AQUIL·LES

Aquil·leu o Aquil·les va ser un heroi tessali, fill de Peleu i de la Nereida Tetis.

Tot i que Aquil·les és un dels herois més coneguts de la mitologia grega hi ha moltes versions diferents sobre la seva vida, començant per la seva infantesa. 

La infantesa d'Aquil·les

Hi ha dues versions que expliquen la infantesa d’Aquil·les, la primera llegenda explica que la seva mare el submergí a l’Estix per fer-lo invulnerable, però un dels talons, per on el tenia agafat, quedà eixut i, per tant fou el seu únic punt feble. El seu pare el dugué al mont Pèlion perquè l’eduqués el centaure Quiró, com havia fet amb d´altres herois.

Una altra versió explica que Tetis els aplicava un tractament màgic que consistia a submergir-los en ambrosia durant el dia i purificar-los amb foc durant la nit. D'aquesta manera, Tetis ja havia matat els seus sis primers fills, que no sobrevivien al tractament. Peleu no tenia coneixement de les activitats de la seva dona però, com que ja començava a sospitar, en néixer Aquil·les la va espiar i va ser a temps d'aturar-la. La interrupció del ritual va fer que l'os del peu dret del nen quedés cremat. Això ho va arreglar Quiró, el famós centaure expert en medicina, que li va substituir l'os cremat pel del gegant Damis, que en vida havia estat un veloç corredor. Això explicaria la rapidesa d'Aquil·les. Després d'aquest incident, Tetis i Peleu s'haurien separat i cap dels dos es va voler ocupar del nen, o sigui, que al final l'educador d'Aquil·les va ser el centaure. Quiró el va instruir molt bé, tan físicament com intel·lectualment, i va ser qui li va donar el nom d'Aquil·les (ja que fins al moment el seu nom era Ligiró).

També és una llegenda tardana que Tetis, previnguda per l’oracle de la sort del seu fill si anava al setge de Troia, l’envià a l’illa d’Esciros vestit de dona i l’hi tingué amagat fins que Odisseu el descobrí. Mentrestant, enamorat de la princesa Deidamia, havia tingut un fill amb ella, anomenat Neoptòlem (o Pirros).

Tot i que se li atribueixen algunes campanyes anteriors, les seves gestes més destacades les portà a terme durant la guerra de Troia, això és degut als relats d'Homer en la seva obra de la Ilíada. 

La mort d'Aquil·les

L’últim any del setge, però, tingué una forta disputa amb Agamèmnon per la possessió de la captiva Briseida i, furiós, abandonà la lluita i es preparà per tornar a la pàtria. Uns dies després ja es disposava a embarcar quan Pàtrocle, els historiadors no han sabut dir amb certesa si era el seu amant, el seu millor amic o el seu cosí (ja que en la Ilíada no queda clar), va morir a mans d’Hèctor i, furiós una altra vegada, decidí venjar-lo. Va matar a Hèctor en un combat singular i l’arrossegà amb el seu carro al voltant de la ciutat fins que accedí als precs del vell Príam perquè li lliurés el cadàver del seu fill. Enamorat de Políxena, filla de Príam, anava a trobar-la quan Paris li disparà una fletxa que, guiada per Apol·lo, se li clavà en el taló i li causà la mort.  

El viatge de Perseu

Perseu, fill de Zeus i de Dànae, és un heroi reconegut per haver matat a la Medusa. Però la seva història comença molt més enrere. 

Perseu i la Medusa

Ens trobem en el regne d’Argos on la seva mare, Dànae, és la filla del rei. Mare i fill van ser expulsats del regne dins d’un cofre llançat al mar, com que el rei Acrisi va rebre un oracle que deia que Perseu l’assassinaria. Tots dos van arribar per voluntat de Zeus a l'illa de Sèfiros, on van ser rescatats i acollits per Dictis. El rei d’aquesta illa és Polidectes, germà de Dictis, el qual va quedar encantat per la bellesa de Dànae. Però ella no l´estimava perquè ell era un home cruel. Llavors el rei va creure que la causa per la qual el seu amor no era correspost era Perseu. Per aquest motiu, ell va manar al noi que li portés el cap de la Medusa (l'única mortal de les tres Gorgones), una tasca quasi impossible.

