistia en oferir el sacrifici d'un animal, que després seria cremat com a ofrena.