PANEM ET CIRCENSES

Va ser Juvenal qui va acunyar aquest llatinisme. “Panem et Circenses”, literalment “pa i circ”, era la fórmula per al benestar de la població, i per tant una estratègia política. Aquesta fórmula oferia una gran varietat de plaers tals com: la distribució d'aliments, banys públics, gladiadors, animals exòtics, les carreres de carros, competicions esportives, i la representació teatral. Va ser un instrument eficaç en mans dels emperadors per a mantenir la població dòcil, i al mateix temps, donant-los l'oportunitat d'expressar-se en aquests llocs lúdics. Avui és una frase popular usada políticament per a denotar que aquests dos elements són els que mantenen al poble tranquil, i d'aquesta manera asistencialista es porta endavant una societat que ocultan i distorciona fets controversials o senzillament mantenint els individus allunyats i distrets del que és la realitat en la que es troben sotmesos.

Els polítics Romans van visualitzar un pla en el 140 a. C. per a guanyar els vots dels pobres; En regalar menjar barat i entreteniment, els polítics van decidir que aquesta política de “pa i circ” seria la forma més efectiva de pujar al poder, mantenir encegada a la plebs i sota control.

La vella fórmula dels emperadors més corruptes de l'Imperi Romà continua tenint vigor a la actual “democràcia” imperant. N'és suficient amb una mica de pa (cervesa i menjar basura) i molt de circ ( futbol, incloent altres esports, pel·lícules i tot tipus d'entreteniment de la TV, realities ahows, etc.), quantiosos espectacles, com més degradants millor, per a acontentar el proletari i que així no s'amotini, ni es preocupi per assumptes encoberts que li afecten directament, mancats de llibertat, inconscients d'estar sent manipulats, distrets, programats i adoctrinats, creient ser lliures. Els esclaus no tenen drets i els patricis viuen amb un luxe insultant.

El futbol és el millor circ actual i els governs els seus millors promotors per a fer oblidar a la societat els seus problemes i arrabassar-lis els seus drets.

Portem un quart de segle de degradació constant. Un dels efectes malèfics del sufragi universal és que els polítics prometen temptacions i vicis sota capes de llibertat i la classe mitja, mancada de voluntat pròpia i pensament independent es guia per inèrcia.

Les notícies actuals, en grec antic

El passat dia 9 de febrer va ser el Dia Internacional de la Llengua Grega. Molts articles i diversos elogis a aquesta llengua clàssica es van poder llegir al llarg del cap de setmana a diferents webs i diaris que se´n van fer ressó. "Es tracta d'una llengua que es parla ininterrompudament durant més de 40 segles. Té la mateixa grafia i alfabet per 28 segles i la mateixa ortografia per 24 segles "anotava el professor de Lingüística General de la Universitat d'Atenes, Yorgos Babiniotis, i autor del diccionari de referència de la llengua grega. El director del Centre de la Llengua Grega, Ioannis Kazazis, deia aquestes paraules: "Val la pena aprendre i estimar la llengua grega per les seves virtuts, però també i sobretot per haver expressat una gran civilització". Què en penseu, d´aquestes afirmacions?

Navegant per la xarxa, vaig trobar casualment l´exemple viu de com la llengua grega encara és viva i ben viva. Es tracta d´una web que publica les notícies diàries d´arreu del món, però fent servir el grec clàssic. A continuació us en deixo l´enllaç: http://www.akwn.net. 

La Grècia actual: el conflicte amb Macedònia

La disputa sobre el nom de Macedònia és un conflicte entre Grècia i la República de Macedònia causat pel desacord entre les dues nacions per l'ús del terme Macedònia. El govern grec s'oposa a l'ús d'aquesta denominació per part del govern macedoni a causa de l'ambigüitat que aquest terme crea entre la República de Macedònia i la regió grega de Macedònia. El govern grec també s'oposa a l'ús del terme macedoni sense l'especificitat entre el poble macedoni i l'idioma.

Després de la independència de la República de Macedònia al 1991, es va retardar constantment el seu ingrés en l'Organització de les Nacions Unides i en la Comunitat Econòmica Europea (CEE) per l'oposició de Grècia. La CEE durant el Comitè d'Arbitratge de Badinter va declarar que la República de Macedònia satisfeia les condicions per al seu reconeixement internacional, encara que el govern grec va declarar la seva disconformitat respecte a aquesta declaració per les seves diferències amb el govern macedoni pel nom del país, la seva constitució i la seva bandera a causa de l'ús del símbol del Sol de Vergina o estel argéada, un símbol propi de la històrica regió grega de Macedònia.

