LLEIS DRACONIANES

 Dracó va ser un legislador d’Atenes , conegut per ser molt estricte.Va neixer a la década del 650 a. C i va morir a la década del 600 a. C.

Dracó va ser l’autor del primer codi legal d’atenes, que va establir l’any 621 a.C. 

El codi imposava la pena de mort per la majoria de delictes. Les lleis draconianes eren més notables per la seva duresa; es deia que estaven escrites amb sang,i no pas amb tinta. Soló, que era l’ arcont el 594 aC , posteriorment va revocar el codi de Dracó i va publicar noves lleis.

La majoria de les lleis de Dracó van quedar obsoletes després del 594 aC, però algunes, segons Andòcides, van romandre vigents fins al final de la guerra del Peloponès, com per exemple la llei que permetia al marit matar l'esposa si la sorprenia en adulteri.

Del seu codi es deriva l'adjectiu draconià, que significa extremadament i cruelment sever (per exemple, mesures draconianes: mesures extremadament i cruelment severes)

Actualment hi han lleis considerades draconianes, no només per ser estrictes sinó també per lo absurdes que són, alguns exemples poden ser:

A Singapur, si oblides baixar la tapa del vàter i et descobreixen pots ser consignat a les autoritats.

A China, estan prohibides les pel·lícules de viatges en el temps, perquè es considera una mala influencia per al públic.

A França és il·legal posar en nom de Napoleó a un porc.

BLANCA PINILLA

5E

Certàmens teatrals a Grècia

 El teatre de l'antiga Grècia és el conjunt d'obres dramàtiques i d'arts escèniques que es van crear a la cultura grega entre el 550 i el 220 aC. La d’Atenes, es va convertir en un lloc cultural, polític i religiós important durant aquest període, el teatre es va institucionalitzar com a part d’un festival anomenat Dionísia, que honrava el déu Dionís. La tragèdia, la comèdia i l'obra de sàtira eren els tres gèneres dramàtics per emergir-hi. La tragèdia grega va ser una gran manifestació civilitzadora, s’escenificaven episodis mitològics de conflictes, dolor i patiment, destacaven figures com Èsquil, Sòfocles o Eurípides entre d’altres. La comèdia, en canvi, satiritza situacions reals i actuals, caricaturitzant-les, i tracta de provocar la rialla dels espectadors. Únicament hi havia tres actors més el coro a cada obra, el vestuari estava format per màscares i túniques. A les tragèdies, un dels actors portava uns coturns, per simbolitzar la superioritat dels déus. El coro era un personatge col·lectiu que interpretaven cants, balls, narraven històries o feien preguntes als personatges. El públic tenia un paper actiu, feien comentaris en veu alta, mostraven el seu rebuig si no els agradava o inclús es barallaven. Com a teatres importants a Grècia hi havia el teatre de Dionís, va ser el més gran de Grècia amb capacitat de 17.000 espectadors, el teatre de Dodona tenia 14.000 i el teatre de Delfos 5.000. Les representacions teatrals a Grècia van acabar sent una celebració cívica. Tenien lloc en dates precises de l'any i coincidint sempre amb festes religioses oficials de la ciutat. Els autors presentaven les seves obres al concurs, competint per un dels premis que atorgava el públic.

NEREA CARMONA

5E

Els JJOO a l’antiga Grècia

 Els Jocs Olímpics a l’antiga Grècia (Ολυμπιακοί Αγώνες) foren una sèrie de competicions atlètiques celebrades a la ciutat d’Olímpia entre les diferents polis. Varen celebrar-se a Olímpia entre els anys 776 aC i 393 dC, es van recuperar al segle XIX. Es tracta d’un esdeveniment festiu, on a més de celebrar-se una sèrie de proves esportives, es retien diferents homenatges a les deïtats més importants de l’època. En les proves hi competien els representants de cada ciutat, que havien de ser homes lliures i ciutadans grecs. 

En aquell moment, Grècia no existia com a país, sinó més aviat com a sèrie de ciutats-estats independents sovint en conflicte i en guerra. S'organitzaren quatre jocs panhel·lènics que es celebraven a Olímpia, Delfos, Isthmia i Nemea. Aquests jocs eren celebracions religioses que unien els diferents estats en una celebració en honor dels déus grecs. Aquest festival es va celebrar cada quatre anys i atreia a nombrosos atletes i milers d’espectadors de totes les ciutats-estat gregues. Els jocs es celebraven al santuari sagrat d’Olímpia, a l’estat d’Elis a la península del Peloponès, en honor del déu suprem de la mitologia grega, Zeus.

En els jocs olímpics de l’antiga Grècia les modalitats esportives eren les següents: Pancracio: era una competició de lluita a mort on es barrejava la boxa i la lluita. Lluita: molt semblant a la lluita greco-romana actual. Boxa: Aquest esport era semblant a l’actual però amb menys regles. Curses a peu: aquesta cursa es consistia en donar una volta a un estadi de 192,27 metres. Curses amb carros. Pentatló: consistia en un conjunt de 5 proves. Començava amb el salt de llargada; els que superaven la marca mínima exigida passaven al llançament de javalina, que pesava 1,5 kg; els quatre primers classificats del llançament de javalina feien una cursa a peu que consistia en donar una volta a l’estadi; els tres primers classificats de la cursa passaven al llançament de disc i, finalment, els dos primers en el llançament de disc decidien la victòria en un enfrontament de lluita. Música: també tenia un caràcter competitiu.

Els guanyadors del jocs rebien com a premi una corona feta amb branques d’olivera. Posteriorment la corona d’olivera es va substituir per una de llorer. Els atletes guanyadors a l’antiga Grècia es convertien en herois fins al punt que aixecaven estàtues i composaven poemes en el seu honor. A més, estaven exents de pagar impostos i vivien la resta de la seva vida sense haver de treballar.

