El dret romà

El dret és una de les aportacions més importants de l’antiga Roma. L’imperi es regia per una sèrie de normes que començaven a regular aspectes com la propietat, l’herència, les relacions familiars, el comerç i altres qüestions. El dret és la norma de la convivència, gràcies a la llei, la vida es pot realitzar junts.

Aquest conjunt de regles es va introduir per primera vegada a l’època de l’imperi. La primera és la Llei de les Dotze Taules, que es va promulgar durant la República Romana i que va ser el primer i únic codi legal del període de Justinià I. La col·lecció de lleis s’ha tornat cada vegada més complexa i significativa, amb dues parts diferenciades: ius publicum (dret públic), que defensa drets i obligacions davant l’Estat i les relacions amb altres països; i ius privatum (dret privat), que és Normes de relacions interpersonals.

La llei de la unitat es basa en una idea bàsica. Divideix la població en diferents classes: com més contribueix al país en termes de tributació i subministraments militars, més drets polítics li són reconeguts.

La Llei de les Dotze Taules va determinar que els ciutadans eren iguals fins que la llei va retenir esclaus i va conquerir la gent. Els primers dies de la seva expansió territorial, Roma va haver de formular certes regulacions sobre la seva relació amb els conquerits. El que segueix són diferents dilemes i situacions, i cal adoptar noves lleis.

El dret s’ha hagut d’anar adaptant als diferents temps i a les diferents civilitzacions, per adaptar-se als nous canvis de la societat i a les noves necessitats que poden anar sorgint.

 El dret romà és un dret formulat pel poble romà en diferents moments de la història. El dret romà consta de moltes institucions.

A partir del segle VIII aC. Fins a les regles i principis de l’AD VI, tot el procés històric d’ordres o sistemes és diferent. Però la diversitat no significa contrast: el treball de la jurisprudencia.

Gai: Constant autem iura populi Romani ex legibus, plebiscitis, senatus consultis, constitutionibus principum, edictis eorum qui ius edicendi habent, responsis prudentium (El Dret del poble romà es troba en les lleis, en els plebiscits, en els senatconsults, en les constitucions dels prínceps, en els edictes del que gaudeixen del dret a promulgar i en les respostes dels juristes.) 

En l’evolució del Dret romà cal distingir tres fases:

· Ius civile: s’inicia amb la fundació de la civitas (755aC), va acabar coincidint amb el final de la segona guerra púnica (201aC.)

El ius civile es resumeix en un conjunt de normes tradicionals, de caràcter estricte formalista i simple. Sobre aquestes normes i sobre la llei de les XII Taules, gestiona la jurisprudència.

· Ius gentium: s’expandeix des del final de la segona guerra púnica (201aC) fins a la mort d’Alexandre Sever (235 dC).

Dret lliure de formes, regulador del comerç, aplicable entre romans i davant a estrangers. La jurisprudència, l’Edicte pretori i la legislació imperial són els factors que contribueixen a la formació i desenvolupament del Dret cosmopolita.

 · Dret hel·lenoromà, romeo o bizantí: aquesta època va des de la mort d’Alexandre Sever (235 dC) fins a Justinià (segle VI dC).

Després de la mort d’Alexandre Sever hi ha una crisi en el món romà i l’antiga civilització itàlica. Més tard amb Claudi II i Constantí, se supera la crisi, restaurant l’imperi. El centre polític passa de Roma a Constantinoble. El Dret romà es va transportar a altres territoris, va començar una lluita entre el Dret romà i els drets locals. Es va desenvolupar un nou Dret romà.