A l'abril de 2005, Matthew Nimetz, un mediador de l'ONU, va suggerir l'ús de «Republika Makedonija-Skopje» per a esdeveniments oficials. Grècia no va acceptar la proposta, però la va considerar com un començament per a les negociacions constructives. El primer ministre de Macedònia Vlado Bučkovski va rebutjar de ple la proposta i va proposar que la Comunitat Internacional usés «República de Macedònia», mentre que Grècia empraria la denominació d'«Antiga República Iugoslava de Macedònia».

El 19 de febrer de 2008 a Atenes, es va convocar una reunió on van participar els delegats dels dos països sota els auspicis del mediador Matthew Nimetz. La conclusió de les negociacions va ser publicada en el diari grec To Vima i després aquesta notícia també va circular en altres agències de notícies gregues. Aquest acord estava basat en vuit punts i el seu objectiu principal era el d'aconseguir una solució conjunta a la disputa per a l'aplicació d'un nom únic per a la República de Macedònia a escala internacional.

El 2 de març de 2008 a Nova York, Nimetz va anunciar que les propostes van fallar a causa de les diferències entre els dos països. Per tant, no hi hauria cap progrés per a la solució de la disputa fins que s'arribés a un compromís favorable per a tots dos. Després dels advertiments de l'ex primer ministre Karamanlis de vetar a la República de Macedònia, els mitjans de comunicació grecs van donar per fet el rebuig d'aquesta a la cimera de Ministres d'Afers exteriors de l'OTAN celebrada a Brussel·les el 6 de març de 2008. En una enquesta realitzada a Grècia, el 84% dels enquestats van recolzar la postura de vetar l'ingrés de la República de Macedònia a l'OTAN fins que es resolgués la disputa.

Finalment, es va arribar a un acord: l'Acord de Prespa, també conegut com a Tractat de Prespa. Es l'acord internacional signat pels caps de diplomàcia de la República de Macedònia, Nikola Dimitrov, i de Grècia, Nikos Kotziàs, el 17 de juny de 2018 al poble de Psarades. També va ser signat pel mediador de les Nacions Unides per a la disputa del nom, Matthew Nimetz. L'acord substitueix l'Acord interí signat a Nova York el 13 de setembre de 1995. Hauria de ser una solució per a la disputa sobre el nom de Macedònia i hauria d'establir una aliança estratègica entre la futura Macedònia del Nord i Grècia. Segons les disposicions d'aquest tractat, Macedònia haurà de canviar el seu nom pel de Macedònia del Nord o bé, formalment, República de Macedònia del Nord, i Grècia haurà de reconèixer la nacionalitat del país veí com a macedònia / ciutadà de la República de Macedònia del Nord i l'idioma oficial de l'estat com a macedònic.

Els plaers per als romans

El plaer, allò tan intangible i abstracte que tot ésser humà busca, una satisfacció donada per algun estímul, diferent per cada individu. És igual els anys que hagin pogut passar, el temps no ho esborra tot, però... Quins plaers tenien els nostres avantpassats llatins?

Doncs bé, els plaers romans van de petits detalls com un bany públic, fins a grans banquets de menjar o les orgies.

El plaer més venerat entre els romans era el banquet, que es solia preparar cada dia entre els nobles; tot i que inclús els més pobres feien el seu petit ressopó diari, sempre a mitjanit, i el seu gust preferit era l'agredolç.

I si per nosaltres l'amor comporta plaer, els romans en les relacions socials l'amor no era exaltat com el més important sinó l'amistat; l'amor per als romans era associat amb el servilisme, l'esclavitud moral.

Un altre gran plaer per a ells foren els grans espectacles romans, gaudien amb l'esport i gaudien veient com els atletes competien entre ells, és a dir, una mica com avui dia.

Però els grans plaers eren urbans: els banys públics, el teatre, el circ, el coliseu, els esports, i s'era més privilegiat quan la ciutat estava envoltada per una muralla.

Curiós oi? Ja ho diuen ja! Que els grans plaers s'amaguen als hàbits més senzills!

Les exentricitats de Calígula

Se sap que Calígula va ser un emperador molt peculiar. Poc temps després que comencés  a governar, va contrauré una malaltia que li va provocar desequilibris mentals.

Una de les bogeries que va fer aquest emperador va ser: nomenar cònsol el seu cavall. 