Perseu va acceptar i va emprendre el seu viatge amb unes quantes ajudes dels déus. Hermes, déu missatger, li va facilitar unes sandàlies voladores. Hades, déu de l’Inframón, li va donar una espasa i un casc màgic que el transformava en invisible. I, per últim, Atena, deessa de la guerra estratègica, li va proporcionar un escut tan polit com un mirall. Perseu va trobar a les Gorgones i, amb l’ajuda d’Atenea per saber quina d’elles era la Medusa, l’heroi la va atacar. Es va apropar a ella sense mirar-la directament utilitzant l’escut per evitar quedar petrificat i, finalment, li va tallar el cap. De la sang del coll de la Medusa va néixer Pegàs i Crisaor. Les germanes de la Medusa van buscar a Perseu per venjar-se´n, però ell va poder escapar gràcies al casc d’Hades.

     

Perseu i Andròmeda

Andròmeda era filla dels reis Cefeu i Cassiopea i era la promesa de Fineas. Un dia, Cassiopea va dir que la seva filla Andròmeda era la més bella de les Nereides (les nimfes del mar). Ofeses, van anar corrents a dir-li el seu pare el que havia succeït. I aquest, furiós, va

inundar les ciutats del regne i va enviar a un monstre marí. L’oracle de Zeus va informar que l’única solució era oferir a Andròmeda en sacrifici. Per tant, es va ordenar que encadenessin a la noia en les roques d’un penya-segat perquè la bèstia se la mengés.

Perseu va veure a la jove encadenada en el seu viatge de tornada i es va quedar captivat per la seva bellesa. Llavors Perseu li va proposar al rei que si ell matava a la bèstia, es podria casar amb la seva filla. Aquest va acceptar i l’heroi va tornar al penya-segat. Tan aviat com el monstre va aparèixer per menjar-se a la seva presa, Perseu va utilitzar les seves sandàlies alades i la seva espasa i va lluitar fins que va acabar matant a la bèstia. Va alliberar a Andròmeda i la ciutat estava fora de perill. Durant la boda, Fineas i els seus seguidors van envair la cerimònia per proclamar a aquest com el promès de la noia. Llavors va començar una lluita i Perseu la va acabar quan va treure el cap de la Medusa i els va petrificar.

La parella va tornar a l’illa de Sèfiros. Quan Perseu es va assabentar que la seva mare havia estat maltractada pel rei Polidectes, no va dubtar en petrificar-lo també.

La tornada a Argos

 

Finalment, Perseu, Andròmeda i Dànae van tornar a casa, a Argos. Com en aquell moment estaven celebrant uns jocs en honor al pare del rei, Perseu va decidir participar-hi. Aquest va llançar un disc que va colpejar a Acrisi i va provocar la seva mort, acomplint l’oracle. Degut a aquest accident, Perseu no va voler governar el regne que tantes desgràcies l’havia donat. Megapentes, cosí de Dànae, era el rei de Tirint, per tant, van intercanviar els regnes: Perseu es va convertir en rei de Tirint i Megapentes d’Argos.

BÁRBAROS, LA NOVA SÈRIE DE NETFLIX

 Arriba a les pantalles de Netflix la sèrie alemana Bárbaros (Barbaren). La sèrie recrea els enfrontaments entre les legions romanes i les tribus bàrbares de la Germània, que van donar lloc l´any 9 dC a la batalla de Teotoburg, la qual va suposar la fi de l´expasió territorial de l´imperi. La sèrie està ben documentada i l´ambietació està molt ben aconseguida, fins al punt que els personatges d´origen romà parlen en llatí. Sens subte, molt recomanable.