ANDREA ORTAS

5E

POETES LÍRICS ARCAICS

 Durant l’època arcaica (segles VII i VI aC), una època de grans transformacions tant econòmiques com polítiques i monetàries,  neix la poesia lírica. El naixement d’aquest nou gènere és degut a aquestes significatives transformacions, com per exemple la consolidació de l’estructura de les polis o la segona colonització, entre d’altres. Aquests canvis van fer que es despertés dins de l’home la necessitat d’imposar-se en la seva lluita per l’existència i mostrar totes les passions profundes i violentes pròpies del poeta, de manera que en la lírica el poeta es centra en parlar sobre ell mateix i en donar el seu propi punt de vista del món.

La poesia lírica és un gènere que, normalment, s’expressava a través del cant i amb acompanyament de danses i d’instruments musicals, especialment la lira o una flauta anomenada aulos.  Les temàtiques més freqüents en la lírica arcaica són la guerra, la política i les cançons de banquet (el vi i l’amor).  Dins de la poesia lírica grega hi havia diferents tipus, depenent de la seva composició, tema i objectiu. Es separaven en dos grups principals: la lírica coral que agrupava aquelles composicions que solien ser cantades i la lírica monòdica, que era el contrari de la coral,  i englobava la poesia mèlica, la iàmbica i l’elegíaca. 

Els poetes d’aquest gènere en època arcaica formaven part de l’aristocràcia, els més significatius van ser Arquíloc (Paros s.VII aC) , Alceu (Lesbos s.VII aC) i Safo (Lesbos s.VII aC). 

Arquíloc (Ἀρχίλοχος) va ser el primer poeta grec que va compondre versos iàmbics segons regles prefixades i és conegut per la defensa el tòpic grec d'estimar els amics i odiar i fer mal als enemics. 

Alceu (Ἀλκαῖος) va escriure poemes mèlics que descrivien el món humà, la passió, l'enyorament, la mort i la tristesa, però sobretot es va centrar en el tema polític. Una de les seves imatges, la nau que representa l’Estat, va esdevenir posteriorment un tòpic utilitzat per nombrosos escriptors. 

Safo (Σαπφώ) era una aristòcrata que es va quedar vídua. Va destacar sobretot en el camp de la lírica monòdica, i les temàtiques principals de les seves poesies eren o bé la seva família o les noies que formaven  el cercle de Safo. Actualment,  no se sap del cert què era aquest cercle, però els historiadors afirmen que o bé era un lloc on Safo instruïa a noies aristocràtiques, o bé un lloc on aquestes noies juntament amb Safo retien cultes religiosos a Afrodita i altres divinitats. El contingut dels seus poemes sovint feia referència a aquestes noies, i mitjançant el contingut d’aquests es podia intuir que hi havia algun tipus de relacions homoeròtiques entre elles. Molts d’aquests poemes eren comiats dirigits a les noies que abandonaven aquest cercle. 

Posteriorment, entre els segles VI i V aC, els poetes, es troben sota el govern dels tirans, tot i així continuen sent aristòcrates. Els més coneguts són: Anacreont (Teos, s. VI-V aC), Simònides (Ceos, s. VI-V aC) i Píndar (Beòcia, s. VI-V aC). 

MARIONA ROSA

5E

L'Acròpolis d'Atenes

 L'Acròpolis d'Atenes, coneguda com “la roca sagrada”, és la joia de la Grècia clàssica i símbol de l'Edat d'or de l'antiga ciutat d'Atenes. L’Acròpolis tenia una doble funció: defensiva i com a seu dels principals llocs de culte. Va ser construïda entre el 447 i el 432 a.C  per Pèricles, un polític local amb la forta convicció de donar a Atenes la importància que es mereixia.

Al principi, els ciutadans no estaven gaire convençuts del projecte de Pericles, però com ell carregaria amb totes les despeses econòmiques, al final hi van accedir. 

La paraula Acròpolis significa, en grec, “ciutat alta”, ja que la seva ubicació en un lloc elevat no era casual. El motiu era que així els ciutadans podien estar més a prop dels déus quan resessin o fessin ofrenes.

Tot i que Pericles va ser qui va organitzar el projecte de l’acròpolis, la seva construcció no podia haver-se realitzat sense la participació d’escultors i arquitectes com Fidias, autor de l’escultura de la deessa Atenea Parthenós. La construcció de l’acròpolis es va iniciar sobre les ruïnes que van deixar els perses a les guerres mèdiques l’any 480 a.C, quan aquests van saquejar i destruir els edificis existents fins aquell moment a l’acròpolis. 

Al principi, a l’acròpolis s'hi van instal·lar els reis i els personatges notables de la ciutat. Però amb el temps, va esdevenir un santuari només reservat als déus.

Alguns dels edificis més importants que podem trobar a  l’acròpolis són:

-Els Propileus: És la porta d’entrada de l’Acròpolis. Presenta una façana dórica de sis columnes. L'edifici central també té unes columnes jòniques a banda i banda del passadís central. Es tracta, doncs, del primer edifici que coneixem amb columnates dòriques i jòniques visibles al mateix temps. 

-El Partenón: És un temple consagrat a la deessa Atenea, a qui el poble d'Atenes considera la seva protectora. Va ser construït al segle v aC i és el monument més antic dels ubicats a l'Acròpoli. El Partenó és un símbol de la democràcia Atenesa i durant un temps va ser el tresor de la Lliga de Delos. El Partenó es va convertir en una església cristiana i posteriorment en una mesquita. 

