Les desigualtats entre homes i dones a l'antiga Roma

Tot i que les dones de Roma tenien més llibertat que les dones de altres nacions com Grècia, les grans desigualtats entre els homes i les dones eren pròpies de l’antiga Roma. Les característiques i conseqüències d’aquestes diferències també variaven depenent de la classe social. Les dones de classe alta podien tenir una educació més variada i les esclaves no es podien casar, tot i que podien ajuntar-se amb un altre esclau i tenir una unió anomenada contubernium, que no tenia cap tipus de reconeixement legal i havia de tenir l'aprovació dels amos, qui podien trencar la unió quan volguessin i havien de complaure al seu amo en les seves necessitats ex matrimonials.

De les primeres desigualtats que van aparèixer a l'antiga Roma van ser que el pater familias, als primers segles de l’antiga Roma, podia decidir legalment, a part de la vida dels seus nadons recent nascuts, si volia mantenir o no la vida de la seva dona, ja que la seva funció principal era reproduir-se per tenir fills. 

 

De fet la dona sempre depenia d’un home ja que quan era menor depenia del pare, quan es casava passava de dependre del seu pare al seu marit i si no estava casada tenia un tutor del qual havia de dependre.

 

Les dones no podien dedicar-se a la política, per això Roma mai va tenir una emperadriu, de fet no podien tenir una educació a banda de cuidar de la casa, la família i els fills, només una educació primària fins als 12 anys. Tampoc van tenir mai dret a votar.   

En canvi en quant el treball, les dones podien ser grans propietàries i comerciants però sempre amb el permís d'un home, tot i que la majoria es dedicaven a teixir i a la ceràmica.

La música a l'Antiga Roma

Els romans van conquerir els territoris grecs i van fer seva la

cultura tant grega com etrusca, per tant, el mateix va passar

amb la música.

La música era un pilar fonamental en la societat romana i va

evolucionar segons les tradicions pròpies d’aquesta societat,

ja que estava present tant en el teatre romà com en el treball i

l’exèrcit. 

Per tal de compondre aquestes peces de música, els músics

( també anomenats histrions) s‘ajuntaven en gremis on, sempre

envoltats de festa i vivint de forma bohèmia, s’inspiraven.

Dos dels autors més cèlebres de l’època van ser Catul i Horaci,

que componien poemes que més tard entregaven als cantants

per a poder ser representats. Era habitual doncs, sentir aquestes

peces romanes en les tragèdies que es representaven als teatres

i amfiteatres romans, ja que eren molt similars a les gregues.

Hi havia un altre tipus de música que es considerava encara més

culte i popular, es tracta de la música de les batalles de gladiadors.

Hi ha una darrera classificació musical a l’Antiga Roma, és la

següent: la música religiosa i la música profana, que provoca

la festa i parla sobre temes que no estan relacionats amb cap

tipus de religió.

Les peces musicals a l’Antiga Roma s’adaptaven als mitjans que tenien per tal de poder-se realitzar ja que no existia la gran quantitat d’instruments i mitjans que existeix actualment. Hi havia només dos grups en la classificació d’aquests, els instruments de vent i els de corda.

En primer lloc, dins del primer grup, es troba la tuba, que té un aspecte diferent a la que utilitzem avui en dia, feta de bronze i d’uns 1,2m de llarg. La persona que la tocava era molt respectada ja que avisava sobre aspectes militars.

Un altre dels instruments de vent era el cornu fet de vent metall, en forma de G que envoltava el cos del músic. Com la tuba, el cornu també avisava d’aspectes militars i a més a més, acompanyava en la desfilada militar i sonava en esdeveniments públics i espectacles al carrer.

L’últim dels instruments de vent és l’aulos, que s’utilitzava als banquets, als funerals i als rituals religiosos. Era un tub cònic d’uns 50cm i tenia uns 4 o 5 forats.

Dins del grup dels instruments de corda trobem dos instruments que provenen del Pròxim Orient. El primer és la lira, un instrument de corda pinçada que tenia forma d’àbac, format per una caixa de ressonància. El nombre de cordes va anar augmentant, essent 3 el mínim.

El segon i últim instrument de corda és la cítara, més gran que la lira i feta de fusta. Els seus braços formaven un cos amb la caixa de ressonància que amplificava el so. Les cordes estaven a la part interior.

El vídeo adjunt mostra una reconstrucció del que es creu que podrien haver estat les peces musicals romanes.

El dret romà

El dret és una de les aportacions més importants de l’antiga Roma. L’imperi es regia per una sèrie de normes que començaven a regular aspectes com la propietat, l’herència, les relacions familiars, el comerç i altres qüestions. El dret és la norma de la convivència, gràcies a la llei, la vida es pot realitzar junts.