LA PESTA ANTONINA

La pesta antonina va ser la primera pandèmia registrada al món; es va produir l'any 165 de nostra era, durant l'Imperi Romà. Aquella estranya malaltia s´identifica contemporàniament amb la verola. 

Els testimonis dels especialistes i els testimonis de l'època, com Galè, el metge que va tractar la pesta antonina, dibuixen l'origen d'una malaltia que va venir de la part oriental de l'Imperi i els seus devastadors efectes sobre una població inerme davant d'una malaltia de la que no sabien res.

El nombre de morts va poder arribar als 10 milions, amb moviments de població que van deixar deshabitades algunes zones de l'Imperi. Les conseqüències van afectar a les collites, al comerç i als fonaments de l'activitat econòmica. 

La pesta antonina, que pren el nom del cognom dels dos emperadors romans de l'època, Luci Ver i Marc Aureli, pertanyents a la dinastia homònima, va ser combatuda infructuosament amb sacrificis rituals als déus i remeis tradicionals, com la ingesta de vinagre, mostassa, terra d'Armènia, llet de la ciutat de Estàbia o l'orina de nen.

La historiografia ha assenyalat les periòdiques epidèmies de l'Imperi Romà com un dels factors de la seva dilatada decadència, com va fer l'historiador anglès Edward Gibbon, que va afegir, a més, el desenvolupament de l'cristianisme i la pressió militar dels bàrbars de nord.

Si voleu saber-ne més, aquí teniu un enllaç a un podcast de RTVE.

CURIOSITATS DE LA DEESSA AFRODITA

 

 AFRODITA DEESSA DE LA BELLESA

Tothom algun cop ha escoltat parlar de la deessa grega Afrodita o Venus en cas de Roma, coneguda per la seva bellesa, però el que no molta gent sap és que aquesta deessa també destacava en el seu caracter i en totes les maldicions i càstigs que posava quan algú ofenia a la deessa.

Totes aquestes maldicions i càstigs sempre estaven relacionades amb la bellesa i amb l'amor, ja que com bé es sap cap mortal pot ser millor que un déu o deessa, llavors quan Afrodita creia que algú l'estava menyspreant llavors  la deessa prenia represàlies i els castigava.

Una d'aquestes maldicions va ser la del càstig d'Aurora, que era una dona jove i amb molta bellesa. Es deia que era la encarregada de donar la primera llum del dia. Aurora certes vegades acostumava a mantenir relacions amb Ares, fins que un dia Afrodita es va enterar i dominada pels gels i la ira va castigar-la fent-la que estigués sempre enamorada, però fent que el seu amor no li durés, com per exemple el seu amor per Titó, el germà de Príam, o per Cèfal, fill de Hermes.

Aurora

Un altre càstig d'Afrodita va ser els de les dones de Lemnos, que eres unes dones que van establir una societat femenina a l'illa de Lemnos. Aquestes dones no honoraven a la deessa Afrodita i llavors va decidir castigar-les fent que desprenguessin un olor insuportable que va provocar que cap home vulgues estar amb elles.

I per últim, Afrodita, apareix en una història de  Eros i Psique, en la qual Afrodita estava gelosa de la bellesa d'una dona mortal anomenada Psique, llavors va demanar a Eros que utilitzes les seves fletxes daurades per fer que Psique s'enamorés de l'home més lleig del món i Eros va accedir, però finalment va acabar enamorant-se ell mateix de Psique, al punxar-se amb una fletxa daurada per accident.

CURIOSITATS D'APOL·LO

Segurament algún cop a les nostres vides hem sentit a parlar sobre mitologia i els deus de l'Olimp. Un d'aquest magnifics deus era, Apol·lo. 