-L’Erecteion: També és un temple dedicat a Atenea, el seu nom és deu a Erecteu, descendent d'Atenea i rei d'Atenes. L’Erecteion es va aixecar per honrar els déus centrals de la religió grega. Allà es realitzaven ofrenes amb animals a aquests déus. El temple es caracteritza per les estàtues de les cariàtides que es troben a l’atri, unes sacerdotesses provients de l’illa de Caria.

-El temple d’Atenea Niké: És un temple jònic consagrat a la deessa Atenea i es situa al costat dels Propileus. El temple commemora la victòria dels grecs sobre els perses a la batalla de Salamina (448 aC) i el tractat de pau que va signar Càl·lias amb els perses l'any següent. El temple va ser en el seu origen un lloc de culte, a l’exterior es feien celebracions, ja que a l’interior es trobava l’estàtua de la deessa Atena. L'estàtua d’Atena que hi havia a dins del temple no tenia ales, a diferència de com era representada en altres temples, perquè no pogués volar i abandonar la ciutat.

-El teatre de Dionís: va ser el teatre més gran de l'antiga Grècia, situat al peu de l'Acròpoli d'Atenes, vora del edifici sagrat Tèmenos de Dionís. Dedicat, com el seu nom indica, al déu del vi i del teatre, fou construït durant el segle IV aC.

ANA FERNÁNDEZ

5E

PISÍSTRAT, EL TIRÀ “BO”

 Pisístrat – Πεισίστρατος –, fill d’Hipòcrates, va ser un tirà d’Atenes que va prendre el poder l’any 560 fins la seva mort (va viure exiliat per dos períodes).

Va rebre el seu nom el qual significa “fill de Nèstor” perquè era, segons la mitologia grega, ancestre familiar.

Pisístrat és conegut per la guerra contra Mègara, on va dirigir l’exèrcit atenès.Va aconseguir conquistar la ciutat de Nisea i va recuperar Salamina. Gràcies a les seves accions i l’amistat que tenia amb Soló, va aconseguir un lloc destacat dins la política atenesa.

Soló va establir la seva constitució i es va retirar d'Atenes. Llavors, les lluites entre el partit de la plana, el partit de la costa i el partit de les muntanyes van esclatar. Amb la seva política de repartir diners als pobres Pisístrat va aconseguir força suport.

Quan va tornar Soló a la ciutat va veure l'ambició del seu amic i va advertir a Pisístrat, però ja fins i tot el senat estava disposat a donar el poder al cap dels muntanyencs. Li van concedir un cos de 50 homes armats per a la seva protecció. Progressivament Pisístrat va ampliar aquest cos i finalment es va apoderar de la ciutadella (560 aC.). 

Una vegada al poder, Pisístrat no va canviar les lleis i va administrar molt bé el país, però molt aviat les faccions de Megacles i Licurg, unides, el van enderrocar. La seva propietat va ser confiscada i fou comprada per Càl·lies, fill d'Hipònic.

Pisístrat va ser a l'exili uns sis anys, però va tornar després de fer una aliança amb Megacles. Altre cop el tirà va recórrer a un estratagema per accedir al poder i el poble el va rebre i acceptar, segurament també per influència de Megacles i el seu partit, ara aliats al tirà.

Megacles altre cop es va aliar amb Licurg contra Pisístrat i aquest fou enderrocat per segona vegada. Un altre cop la seva propietat va ser confiscada i un altre cop la va comprar Càl·lies.

A proposta del seu fill Hípies, Pisístrat va decidir intentar recuperar el poder i va obtenir el suport d'algunes ciutats. Amb els fons que van aportar les ciutats es va contractar un exèrcit mercenari a Argos. Finalment, els mercenaris van arribar a Marató a l'Àtica on els partidaris de Pisístrat se li van unir, els seus rivals van sortir a trobar l'exèrcit invasor amb les forces militars al seu abast, els dos exèrcits van acampar al Temple d'Atenea a Pal·lene i Pisístrat va fer un atac inesperat i va posar en fuita a l'enemic. Mentre eren perseguits els fugitius, Pisístrat va poder entrar a Atenes sense oposició.

Altre cop tirà, va adoptar mesures per assegurar-se el control del poder. Un cos de mercenaris va quedar a la seva disposició i ostatges dels seus enemics foren enviats a Naxos, sota custòdia de Ligdamis. Altres oposicions foren desterrats o es van exiliar.

Durant el seu mandat els atenesos van ser privats de moltes llibertats civils i morals, però tot i això, el judici que en fan els autors antics, com ara Heròdot, no és gaire sever, pel fet que el consideren un tirà dotat de grans habilitats per governar. Se li atribueixen diverses reformes i millores. Pisístrat va acabar amb els abusos per part dels aristòcrates, va promoure un repartiment més equitatiu de la riquesa i va afavorir un fort creixement econòmic de les classes mitjanes. A més, va promoure la cultura i va embellir Atenes . Va fer construir temples, aqüeductes i vies. Amb tot això, va aconseguir força suport.

Pisístrat va ordenar posar per escrit la Ilíada i l’Odissea i va organitzar els primers concursos teatrals en honor al Déu Dionís (Déu del vi i la fertilitat).

Els seus fills van ser assassinats i expulsats. Finalment, Pisístrat va morir l’any 527 aC.

MARTINA  SALVIA

5E

ELS 7 SAVIS DE L’ANTIGUITAT

“Els Set Savis” va ser el nom donat per la tradició grega a set antics savis grecs, al voltant del 620 i el 550 aC, pel fet que els seus ensenyaments o frases són una guia de la vida dels homes. 