Aquest conjunt de regles es va introduir per primera vegada a l’època de l’imperi. La primera és la Llei de les Dotze Taules, que es va promulgar durant la República Romana i que va ser el primer i únic codi legal del període de Justinià I. La col·lecció de lleis s’ha tornat cada vegada més complexa i significativa, amb dues parts diferenciades: ius publicum (dret públic), que defensa drets i obligacions davant l’Estat i les relacions amb altres països; i ius privatum (dret privat), que és Normes de relacions interpersonals.

La llei de la unitat es basa en una idea bàsica. Divideix la població en diferents classes: com més contribueix al país en termes de tributació i subministraments militars, més drets polítics li són reconeguts.

La Llei de les Dotze Taules va determinar que els ciutadans eren iguals fins que la llei va retenir esclaus i va conquerir la gent. Els primers dies de la seva expansió territorial, Roma va haver de formular certes regulacions sobre la seva relació amb els conquerits. El que segueix són diferents dilemes i situacions, i cal adoptar noves lleis.

El dret s’ha hagut d’anar adaptant als diferents temps i a les diferents civilitzacions, per adaptar-se als nous canvis de la societat i a les noves necessitats que poden anar sorgint.

 El dret romà és un dret formulat pel poble romà en diferents moments de la història. El dret romà consta de moltes institucions.

A partir del segle VIII aC. Fins a les regles i principis de l’AD VI, tot el procés històric d’ordres o sistemes és diferent. Però la diversitat no significa contrast: el treball de la jurisprudencia.

Gai: Constant autem iura populi Romani ex legibus, plebiscitis, senatus consultis, constitutionibus principum, edictis eorum qui ius edicendi habent, responsis prudentium (El Dret del poble romà es troba en les lleis, en els plebiscits, en els senatconsults, en les constitucions dels prínceps, en els edictes del que gaudeixen del dret a promulgar i en les respostes dels juristes.) 

En l’evolució del Dret romà cal distingir tres fases:

· Ius civile: s’inicia amb la fundació de la civitas (755aC), va acabar coincidint amb el final de la segona guerra púnica (201aC.)

El ius civile es resumeix en un conjunt de normes tradicionals, de caràcter estricte formalista i simple. Sobre aquestes normes i sobre la llei de les XII Taules, gestiona la jurisprudència.

· Ius gentium: s’expandeix des del final de la segona guerra púnica (201aC) fins a la mort d’Alexandre Sever (235 dC).

Dret lliure de formes, regulador del comerç, aplicable entre romans i davant a estrangers. La jurisprudència, l’Edicte pretori i la legislació imperial són els factors que contribueixen a la formació i desenvolupament del Dret cosmopolita.

 · Dret hel·lenoromà, romeo o bizantí: aquesta època va des de la mort d’Alexandre Sever (235 dC) fins a Justinià (segle VI dC).

Després de la mort d’Alexandre Sever hi ha una crisi en el món romà i l’antiga civilització itàlica. Més tard amb Claudi II i Constantí, se supera la crisi, restaurant l’imperi. El centre polític passa de Roma a Constantinoble. El Dret romà es va transportar a altres territoris, va començar una lluita entre el Dret romà i els drets locals. Es va desenvolupar un nou Dret romà.

La mort a l'antiga Roma

 Als funerals era molt important que es fessin honors al mort (lusta). Si s’oblidava aquest fet, el difunt es convertiria en un fantasma que no descansaria fins que els seus familiars fessin justicía. Aquesta necessitat de fer ritus era per assegurar el seu descans etern. Existia la necessitat de recordar al difunt i retir culte al seu nomen  perquè es quedés a la memoria eterna. Però molts rituals eren per apaivagar els components malignes del difunt. En tots casos es feien molts homenatges com ara combats de gladiadors i ofrenaven aliments a les tombes en determinats dies com aniversari o dia dels difunts, també es deixaven alguns objectes personals del difunt a la seva tomba. 

La mort a l’antiga Roma es considerava com un acte social i públic. El temps de dol pels familiars era de deu mesos. El funeral (funus) començava a casa del difunt. La família companyava a aquest al seu llit i li donaven un últim petó a la boca per retenir la seva ànima. Després li tancaven els ulls i cridaven tres cops el seu nom per comprovar que realment havia mort. Llavors el cos era netejat, perfumat i finalment vestit. 

Últim petó a la boca al difunt per retenir la seva ànima 

Es posava una moneda al costat del mort per pagar a Caront pel transport de la seva ànima.

Caront transportant les ànimes

El cos es posava en una llitera amb els peus mirant cap a la porta i envoltat de flors. Estava exposat de tres a set dies. Es posaven branques d’avets o de xiprer per avisar que hi havia un mort a l’interior de la casa. 