Apol·lo era fill de Zeus i Leto, tenia una germana bessona, Artemís la deessa de la caça, la lluna i protectora dels animals i boscos.  Apol·lo se'l considera el déu de la medicina, bellesa, música, sol i raó. 

Sovint en mitologia, ens expliquen mites sobre aquests deus, però mai ens expliquen més enllà. És per això que he volgut informar-me sobre curiositats d'aquest déu.

 Algunes curiositats han sigut aquestes:

Durant la Guerra de Troia, Apol·lo va tenir un fill amb Hècuba, la dona de Príam, el rei de Troia, anomenat Troilos. Tot i  que aquest fill havia d'haber provocat perill a la ciutat de Troia segons l'oracle, va morir en les mans d'Aquil·les i no va ser cap perill per a la ciutat.

A part, Apol·lo és va enomorar de la Cassandra, filla de Príam i Hècuba, reis de Troia.  El mite explica que ell li va prometre donar-li el do de poder veure el futur i un cop ella va aconseguir el do, el va rebutjar i Apol·lo enfadat va proclamar la maldició de que ella puguès veure el futur  però que ningú la creguès. 

Apol·lo va tenir diverses amants femenines però també va tenir alguns amants masculins.

Una de les seves històries amoroses és amb Jacint, fill del rei d'Esparta, que gaudia de l'amor d'Apol·lo. El déu sovint baixava i passava estones amb ell, els dos passejaven pels boscos i practicaven gimnàstica i música. 

Apol·lo enamorat de Jacint li va prometre el seu amor, oblidant-se completament que era un mortal. 

Una tarda calorosa d'estiu, els amants es van despullar, es van untar amb oli d'oliva i van provar sort en el llançament de disc, cadascun d'ells intentant superar a l'altre. El disc de bronze volava cada vegada més alt. Finalment, reunint totes les seves forces, va girar sobre si mateix fins que va deixar lliure el brillant disc, que es va alçar ràpidament, com ocell, tallant en dos els núvols fins que, brillant com si fos una estrella, va començar a caure.

Jacint va córrer a agafar-ho, per a demostrar a Apol·lo que no era menys que el déu en aquest esport. El disc va caure per fi a terra però era tanta la força que portava que va rebotar i va colpejar violentament a Jacint al cap. Aquest va gemegar adolorit i va caure a terra. La sang va rajar en grans quantitats per la seva ferida.

Apol·lo va córrer cap al seu amant, es va inclinar sobre ell, va deixar reposar el seu cap sobre els seus propis genolls i va intentar desesperadament tallar el torrent de sang que sortia de la ferida.

Va sostenir al seu amant al costat del seu pit, mentre les seves llàgrimes queien a borbollons sobre el seu pèl tacat de sang. Jacint va morir en les seves mans. 

Apol·lo es va ajupir i va murmurar suaument al costat del cap del jove mort: "Sempre viuràs en el meu cor, bell Jacint. Que el teu record visqui també entre els homes". I de la sang de Jacint va brollar una flor vermella a la qual nosaltres diem jacint. Les seves llàgrimes van tacar els pètals de la flor amb marques en forma de "Ai Ai" com a símbol etern de lament.

A Esparta van celebrar la commemoració de la seva mort que posteriorment es va convertir en una festa tradicional a Esparta, anomenada "Festival de Jacint".  

 

 

 

Una altra curiositat són els "PREMIS APOL·LO"

Anomenades així per fer referència Apol·lo déu de la música.

A l'Argentina són concedits com a reconeixement de la música. Destinats per donar visibilitat a músics i tot i que, tinguin al darrere molts seguidors no són reconeguts per altres tipus de música. 

I en el cinema també estan els Premis Apol·lo. Anomenats així per la seva bisexualitat com a déu. 

Estan destinats per reivindicar la qualitat del cine NO cisheterosexual. 

Les pel·lícules nominades estan basades en temàtiques LGTB+, és a dir, que els personatges no segueixen la pauta establerta per la societat de parelles heterosexuals i que donin visibilitat a altres possibles sexualitats entre paralles. 