Segons el diàleg “Protàgores” del gran filòsof Plató, aquests savis eren:

TALES DE MILET: va ser un filòsof grec nascut a la ciutat de Milet, a la vora del Mar Egeu. Se'l considera el fundador de l'escola de Milet de filosofia i, per tant, l'iniciador de filosofia occidental. Se li van atribuir grans i prodigiosos coneixements en múltiples sabers i els seus principals interessos eren les matemàtiques, l'astronomia i la política.

SOLÓ D’ATENES: va ser un famós estadista, legislador i poeta grec. Va néixer a Salamina, encara que va desenvolupar la seva activitat política a Atenes. 

És conegut principalment per la seva tasca legislativa durant l’època arcaica per a reduir les grans diferències socials i econòmiques dels atenesos. 

BIES DE PRIENNE: fou un jurista i filòsof grec de Jònia. Va ser jutge a la ciutat de Prienne i es va fer famós per les seves decisions intel·ligents. 

Algunes anècdotes sobre ell expliquen que la seva bondat era tal que un cop va pagar un rescat per algunes noies que havien estat capturades. Després d'educar-les com les seves pròpies filles, les va enviar de tornada a Messina, la seva pàtria.

PÍTAC DE MITILENE 

Era un comandant conegut per la seva saviesa política i social, així com per la seva prudència i destresa militar.  Va guanyar fama per l'alliberament de la ciutat de Mitilene de la tirania, després d’enderrocar el tirà Melancre. 

L'any 606 aC, dirigia l'exèrcit de Mitilene en la seva guerra contra Atenes, on els mitilenis van ser derrotats. Pítac es va destacar lluitant i vencent en combat singular contra el comandant atenenc, i per això, va rebre com a premi unes terres que va dedicar al culte i que foren anomenades les terres Pitàccies.

CLEÒBUL DE LINDOS

Va governar Lindos i es va guanyar la fama com un governant savi i planificador. Va destacar per la seva bellesa i intel·ligència i va ser autor de poesies i diversos enigmes.

En la seva joventut va viatjar per Egipte per estudiar filosofia, i en tornar, es va casar i va tenir una filla, Cleobulina, que també va assolir una certa notorietat. 

MISÓ DE QUENES

Va ser un savi grec nadiu de Quenes, una ciutat de Lacònia. Es diu que era fill d'Estrimó i que era pagès.

S’explica que quan Anacarsis va preguntar a l'oracle si hi havia algú més savi que ell, la Pítia li va contestar: “Dic que a Quenes hi ha un Misó que és més savi en el seu enteniment que tu.” Quan, ple de curiositat va arribar al poble de Misó el va trobar en ple estiu llaurant unes terres i li va dir: "Ara no és temps de llaurar" i Misó va contestar: "Però sí de preparar el terreny".

QUILÓ DE LACEDEMÒNIA 

Va ser un poeta espartà, que va ocupar el càrrec d'èfor i va elaborar gran part de la constitució atribuïda a Licurg. 

Se li atribueix la militarització de la vida civil d'Esparta. També va introduir el costum que els èfors s'unissin als reis com els seus consellers.

Els set savis, representats a la Crònica de Nuremberg.

Mosaic on apareixen els set savis, Sòcrates i Cal·líope. Es troba al Museu Nacional de Beirut.

SALOUA LOUAHIDI

5E

Mite Fundacional d'Atenes

 Atenes, la ciutat més important de la Grècia antiga i bressol de la civilització occidental, va originar-se molt més abans que el seu nom quan un grup de llogarets van agrupar-se per fundar-la.

El nom de la ciutat, en canvi, té un significat molt més mitològic que tingué lloc al 3.000 a.C

El patronatge d’aquesta ciutat va estar molt disputat a l'Olimp. Per aquest mateix motiu es va convocar un concurs de divinitats que decidiria quina divinitat s’encarregaria de la protecció de la ciutat.

L’àrbitre va estar el mateix Zeus, qui va establir un seguit de normes. Cada aspirant donaria un premi a la ciutat. D'entre tots els déus i deesses només dos van sortit finalistes; Atenea, la deessa de la saviesa i la civilització i Posidó, déu dels mars i les aigües.

A l'última fase, celebrada a l'alt de l'Acròpoli de la ciutat, Posidó clavà el seu trident i feu brotar aigua creant així una font d’aigua, però hagué un petit detall que no va tenir en compte; l’aigua d’aquesta era salada i va fer malbé els cultius dels atenesos. Desprès, al torn d’Atenea, va sorprendre als ciutadans amb or líquid: una olivera com a símbol de pau, de progrés i de força. D'aquesta surgi el fruit esencial de la dieta mediterrània que a més, fou cura de molts mals i que encengué els canelobres.

Aquest fruit, considerat sagrat, ocupà un lloc privilegiat en l’Acròpoli fins l'any 480 a.C quan els perses van envair la ciutat i el van cremar, fet que els atenesos van considerar un mal presagi. Pel contrari, dies més tard, les branques tornaran a créixer de nou  a l’arbre sagrat.

L'olivera i l'oli van adquirir un paper fonamental a la història de Grècia. Les monedes portaven representada a la deessa Atenea amb un casc ornamentat amb una corona d'olivera, els atletes s’ungien l’oli pel cos per mantenir la flexibilitat als seus músculs i els guanyadors rebien una corona de branques d'olivera. A més, va tenir nombrosos usos per a la medicina antiga i finalment, va esdevenir un símbol sagrat amb fins religiosos.

En la següent imatge, es pot visualitzar a Atenea amb la seva llança i a Posidó amb el seu trident. Al centre es veu l’olivera i a banda i banda de cada finalista hi són tots els altres participants pel patronatge de la ciutat. 

Nerea Fernández

5E

Les característiques de l'art arcaic

 L’art arcaic va durar des de del segle VII aC al segle V aC, aquest va ser l’estil que predominava a l'antiga Grècia.