Calígula i Incitatus

Per començar, el protagonista d'aquesta història es deia Incitatus que vol dir impetuós. Era un cavall de carreres de procedència hispànica. En primer lloc, va ordenar construir-li unes quadres de marbre amb pessebres d'ivori, però aviat va arribar a donar-li tota una vila amb jardins i 18 servents per la seva cura personal. Posteriorment, Calígula va otorgar-li el títol de cònsol de Bitínia

D'altra banda, Incitatus dormia amb flassades de color porpra i duia collarets de pedres precioses. El cavall menjava flocs d'avena barrejats amb or. També li servien el millor vi en les millors copes que hi havia. A més, a vegades menjava on ho feia l'emperador.

Altrament, es deia que el dia abans a una competició, l'emperador decretava un silenci general que ningú podia violar sota pena de mort, i a més a més, dormia juntament amb el cavall. Es diu que Incitatus només va perdre una competició al llarg de la seva vida. Això, no va agradar l'emperador i va ordenar que matessin lentament a l'auriga. 

Per últim, es diu que l'emperador no el deixava mantenir relacions sexuals amb eugues sinó que li va proporcionar una dona d'alta societat anomenada Penèlope.

Les illes dels Benaurats

   Les illes dels Benaurats (en grec Makaron nesoi), també anomenades Illes Afortunades o Illes de la Benedicció, eren en les llegendes clàssiques el meravellós paradís en el qual els mortals que ho mereixien eren rebuts pels déus. Es pensava que aquestes illes estaven situades en l'Oceà Atlàntic, més enllà de les Columnes d'Hèrcules. Era el nom mític des del temps dels romans dels arxipèlags de Madeira, Canàries, Cap Verd i Açores. Totes aquestes illes des de llavors han estat batejades històricament com Illes Afortunades.

   En la mitologia grega, les Illes dels Benaventurats constituïen una part de l'inframón on les ànimes virtuoses gaudien d'un repòs perfecte després de la seva mort. La seva funció i les seves característiques eren similars a les dels Camps Elisis, que són, probablement, una representació tardana d'aquell suposat paradís. En canvi, el poeta Hesíode (segle VIII aC) diu que les Illes dels Benaurats era un lloc reservat només per a la quarta raça dels homes, els herois. Així ho relata a Els treballs i els dies:

“La mort va embolcallar-los. Zeus, el Crònida, va atorgar-los una vida i un estatge lluny dels homes i els va instal·lar en els confins de la terra. Allà viuen, doncs, amb el cor lliure de neguits, a l’illa dels benaurats, al costat de l’Oceà d’onades profundes, feliços herois, als quals la terra feraç produeix una fruita dolça com la mel tres vegades l’any”.

  A les Illes Afortunades també se solia situar el Jardí de les Hespèrides (Έσπεριδες, “terra de l’ocàs”), consagrat a Hera. Al bell mig hi havia un arbre plegat de pomes daurades que concedien la immortalitat. Era custodiat per un grup de nimfes, les Hespèrides, i per un drac de cent caps anomenat Ladó. Aquestes pomes eren un regal de Gea, la deessa de la terra, a Hera en ocasió del seu matrimoni amb Zeus. Hèracles, en un el seu últim treball (el dotzè), aconseguí robar-ne una amb l’ajuda del tità Atlas, que era el pare de les nimfes Hespèrides (el mateix Atles les anà a collir mentre Hèracles sostenia la volta del cel en lloc seu).

Hespèrides

La vida d'un nen ric i un pobre

UN DIA QUALSEVOL PER UN NEN A L'ANTIGA ROMA

A l'Antiga Roma, els nens i nenes estudiaven a la schola fins als dotze anys ensenyats per el ludi magister, que era el mestre que tenien a l'educació elemental (la nostra primària), fossin pobres o rics.

Els nens pobres que anaven a l'schola eren afortunats. La societat que vivia a les ciutats, era capaç de llegir, ja que hi havia cartells, grafitis, eslògans electorals, cartells de combat de gladiadors i anuncis de vivendes en alquiler. Pel qual la gent que vivia al camp, com els camperols eren anafabets.

Però, la cosa canviava quan tenien els catorze anys. Els nens rics podien permetre's tenir la classe de lectura, literatura i retòrica.

Els nens pobres començaven a treballar abans, ja que els seus pares necessitaven ajuda al camp o al seu ofici; en canvi un nen ric podia arribar a estudiar per ser advocat, orador, negociant, etc...

UN NEN POBRE
Estudiava des de primària fins a secundària, després devien ajudar als seus pares al camp o a la seva feina.

UN NEN RIC

Estudiava primària, secundària, el batxillerat o cicles 

que avui dia coneixem i l'Universitat on aprenia des de 

llegir i escriure fins a geografia, història, física, religió, 

etc... Després, estudiava per arribar a ser polític i altres càrrecs 

importants a l' Antiga Roma.