Certàmens teatrals

Els orígens del teatre:

El teatre va aparèixer entre el segle VI i  V a.C a Atenes com una forma de culte al déu Dionís. És per això que als inicis només es representava teatre durant les dues festes dedicades a Dionís, una al gener ( les Lenees ) i al març ( les Grans Dionísies ). Es representaven al Teatre de Dionís i prenien un caire competitiu.

Les Grans Dionísies: 

La prèvia: 

Un d’entre els nou arconts era l’encarregat de preparar el certamen teatral. Aquest s’havia d’ocupar d’escollir els coregs ( ciutadans rics atenesos que a forma d’impostos s’encarregaven de subvencionar el certàmen dramàtic. Aquests havien de pagar els sous dels actors, el cor i l’autor. Cada coreg es feia càrrec d’una representació. D’altra banda designava els dramaturgs o poetes. Aquests tenien la funció d’escriure l’obra, dirigir-la, fer-ne la coreografia, compondre la música i en uns inicis també hi actuaven. Finalment també escollien els actors principals o protagonistes que a part de representar el paper principal de l’obra també dirigien els actors secundaris. 

Un cop triats els participants es realitzaven dos sortejos. El primer servia per aparellar els coregs amb els poetes i el segon per als poetes i els protagonistes.

La programació:

Es començaven les celebracions amb una processor on es sacrificava un toro i es feia un certamen d’odes. L'endemà es representaven les comèdies elaborades pels autors que hi participaven ( cada autor escrivia una comèdia ). Seguidament es representaven les tragèdies. Cada autor escrivia una tragèdia dividida en tres parts que es representaven al llarg d’una jornada. De manera adjunta a la trilogía també es representava un drama satíric ( una obra de caire burlesc que tenia la finalitat de relaxar al públic de la tensió de les tragèdies ). Aquest conjunt de peces es denomina tetralogia. En total hi havia tres autors és a dir que durava tres dies. L’últim dia de celebracions el jurat premiava amb el primer i segon premi a cada categoria ( poeta, protagonista, coreg ) dels dos gèneres ( comèdia i tragèdia ). El trofeu era una corona d'heura. Per tal de concloure les festes, l’endemà dels premis el poble votava al mateix teatre l’organització que havia dut a terme l’arcó i segons els seus resultats era elogiat o era amonestat. 

Els hoplites (ὁπλίτης)

Van ser els soldats d'infanteria per defecte de l'exèrcit de l'Antiga Grècia, van aparèixer a finals del segle vii aC. Formaven part d'una milícia ciutadana, armada com a llancers i amb una formació anomenada, en grec antic, falange. Gairebé tots els grecs famosos de l'Antiguitat van lluitar com a hoplites, fins i tot filòsofs i dramaturgs. Els hoplites més coneguts eren els espartans, que eren entrenats des de la infància en el combat i en la guerra, per a convertir-los en una força d'atac superior i excepcionalment disciplinada.

Els exèrcits marxaven directament cap al seu objectiu. Allà, els defensors podien amagar-se rere les muralles de les ciutats, en aquest cas els atacants s'havien de limitar a destrossar els camps de cultiu, encara que també podien decidir trobar-se en el camp de batalla. Les batalles aleshores eren decisives, curtes, sagnants i brutals, de manera que calia un grau de disciplina molt alt.

En quant a l'entrenament dels hoplites cada polis tenia el seu propi calendari, però en general l'any començava al final de l'estiu. El mètode pel qual un home era apuntat al cos de ciutadans i més tard al servei militar variava en cada polis en el cas d'Atenes era el següent:

L'entrenament militar començava per a tots els nois de 18 anys que aquell any assolirien l'edat. Els nous soldats es reunien per dur a terme un jurament comú.

El jurament dels joves atenencs al temple d'Aglauros s'ha conservat fins a l'actualitat:

	"Jo no deshonraré aquestes armes sagrades, no abandonaré a l'home del meu costat. Lluitaré per la defensa dels santuaris i dels llocs seculars, i transmetre a la posteritat una pàtria sense minva, més gran i més poderosa que la que vaig rebre. Obeiré als magistrats, les lleis adoptades i les que s'adoptin, si algú tractés de destruir-les, jo ho impediria amb totes les meves forces i amb l'ajuda de tots i honraré els cultes ancestrals. Els meus testimonis són els déus Aglauros, Hestia, Enio, Eniali, Ares i Atena, Zeus, Talo, Auxo, Hegèmone, Hèrcules els límits de la pàtria, i el seu blat, ordi, vinya, oliveres i les figueres."
— Temple d'Aglauros

En el període arcaic, la formació era rudimentària i casual, però es va fer cada vegada més organitzada i sofisticada amb el temps. L'estil de guerra hoplita va ser practicat també per tot el Mediterrani. Com a particularitat, els etruscos lluitaven com a milícies (ho van adoptar de les colònies gregues). Des d'aquest estil evolucionarà la legió romana que dominarà la història militar occidental durant segles.