L’art arcaic pretenia arribar a l’ideal de bellesa mitjançant l'harmonia de les formes, aquest ideal de bellesa l'aniran perfeccionant.

Arquitectura:

En la èpoa arcaica es repren l’arquitectura monumental que s’havia deixat enrere a l’època fosca. Aquesta se centra en els temples i en l'acròpolis. Els temples cada cop eren més importants i es van començar a fer de pedra en canvi de fusta.

Es comencen a definir els diferents estils:

Estil dòric: aquest és robust, molt simple sense bassaments i ens recorda al seu origen vegetal (ja que abans les columnes eren de fusta).

Estil jònic: aquest és més esbelt i estilitzat, el capitel de les seves columnes poden haver evolucionat de la columna hethitica egípcia. 

Pintura:

No s'han trobat casi exemples de pintures de l’època ja que els artistes acostumaven a pintar sobre taules de fusta i s’han deteriorat amb el pas del temps.

Però ens podem fer a la idea de com eren gràcies a les pintures que es van fer sobre ceràmica.

Ceràmica:

Al segle VII aC va apareixer l’estil corint que constava de figures negres sobre argila (la de corintia era groga i la de atenesa era més vermellosa). A la ceràmica crontia podem observar figures d’animals mentre que a la atenesa veiem més com s'inspiren en mites.

Al final del període arcaic veurem l’estil antònim de l’incial, on les figures seran vermelles sobre un fons negre. En aquí el que es pintava era la part negre deixant les figures amb el color natural de l’argila creant una il·lusió més realista.

Lucía Moreno 5E

 

AQUIL.LES

 En la mitologia grega Aquil·les va ser el millor combatent de la guerra de Troia, també decisiu a la victòria d'aquesta, combinant la força, la velocitat i la intel·ligència. Era Fill de Peleu i de la nimfa Tetis. Zeus i Posidó s'havien disputat la seva mà fins que es va profetitzar que Tetis engendraria un fill més gran que el seu pare. Per això tots dos van haver de renunciar al seu desig, i Tetis va ser obligada a casar-se amb Peleo. També era descendent d'Eaco, que va ser un dels grans herois que va ser nomenat jutge dels inferns junt amb Ridos i Radamantis.

Se li representa amb l'escut d'Aquil·les, una armadura d'or i també amb una fletxa al taló fent referència al mite i la seva vulnerabilitat al taló. De la seva vulnerabilitat al taló hi ha dues versions: una ens diu quan va néixer, la seva mare Tetis ho va sostenir del taló i el va submergir en el riu Estígia per a tornar-lo immortal, però el seu taló mai va tocar les aigües, i així va estar vulnerable com el de qualsevol altre mortal. Una altra versió diu que Tetis posava a Aquil·les al foc de la llar per així cremar les parts mortals del seu cos i després li omplia el cos d'oli, fins que Tetis va ser interrompuda per Peleo que li va treure al nen, que va quedar amb el taló carbonitzat. Plena de ràbia, Tetis els va abandonar als dos i Peleu va substituir el taló per la taula del gegant Damis, famós per la seva velocitat, per això Aquil·les l'anomenaven peus lleugers.

Durant una de les batalles, els troians van fer retrocedir les tropes gregues assaltant així els seus vaixells. Dirigits per Hèctor els grecs casi cauen derrotats fins que Patrocle va treure els troians, però va morir a mans d'Hèctor abans de prendre Troia. Aquil·les es va assabentar de la notícia i cobert d'ira i dolor va estar a punt de treure's la vida, llavors, va decidir venjar la mort d'Hèctor. Va demanar-li una armadura més poderosa a la seva mare i va sortir decidit al camp de combat on va matar a Hèctor, el va lligar a un carro i el va arrossegar nou dies pels voltants del mur de Troia.

Aquil·les, finalment va ser derrotat pel príncep troià Paris, qui li va disparar una fletxa enverinada dirigida pel déu Apol·lo al taló esquerre del qual ell era vulnerable i així el va matar. Després de la mort d'Aquil·les, les seves restes van ser barrejades amb els de Pàtrocle i la seva armadura va obrir una disputa entre Ulisses i Àiax el Gran, cosí major d'Aquil·les. Més tard, la seva mare Tetis va aconseguir la immortalitat per al seu fill i va viure a l'illa de Leuce en la desembocadura del Danubi, on se li va rendir culte.

Nerea Carmona

TESEU

 Teseu (Θησεύς) fou rei d’Atenes i fill d’Egeu i Etra. També és l’heroi de la regió d’Àtica. Egeu, que era el rei d’Atenes, no havia tingut cap descendència i estava terroritzat perquè els seus germans l’ataquessin, així que va anar a consultar l’oracle de Delfos, el qual li va dir ''No obris el teu odre fins que tornis a Atenes'', significant que la primera dona amb la que tingués relacions sexuals tindria un fill amb ella. Piteu, doncs, el va emborratxar per que fecundés a la seva filla Etra. Altres versions diuen que va néixer de Posidó després d’aquest abusar sexualment d’Etra al temple d’Atenea. 

A Teseu se’l coneix, sobretot, pel mite de Teseu i el minotaure. A Grècia es celebraven concursos de lluites. A un d’Atenes, el campió de la ciutat es va haver d’enfrontar al fill de Minos, rei de Creta. El seu fill va guanyar i els atenencs enfadats van assassinar al vencedor. El rei de Creta va declarar la guerra a Atenes, va guanyar i com a càstig va ordenar que cada any, durant trenta anys, set nois i set noies d’Atenes fossin enviats al Minotaure a Creta per ser devorats.