 

 Algunes pel·lícules nominades són:

• Vivir deprisa, amar despacio
• Retrato de una mujer en llamas
• Dolor y gloria
• La favorita
• Sauvage 

 

 

 

Àrtemis, líder Feminista i emprenedora del moviment lèsbic

En l'edat Grega Àrtemis era una deessa grega, defensora dels drets humans de les joves dones. 

Àrtemis era, a l'igual que les seves nimfes, verge i va decidir ser soltera per sempre; ni es va embolicar amb déus, que podia fer-ho, ni amb mortals, només amb nimfes verges ... d’aquí que la mitologia posi en sospita que Àrtemis fos lesbiana.

Es creu que la majoria de les nimfes que estaven amb Àrtemis van poder ser bisexuals o lesbianes. Sovint se les representa banyant-se juntes amb Àrtemis, per desgràcia la major part de les seves històries es van perdre al ser derrotades les Amazones. Encara que algunes poques sobreviuen, com la història de la nimfa Calisto i Àrtemis.

Calisto era una nimfa del seguici d'Artemis, però no era qualsevol, era la seva preferida. Calisto, era molt bella, i el Déu de l'Olimp, Zeus, anava a idear qualsevol maniobra per poder tenir-la. Abans de res, tenia en compte, que si es presentava com a home, no anava a tenir chances, llavors decideix transformar-se en una dona per poder acostar-s'hi. Però no es transformaria en qualsevol dona, perquè l'objectiu era seduir-la. Havia de ser una dona a la qual Calisto no pogués resistir als seus encants. Zeus, molt intel·ligentment, va decidir transformar-se en Àrtemis.

Una tarda, Zeus (transformat a Àrtemis) l'enganya, l'aparta del grup i la sedueix. Calisto es lliura, pensant que és Artemisa. La nimfa no dubta, fins que és penetrada i surt a llum el cos masculí de Zeus.

Espantada i avergonyida, Calisto torna al grup amb les altres nimfes, però sense saber que havia quedat embarassada.

Passat el temps, mentre totes es banyaven nues en un riu després d'una àrdua cacera, la panxa de Calisto va evidenciar el seu embaràs. Àrtemis la va acusar de no complir amb el pacte de castedat. No era més una verge i va haver d'abandonar el grup.

        Zeus i Calisto de Federico Cervelli

Altres fonts afirmen que Àrtemis podria ser una de les primeres representants del moviment Feminista. És la deessa amb l'arc de plata i les fletxes, tret que representa el propòsit i la determinació d'aquestes dones. Per això, és, alhora, l'arquetip de la "activista", la dona indomable i indomada, perquè és conscient que alguna cosa ha de canviar, creu que aquesta transformació és possible i necessària i decideix fer allò pel que se sent cridada a fer. És diu que aquest arquetip es va expressar, per exemple, en 1848 a Seneca Falls, durant la primera convenció sobre els drets de les dones als Estats Units, que va ser el principi del Moviment Sufragista de les Dones; que temps després, la "germanor" d'Artemis es va posar de manifest en la dècada dels 60 i 70, amb la lluita per la igualtat de drets. 

A demés,  es van lliurar per primera vegada els premis Artemisa a dones destacades de la història. 

Durant la conferència que va brindar el passat 4 de novembre de 2017 en un auditori al barri porteño de Belgrano, Bolen va relacionar aquest arquetip amb el moviment Ni Una Menys, arran de la recerca de generar canvis i aconseguir justícia. "Artemis representa qualitats idealitzades pel moviment feminista: realització i competència, independència dels homes i opinions masculines, i preocupació per les dones i joves, escollides com a víctimes indefenses -explica Bolen-.  Segons ella, els interessos d'Artemisa són similars als interessos de el moviment feminista.

Link: Las diosas de cada mujer