El difunt d’alta condició social era traslladat pels carrers de la ciutat amb esclaus tocant instruments (Pompa Funebris).

Pompa Funebris d'un enterrament 

Darrere del difunt anava la família i els amics. 

La tomba definitiva es consagrava amb el sacrifici d’un porc. Un cop el sepulcre estava acabat es cridava tres cops al mort per entrar a la seva nova vida. 

Després de l’enterrament s’aixecava una estàtua del difunt en un lloc visible de la casa. En cas d’incineració, la ceremonia es celebrava a sobre d’un altar on es dipositava el taüt amb el cadàver. Li obrien els ulls per poder observar com la seva ànima es dirigia cap al cel. Es sacrificaven i incineraven animals i es llançaven aliments i perfums sobre la pira. 

Es nombrava el seu nom un últim cop i encenien torxes. El ritual acabava tirant aigua i vi sobre la pira. Finalment, els assistens es despedien del difunt desitjant-li que la terra li fos lleugera, Sit Tibi Terra Levis (STTL), inscripció funerària molt habitual. 

Cal recordar que els monuments funeraris dels romans s’ubicaven al marge dels limits de la ciutat. 

Somnis a l'antiga Roma

La cultura romana ha prestat moltes creences de la cultura grega, i en el cas dels somnis l'han portat fins i tot més lluny, van agafar tot el coneixement possible.

L'endevinació a Roma va ser barreja de religió i política, i tots dos conceptes van comportar una violència que es va recollir en les notícies sobre la guerra, evidència de la ruptura de la concòrdia amb els déus (concordia deorum), i en les referides a catàstrofes, reflex de la separació de l'ordre natural i de l'harmonia de la mare natura. De tot això queda una extensa relació d'endevinacions, profecies, prodigis i portents. Els intèrprets de somnis eren portats a les batalles per acompanyar els líders militars, per tal de traduir els missatges dels déus.

La llegenda romana diu que l'emperador Cèsar havia decidit que qualsevol persona que hagi tingut un somni sobre l'estat era, per llei, obligat a fer-ho públic. Evidentment els romans es van prendre molt seriosament els somnis. Igual que els grecs, els romans creien que els somnis es deriven directament dels déus i podrien revelar la seva voluntat. Fins i tot, Ciceró, Sòcrates, Aristòtil i Sòfocles van creure en la seva capacitat reveladora.

Hi havia dos tipus de somnis associats amb la medicina: profètics i de diagnòstic.

Somnis profètics: Eren d'origen diví i predeien bones o males notícies per al futur.

Somnis de diagnòstic: Eren el resultat del fet que l'ànima digués el que afectava el cos. Si els somnis eren d'esdeveniments quotidians normals, el seu cos estava sa i en equilibri. Com més lluny de la norma, i com més caòtics eren els somnis, més malalt estava al pacient. Els tractaments que es van recomanar es dirigien al que els somnis mostraven, i intentaven redreçar el cos a través del consum de menjar que tingués les característiques d'humor correctes.

Relleu amb una escena d'incubatio

Temples curatius:

Els malalts que visitaven els temples en cerca de cura havien de restar-hi una o més nits durant les quals observaven determinades regles prescrites pels sacerdots (incubatio). El déu normalment revelava els remeis per a la malaltia durant un somni. Era en al·lusió a la incubatio que molts dels temples tenien estàtues representant el son i el somni. Aquells a qui el déu curava dels seus mals li oferien en sacrifici una gallina o una cabra; i penjaven al temple una tauleta on anotaven el nom del malalt, la malaltia i la manera en què la cura havia fet efecte. Els temples d'Epidaure, Tricca i Cos eren plenes d'aquestes tauletes votives i moltes d'aquestes encara es conserven.

A Roma el culte a Asclepi en grec i Esculapi en llatí arribà des d'Epidaure per mandat de l'oracle de Delfos o dels llibres sibil·lins. Els diversos apel·latius del deu el descriuen parcialment com el deu de la curació o de la salvació i parcialment derivaven dels llocs on se li retia culte.

Interior de l'Asclepeion, il·lustració de Robert Thom

 

MEM GUANYADOR Sant Jordi 2021

 Moltes felicitats a la Laia Barrera de 6 D, guanyadora del consurs de mems clàssics!! Molt divertit ; )

LES CARTES DELS SOLDATS ROMANS

 Salvete, omnes!

Què preocupava als soldats que estaven mesos i anys lluny de les seves famílies als campaments militars? Gràcies a un seguit de cartes trobades als emplaçaments arqueològics i que han estat minuciosament estudiades podem saber ara quins eren els seus anhels, preocupacions i com era el seu dia a dia. Si us interessa, llegiu el següent article:

https://www.lavanguardia.com/historiayvida/20210410/6634638/roma.html