Teseu, que era el fill del rei d’Atenes a llavors, va decidir ser un dels nois voluntàriament. Ariadna, filla de Minos, el va veure i es va enamorar d’ell, sobretot al saber que va anar voluntàriament, pel seu coratge. Ella sabia que podria ser capaç de derrotar al minotaure, però no d’escapar del laberint, així que li va dir d’agafar un fil i mai deixar-lo anar, mentres Ariadna agafava l’altre punta del fil.

Teseu va fer cas i no va deixar anar el fil. Es va acostar al minotaure finalment I Ariadna notava com es movia el fil durant la lluita quan, de cop, el fil es deixa de moure. Ariadna, que estava angoixada per no saber què havia passat, de cop escolta crits de joia, ja que Teseu havia matat al Minotaure. Després surt del laberint amb ajuda d’Ariadna i fugeixen després d’enfonsar les naus de Creta per evitar ser perseguits. 

Teseu va retornar a Atenes després d’estar fora durant molt temps i la va trobar amb rebel·lions, corrupció i caos. Incapaç de solucionar-lo, va enviar als seus fills fora amb ell i va viatjar a la illa d’Esciros, on va morir. Segons algunes versions, el rei de la illa, Licomedes, el va portar al cim d’una muntanya i el va precipitar i segons altres versions ell es va caure sol. Quan el van trobar durant una batalla, van anar a l’oracle de Delfos, que va manar que li donessin una honrosa sepultura a la ciutat. Cimó ho va complir i va conquerir l’illa d’Esciros.

Dani Casco

Joel Ortega

PERSEU

 Perseu fou un heroi grec. Perseu era el nét d’Acrisi, el rei d’Argos, aquest va ser advertit per l’oracle que si la seva filla Dànae tenia algun fill, aquest el mataria. Acrisi va decidir tancar Dànae en una cambra de bronze sota terra, per així no córrer el risc de que engendrés un fill per accident. Però Zeus que li atreia Dànae, va convertir-se en pluja d’or i d’aquesta manera la va arribar a violar i va engendrar un fill amb ella. Aquest fill era Perseu.

Després d’això, Acrisi, que no volia morir en mans de Perseu va enviar a aquest i a la seva mare en una barca sense menjar ni aigua, ni cap destinació. Però aquests van sobreviure i van arribar a l’illa de Sèrifos, on regnava el rei Polidectes. Polidectes estava enamorat de Dànae i pensava que Perseu estorbava, per aquest motiu el va amenaçar amb decapitar a la seva mare si no  li portava el cap de Medusa, una de les tres gorgones de Sérifos. Els Déus van voler ajudar a Perseu, Atena li va donar un mirall, Hades un casc que el faria invisible quan se’l posés, Hermes unes sandàlies        

que el farien volar i Hefest una espasa indestructible. Medusa era un monstre que convertia en pedra a tothom qui la mires, per aquest motiu Perseu va utilitzar l’ègida d’Atena, que estava tant neta que s’hi podia veure el reflex d’un mateix, per no mirar-la directament i va ser així com va aconseguir tallar-li el cap. Perseu va poder escapar gràcies el casc que li va donar Hades. En el viatge de tornada es va enfrontar amb molts enemics i va acabar amb ells amb l’ajuda del cap de Medusa, un d’ells va ser el tità Atlas, a qui va convertir en la serralada que encara avui coneixem com a Atlas. Un cop vençuts li va donar el cap a Atena, que el va fixar per sempre a l’ègida. 

Més endavant es trobà amb Andròmeda, filla dels reis d’Etiòpia Cefeu i Cassiopea. Cassiopea anava presumint de ser més bella que les Nereides, les Nereides en saber-ho van comentar-li a Posidó que va enviar un monstre a Etiòpia. L'única manera de vèncer aquest monstre era sacrificar a Andròmeda, però Perseu va aconseguir vèncer el monstre sense haver de sacrificar a Andròmeda. Perseu demanà a Cefeu la mà d’Andròmeda, i després de discutir i acabar matant a Fineu, tiet d’Andròmeda, va aconseguir que Cefeu li concedís. Perseu tornà a Argos, però el seu avi Acrisi en saber-ho va marxar d’allà. Malgrat tot, en uns jocs fúnebres organitzats per honorar el pare d’aquest, Acrisi assistí com a espectador i Perseu que hi estava participant llençà un disc que tingué la mala sort d’anar directe a Acrisi, que va morir en aquell mateix instant. 

Perseu i Andròmeda van ser pares de set fills. Quan van morir tots dos, els déus els convertiren en sengles constel·lacions.

Mariona Rosa

Blanca Pinilla

 

ULISSES

 Ulisses (Odisseu) era un heroi, rei d’Ítaca conegut pel seu enginy i astúcia. Era fill de Laertes i d’Anticlea.

Va partir per participar en la guerra de Troia. Després de la seva intervenció en aquesta, ell i els seus homes parteixen en dotze vaixells per tornar a Ítaca, casa seva. Ulisses estava desitjant tornar i retrobar-se amb la seva esposa Penèlope i el seu fill Telèmac, però els déus havien preparat per Ulisses un llarg i accidentat viatge. Les aventures d'Ulisses i els seus homes durant aquest viatge de tornada que dura deu anys formen l'Odissea.

Tot comença quan arriben a Lotus, on els seus habitants s'alimenten de la flor de lotus. Aquells que proven la flor perden la memòria. En arribar a aquesta terra, són rebuts amablement pels seus habitants, que els ofereixen la flor per menjar-la. Quan la tasten perden la memòria, però finalment Ulisses aconsegueix que els mariners tornin als vaixells per continuar el viatge.

Més tard, es troben amb les sirenes, que amb els seus cants feien naufragar als mariners, però també van aconseguir superar-les. Ulisses sol i amb l'embarcació destrossada pararà a l'illa d'Ogigia, on viu la nimfa Calipso, que el reté set anys al seu costat. 