 CARACTERÍSTIQUES DE L'ART ARCAIC 

L'art grec en la seva màxima expressió, durant el període clàssic, pretenia aconseguir l'Ideal de bellesa a través de l'harmonia de les formes, mitjançant l'aplicació de tècniques i coneixements.

ARQUITECTURA:

Es defineixen els principals ordres arquitectònics, amb influències egípcies i minoic-micèniques:

- D'estil dòric, sobri i robust. Utilitza columnes sense base, allargades. El capital és circular. La columna es pot veure estilitzada, mantenint la diferència de diàmetre entre la part superior i inferior, estrenyent-se a mesura que s'acosta al capital. Solia policromar-se de vermell o blau.

- L'estil jònic era més esvelt i estilitzat. La característica capital jònica podria haver evolucionat a partir de la columna egípcia, la capital de la qual imitava el cap d'una dona i els rínxols de la qual recorden les volutes jòniques.

ESCULTURA:

L'escultura arcaica és una recerca d'harmonia i naturalitat (“somriure arcaic”). L'escultura arcaica es caracteritza d'una banda pel seu hieratisme i de l'altra per l'expressivitat de les cares.

- El hieratisme s'observa en les postures: de peu, peus junts o amb una cama davantera. Es reflecteix en els pentinats geomètrics dels personatges, bucles, trenes que cauen simètricament sobre les espatlles.

Hi havia dos tipus principals d'escultures:

- Baixos relleus

- Estàtues exemptes

 

Hi havia dos grans tipus de estàtues:  korai (noia) i koroi (noi). Un altre exemple seria el pastor amb una ovella a les espatlles i que representa una transició de l'art arcaic.

CERÀMICA:

Al segle VII apareix a Corint un nou tipus de decoració ceràmica: les figures negres, que consisteixen en figures pintades de negre sobre argila. La primera etapa, heretada de Corint, es caracteritzarà per la decoració amb animals. Posteriorment, la ceràmica atenesa es distanciarà de Coríntia, utilitzant motius mitològics.

Primer s'utilitzarà per decorar grans gerres funeràries i després s'utilitzarà per fer els típics plats quotidians.

Al final del període arcaic, apareixerà un altre estil decoratiu: les figures vermelles. A diferència de les figures negres, es caracteritza per tenir el fons pintat de negre, excepte les figures, que es deixaran amb el color de l'argila. Els detalls seran pintats, aconseguint un major realisme.

Els motius seran de tota mena, des d'escenes mitològiques, fins a, ja en temps posteriors, escenes de la vida quotidiana, essent un excel·lent recurs per saber com vivien els antics grecs.

Les lleis draconianes

En l’àmbit jurídic, sovint sentim el concepte de lleis draconianes i possiblement mai abans ens hem plantejat la càrrega metafòrica que aquest concepte comporta.

Dracó de Tessàlia n’és el principal origen. Dracó va ser un dels arconts d’Atenes del segle VII a.C., va ser l’encarregat de posar per escrit les lleis de la polis i els càstigs que s’havien de complir per infringir-les. Abans de tenir aquestes inscripcions, les lleis eren transmeses de manera oral, per tant, les lleis de Dracó són considerades el primer codi legislatiu escrit de l’Antiga Grècia.

Segons aquest magistrat, les infraccions de les normes havien de ser respostes amb un càstig dur, com ara la mort, ja que la justícia ocupava un paper molt important en la societat. De tant durs que eren els seus càstigs, la gent de la polis deia que les lleis no estaven escrites amb tinta, sinó amb sang.

Tot i això, Dracó també va instaurar provisions en l’educació dels nens i joves.

En conclusió, l’adjectiu draconià, que segurament l’hem sentit abans, descriu una sèrie de comportaments durs, cruels i gens agradables.

L'olivera, el regal d'Atenes

El primer rei d'Atenes va ser Cècrops, fill de la terra que sovint és representat amb serps. Aquest es va casar amb Aglauri, filla del rei Acteó que quan va morir li va donar com a herència el seu regne. Va proclamar la seva capital com a Cecròpia. Per decidir quin déu esdevindria el / la patró o patrona de la ciutat es va fer una mena de competició. Posidó i Atena van ser els competidors que van "lluitar" en l'acròpolis i se'ls va ordenar que cada aspirant havia d'otorgar un regal a la ciutat. Allà Posidó, el déu dels mars, va clavar el seu trident al terra creant una gran font d'aigua de l'esquerda. El problema estava en el fet que l'aigua era salada i va inundar els cultius, això no va agradar als atenesos. En canvi, Atena, la deessa de la intel·ligència, va regalar al poble d'Atenes la primera olivera, la qual simbolitzava la pau, el progrés i la força. Atena els hi va explicar els beneficis que es podia obtenir a través del fruit d'aquest arbre. La victòria era clara, Cècrops va escollir a Atena com a protectora de la nova ciutat i es va canviar el seu nom en honor a la deessa.

