Vida:
prové del llatí, de la paraula vita. Els romans ja la tenien amb el mateix significat que
nosaltres, un estat dinàmic de la matèria organitzada,
caracteritzat bàsicament pel fet de poder reproduir-se i per la capacitat
d’adaptació i d’evolució davant els diferents canvis en el medi. D’aquest mot
provenen altres com vitamina o vitalici.
Edat:
prové del mot llatí aetas, que volia
dir “durada de vida”, “edat”. La paraula
és contracció de
l'arcaic aevĭtas (qualitat de temps), formada per aevum que
volia dir 'temps, edat', i el
sufixe –tat. Els romans la feien servir per a parlar dels anys d’existència
d’una persona o la durada en temps d’algunes coses. Actualment, també
l’utilitzem per a parlar d’etapes de la historia (l’Edat Antiga, l’Edat
Moderna…). Paraules com etern i longeu ens arriben d’aevum.
Adult: la paraula prové de la paraula
llatina adultus, -a, -um, i aleshores deriva del participi del verb adolescĕre
(créixer). Com que deriva del participi passat, volia dir que la persona ja havia
crescut. Els romans consideraven que els nois passaven a la seva edat adulta
cap als 16-17 anys, que és quan rebien del pare la toga virilis. Les noies, al no aconseguir la majoria d’edat, és
difícil de saber, però una dona casada ja era una dona adulta, una matrona. Per
a nosaltres també és algú pervingut al terme creixença, però no als 16-17 anys
i no es dona cap tipus de toga o similars.
Un
mot que comparteix una etimologia semblant és adolescent: primerament prové del mot llatí adulescens (o adolescens),
-ntis i aleshores, com en el
cas anterior, del participi del verb adolescĕre (créixer), però
aquest cop del participi present d’actiu, per tant vol dir que està creixent.
Entre els romans, no significava exactament adolescent, ja que per a ells l’adolescència
acabava més o menys cap als 16-17 i feien servir aquesta paraula per a designar
joves fins als 25 anys. Per això, la traducció d’aquesta paraula per a l’actualitat
seria joventut, és a dir, ja no era un adolescent, sinó un adult, però se’l
considerava encara jove.
Boda: aquesta paraula prové del mot llatí
vōta, plural de vōtum, amb significat “vot”. Tenia aquest nom per
a expressar els 'vots' o 'bons desigs de felicitat' adreçats als nuvis en
iniciar-se les festes nupcials. El significat és al mateix tan per als romans
com per a nosaltres. De fet, en les bodes actuals encara hi ha aquests vots,
però les bodes romanes eren diferents a les nostres: s’havia de tenir el ius connubium, hi havia el matrimoni cum
manu i el sine manu, la cerimònia
començava amb un sacrifici...
Infant: prové del llatí, del mot infans,
-ntis “que no parla”. La paraula està formada per un prefix que voldir
negació negació, in-. Aleshores la
resta és derivat del verb fari “parlar, expressar-se en públic”. Per tant, la
paraula expressa la incapacitat de parlar. Per a nosaltres un infant no és ben
bé el mateix, ja que aquest comprèn des del naixement fins a l’adolescència i,
evidentment, durant aquesta època la persona ja ha desenvolupat la capacitat de
parlar.
Progrés: aquesta paraula, que prové del
llatí, té com a significat “avançar, anar cap endavant”, i la seva etimologia
és molt apropiada, ja que el resultat final és el verb caminar. Anem per parts:
per començar prové del mot progressus, -us “avenç”,
i aleshores és derivat de progrĕdi “caminar endavant”, i amb aquest
arribem a gradi “caminar”.
Em pensava que adolescent tenia a veure amb doleo, que vol dir "patir, sentir dolor", relacionat amb els problemes que pateixen els joves durant aquesta etapa.
ResponElimina