Després de passar per una sèrie d’illes arriben a Telepilo, on els lestrígons destrossen totes les embarcacions menys una d’elles, gràcies a l’astúcia d’Ulisses. 

Finalment aconsegueix construir una balsa i escapar, però Posidó el reconeix i destrossa la seva balsa. Ell arriba a la costa i amb l’ajuda dels reis d’aquestes terres per fi aconsegueix regressar a la seva llar.

Durant l’absència d’Ulisses, Penèlope continua esperant que ell retorni, tot i que n’hi ha molts pretendents que volen casar-se amb ella. Llavors, diu que decidirà amb qui es casarà, quan acabi de teixir una peça de roba i, per allargar el temps d’espera, la teixia durant el dia i la desteixia durant les nits, fins que el seu secret va ser desvelat i va haver d’acabar de teixir la peça.

Finalment, proposà un concurs de tir d’arc per escollir qui es casarà amb ella, i és quan arriba Ulisses

disfressat de captaire per participar en el concurs. Ell és qui guanya i, llavors, revela la seva identitat.

Hi ha una altra versió del final del mite, que explica que en arribar a Ítaca, va veure que la seva dona Penèlope tenia molts pretendents, es va disgustar i va marxar cap a Etòlia fins que, al cap de deu anys més, torna a casa. En baixar del vaixell, el seu fill Telèmac el confon amb un pirata i el mata.

Saloua Louahidi

Ana Fernández

HÈRCULES, UN GRAN HEROI

Naixement i qualitats

Hèrcules (amb el nom grec de Hèracles Ἡρακλῆς ), fill de Zeus i Alcmena, va néixer a la ciutat de Tebas i era una de les moltes proves de infidelitat que Hera va degué patir per part de Zeus. Hera va intentar diverses vegades atentar contra la vida de l'heroi, inclus va intentar evitar el seu naixement. 

Va ser el noi més cèlebre i va tenir moltes qualitats de les quals van destacar: la virilitat, força, coratge, orgull, candor i vigor sexual. Tot el món volia assemblar-se a ell. 

Els dotze treballs

Unes de les llegendes més populars son els dotze treballs que va haver de fer. En un atac de bogeria provocat per Hera, Hèrcules va matar a la seva dona, al seus fills i a dos dels seus nebots amb les seves pròpies mans. Després de descobrir els terribles actes que havia comès, es va aïllar de la societat anansen a viure a terres salvatges. Després d’una llarga búsqueda, va ser trobat pel seu germà Ificles que el convèncer de que anés a l'oracle de Delfos. Com a càstig per aquesta acció, la sibil·la dèlfica li va dir que havia de dur a terme una sèrie de deu feines manats per Euristeu, l’home que havia usurpat el seu legítim dret a la corona i a qui més odiava. Hèrcules va realitzar els deu treballs amb èxit, però Hera, malmetent contra aquest, va convèncer a Euristeu que titllés d’invàlids al segon i al cinquè, fent que hagués de fer dotze treballs en total.

Vida amorosa i mort

Al transcurs de la seva vida, Hèrcules es va casar tres vegades, a més de les moltes aventures que va tenir.

La primera va ser amb Megara, qui era una princesa tebana filla de Creont. Amb ella va tenir varis fills. Segons Apolodoro: Terímaco, Creontiades i Deicoonte, segons Higino: Terímaco i Ofites i segons Píndar, va tenir vuit fills. 

La segona vegada es va casar amb Ónfale. Ella va ser una reina de Lídia, filla de Iàrdan, a qui Hèrcules va ser venut com esclau. No van tenir fills.

I per últim, es va casar amb Deyanira. Poc després de les seves noces van haver de travessar un riu, i un centaure anomenat Neso es va oferir a ajudar a creuar a Deyanira, però llavors va intentar violar-la. Enfurit, Hèrcules va disparar una fletxa enverinada al centaure des de l'altra riba. Neso li va dir a Deyanira que recollís la seva sang si volia assegurar-se l'amor d’Hèrcules. Més tard, quan Deyanira va sospitar que Hèrcules preferia la companyia de Yole, va untar unes robes amb la sang de Neso. Licas, el servent d'Hèrcules, li va portar aquestes robes, i aquest les hi va posar. Quan es van temperar sobre el seu cos, el verí que contenia la sang va penetrar en el seu cos, provocant-li un dolor insuportable. Hèrcules va prendre a Licas pels peus i el va llançar a la mar, intentant després llevar-les-hi, però s'havia pegat a la seva carn. Deyanira, en veure el que havia fet, es va penjar. Hèrcules va morir voluntàriament, demanant que se li construís una pira per a acabar amb la seva agonia. Després de la seva mort en aquesta pira els déus li van fer immortal. Quedant només la part divina, es va reconciliar amb Hera i es va casar amb Hebe, una filla d'aquesta.

Andrea Ortas

Martina Salvia

ORFEU

Orfeu és un personatge de la mitologia grega, fill de Apol·lo (Απόλλων) i Cal·líope (Καλλιόπη). Apol·lo va regalar una lira al seu fill i es diu que amb aquesta amansia a les feres i reunía als homes per escoltar-lo.

El mite comença quan, Orfeu molt enamorat d’Eurídice, viu molt feliç amb aquesta. Un dia, ella sense adonar-se trepitja una serp venenífera i aquesta li mossega el peu. En morir la seva esposa Orfeu queda tan desolat  que decideix anar en la seva búsqueda a l’inframón. Per arribar-hi ha de creuar les aigües infernals de la llacuna Estígia que només es pot travessar a la barca de Caront, barquer dels morts. Caront només creua a les ànimes dels morts.Orfeu amb el seu do aconsegueix deleitar a tot el que protegeix les portes de l’inframón permetent així poder fer un pacte amb Hades i Persèfone, reis de l’infern. Aquest consisteix en que Orfeu pot endur-se-la amb la condició que ell vagi davant d’ella sense poder mirar-la fins arribar al món exterior.