A partir d'aquell moment, l'olivera va tenir un paper principal en la història de Grècia. 

La moneda que utilitzaven els atenesos portava una representació d'Atena amb els seus atributs: l'olivera, una òliba o una àmfora d'oli.

Els usos de l'oli d'oliva en el camp de la medicina antiga van ser revolucionaris, en el codi d'Hipòcrates existeixen uns 60 remeis basats en aquesta substància. 

També va esdevenir-ne un símbol sagrat utilitzant-se en àmbits religiosos fent libacions d'oli en els altars.

A causa de la seva importància, aquest mite va ser esculpit en el frontó oest del Partenó d'Atenes, en la seva acropòlis. Allà es pot veure les representacions de Posidó amb el seu trident, Atena amb la llança i l'olivera en el centre.

El mite d'Erictoni

La deessa Atena volia mantenir el seu vot de virginitat. Com necessitava una armadura, se la va demanar al déu Hefest (déu del foc).  El problema estava en el fet que Posidó va mentir a Hefest dient que Atena estava enamorada d'ell. Per tant, quan la deessa va arribar, aquest es va llençar a sobre d'ella. La terra va quedar fecundada pel forcejament i va néixer Erictoni, el qual tenia les cames de serp. Atena es va apiadar del pobre noi que tothom rebutjava i el va entregar dins d'una cistella a les filles del rei Cècrops perquè el cuidessin amb la condició que no obrissin la cistella. Però finalment la curiositat va guanyar i les princeses van descobrir el que hi havia en el seu interior. Espantades per veure a Erictoni, van caure des de l'alt de l'acròpolis i van morir. El nen per escapar del rei, es va refugiar en l'escut de l'estàtua d'Atena.

HEBDOMADA

   Hebdomada, que vol dir “setmana” en grec clàssic, és el nom d´aquest projecte interdisciplinar que aplega els alumnes de la matèria de Grec del Batxillerat Humanístic i els alumnes de la matèria de Disseny del Batxillerat Artístic. Distribuïts per grups, han dissenyat aquestes propostes de portades de revistes del cor amb la mitologia grega com a protagonista. Deus i deesses, herois i heroïnes ocupen la primera plana i ens demostren que els antics mites mai passaran de moda. 

Desitgem que sigui del vostre gust!

Nulla est via ad pacem. Pax autem via ipsa est.

 Salvete omnes!

Amb motiu del Dia Internacional de la Pau (30 de gener), vull compartir amb vosaltres un poema del poeta llatí Tibul (s. i dC) que es considerat un dels primers alegats antibel.licistes de la història de la literatura. Tibul, que va viure en primera persona les violentes guerres civils que van assolar Roma a finals del període republicà, expressa obertament el seu rebuig a la guerra i la seva enyorança d´una època antiga en què la concòrdia regnava entre els mortals.

Quis fuit, horrendos primus qui protulit enses?

Quam ferus et vere ferreus ille fuit!

Tum caedes hominum generi, tum proelia nata,

tum brevior dirae mortis aperta via est.

An nihil ille miser meruit? nos ad mala nostra               

vertimus, in saevas quod dedit ille feras.

Divitis hoc vitium est auri, nec bella fuerunt,

faginus astabat cum scyphus ante dapes.

Non arces, non vallus erat, somnumque petebat

securus sparsas dux gregis inter oves.               

Tunc mihi vita foret, Valgi, nec tristia nossem

arma nec audissem corde micante tubam;

nunc ad bella trahor, et iam quis forsitan hostis

haesura in nostro tela gerit latere.

                                            Elegia I, 10

Qui va ser el primer que va inventar les terribles espases? Què ferotge i certament ferri va ser aquell! Aleshores va nèixer la matança de la raça humana, aleshores van nèixer els combats. Llavors un camí més breu de la terrible mort es va obrir. Res no mereix aquell miserable? nosaltres dirigim cap a la nostra desgràcia allò que ell ens va donar contra les feres salvatges. La culpa és de l´or que enriqueix, doncs no hi havia guerres quan una copa de faig estava davant del menjar. No hi havia ciutadelles, ni empalissades, i el conductor del ramat dormia segur entre les ovelles disperses.Tan de bo hagués viscut jo aleshores, Valgi, i no hagués conegut les tristes armes ni hagués escoltat la tuba amb el cor tremolòs. Ara sóc arrossegat a la guerra, i pot ser ja un enemic porta els dards que aviat es clavaran al nostre costat.