Just a punt de creuar la llacuna, Orfeu, impacient, no pot  resistir-se i es torna per veure-la.  Aleshores, ella desapareix per sempre més. 

La resta de la seva vida es dedica a vagar pel món utilitzant el seu poder per crear cançons tristes sobre la seva història, decidint així que mai més estimarà a una altra dona. Aquest acte suposa la seva mort a mans d’un grup de dones que es senten rebutjades. 

Apol·lo, enrabietat, les castiga convertint-los en roures i creant així la constel·lació de la Lira amb l’instrument que representa al seu fill.

Lucía Moreno

Nerea Fernández

Hades el deu del món subterrani

Hades (en grec Αδης o Αἵδης) era el nom del món subterrani on habitaven els morts i alhora, el nom del despiadat deu d'aquest. Hades era fill de Cronos i Rea, com tots els seus fills, Hades va ser devorat pel seu pare només néixer a causa de la predicció de l'oracle, aquesta deia que si Cronos i Rea tenien un fill Cronos en algun moment seria destronat per aquest. Hades aleshores era germà de Zeus, Posidó, Hera, Demèter i Hèstia.

 Després que el seu germà Zeus aconseguís treure'ls de l'estómac del seu pare, ell i els seus germans van lluitar en la gran guerra contra els titans anomenada Titanomàquia, on a ell se li va atorgar un casc que li donà la invisibilitat, per això alguns l'anomenen "l'invisible". Després de finalitzar aquesta guerra els tres germans, Zeus, Posidó i Hades es van dividir el món entre ells, com bé sabem Zeus es va quedar amb el cel, Posidó era amo dels mars i oceans i Hades fou el governant del món subterrani.

Hades regnava el món subterrani, aquest es dividia en seccions, els camps Elisis, on anaven els millors guerrers i personatges importants, els camps d'Asfòdels, on anaven les animes que havien mantingut una vida monòtona, ni bona ni dolenta, i finalment el Tàrtar, aquesta zona era la més profunda, aquí hi anaven les pitjors animes, era l'infern grec.

Hades qui és un deu que no surt del seu món quasi mai dificulta la troballa de mites sobre ell, són pocs els mites relacionats amb aquest deu, un dels més emblemàtics és el de com rapta a la deessa Persèfone i acaba fent-la la seva esposa, aquest mite els hi dona un sentit a les diferents estacions de l'any.

ELS NOU DESITJOS D'ÀRTEMIS

Àrtemis (Ἄρτεμις en grec), és principalment la deessa de la caça, els boscos i els animals salvatges. El seu nom en grec antic s’associa a ἀρτεμής, que vol dir segur. També és la divinitat que representa la lluna. El seu nom en la mitologia romana és Diana. 

El naixement d'Artemis, com el de la majoria de divinitats, és força curiós. És filla de Zeus i Leto, i germana bessona d’Apol·lo. Les dues divinitats van néixer a l’illa d’Ortigia (que més tard va passar a anomenar-se Delos), gairebé acabada de ser formada. Que el naixement tingués lloc allí va ser fruit de la gelosia d’Hera, que va prohibir que Leto donés a llum a terra ferme. Artemis va néixer just quan Leto va trepitjar la illa, i va ser ella qui va ajudar la seva mare a treure Apol·lo sense complicacions. A més, la dona de Zeus va intentar assassinar a la mare dels dos germans, enviant a la serp Pitó per a que aquesta matés Leto. Just acabats de néixer, Apol·lo i Àrtemis ja constaven amb les abilitats pròpies dels caçadors, i van matar la serp Pitó que volia assassinar la seva mare. 

Els nou desitjos d'Àrtemis:

Quan Àrtemis era una nena, buscava suport en el seu pare Zeus. Així doncs, li va demanar que li concedís 9 desitjos:

1. El primer era ser verge sempre. Totes les donzelles que l’acompanyaven o li rendien culte havien de romandre verges, a l’igual que ho era la deessa. Cridava l’atenció de molts homes i joves, però mai es va deixar vèncer per ells.

   
   

2. Volia tenir atributs que la diferenciessin d’Apol·lo, ja que al ser bessons ella no volia ser comparada a ell. Finalment, una de les diferències més marcades va ser que Apol·lo representés el Sol i Artemis la Lluna.

   
   

   
   
   

3. Un altre desig era posseir un arc i fletxes. Zeus va concedirli aquest desig fent que anés a l’illa de Lípara i el déu Hefest li en fabriqués un. Llavors, aquests es van convertir en els seus atributs més representatius. 

   
   
   
   

4. També va demanar una túnica més curta, a diferència de les altres divinitats femenines, per a poder caçar i córrer pels boscos amb comoditat.

   
   

5. Va demanar 60 nimfes de l’oceà (oceànides) per a formar part del seu seguit. 

   
   
   

   
   

6. També 20 nimfes amnisíades per a que cuidessin dels seus ramats.

   
   

7. No volia que cap ciutat sigués dedicada a la seva persona.

   
   

8. Lligat amb l’anterior desig, no ho volia perquè el que ella desitjava era poder governar les muntanyes. 

   
   

9. Per últim, va demanar la capacitat de poder ajudar a les dones en el moment del part. A Àrtemis també se l’associa amb la virginitat i els naixements, per tant, va ser escollida per les Moires per a ser una comadrona divina, després d’haver ajudat a la seva mare amb el part del seu germà Apol·lo.