La moda i la societat a l'Antiga Roma

Sense dubte a l'antiga roma es vestia d'una manera específica amb relació a la classe social, a la riquesa i al sexe. Les escultures i les pintures de l'Antiga Roma ens permeten conèixer com vestien els romans, els pobres i els rics, els homes i les dones.

Primer de tot, la societat s'organitzava en no ciutadans i ciutadans. Els no ciutadans eren els esclaus i els lliberts; mentres que els ciutadans eren la plebs, patricis i plebeus i dalt de tot els senadors i els administradors de l'imperi.

La toga era una peça que només podien portar els ciutadans. Acostumava a ser de color blanc. Depenent de la classe social dels ciutadans, la toga era d'una manera o d'una altra, ja que hi havia molts tipus i per diverses ocasions.

Pel que fa a les dones, la seva roba consistia en una estola, que era una túnica llarga que arribava fins als turmells, que es posaven sobre una túnica bàsica. Sobre l'estola vestien la palla, una mena de mantell o vel lleuger de colors variats. La palla tenia forma rectangular, mentre que la toga tenia forma semicircular.

Els esclaus vestien amb les peces més senzilles de tota la societat romana, acostumaven a ser curtes (les túniques eren llargues). Aquests portaven un collaret on estava escrit el seu nom, el nom del seu propietari i alguna informació més sobre ell. Alguns se'ls posava un collaret amb una placa en la qual es llegia "tenemene fucia et revo cameadomnum et viventium in aracallisti", traduït com "deteniu-me si escapo i torneu-me al meu amo".

Pel que fa a la qualitat i el material de les peces de roba, sense dubte els ciutadans més rics vestien peces fetes amb teles de seda o cotó.

L'HOMOSEXUALITAT A L'ANTIGA ROMA

 A l’hora de parlar de l’homsexualitat a l’antiga Roma hem de tenir present que el concepte que tenien els antics de l’homosexualitat no és el mateix del que tenim actualment. D’altra banda malgrat hi ha moltes fonts referents a aquest tema no són tantes com les que trobem quan parlem de l’homosexualitat a l’antiga Grècia. 

També cal tenir en compte no només la regió de la qual parlem sinó també l’época, ja que segons l’any va arribar a estar penada i pel contrari va haver-hi anys en que estava totalment acceptada dins la societat. 

Finalment afegir que en el món antic, tot i que també hi havia homes que mantenien relacions exclusivament amb homes, s’acostuma a parlar de bisexualitat.

Als inicis de la república romana les relacions homosexuals entre homes lliures eren castigades, fins al punt que es podia rebre pena de mort. Això ho dictava la Lex Scantinia, de la qual no es coneixen els termes exactes però també prohibia altres formes de contacte sexual com la pederàstia o el sexe anal.

Cap a mitjans i finals de la republica peró la visió grega va entrar “a la romana” i les visions respecte a l’homosexualitat van canviar. Es va començar a acceptar, sempre i quan la relació fos entre amo-esclau i el rol passiu l’adoptés l’esclau. 

Al segle I, Suetoni i Tàcit afirmen la generalització de matrimonis entre homes sense impediments, degut a que el matrimoni en la societat romana era un contracte privat. Avui dia, el matrimoni en parelles homosexuals està permès en alguns països, però desgraciadament, no en tots.

Pel que fa a la homosexualitat femenina no se’n parla tant, la dona era un ésser inferior i tenia una única funció: la de seguir amb l’espècie. Personalment però considero molt naif pensar que no existien actes lesbics entre les dones romanes, doncs eren considerades com a part de la vida privada i per tant no se’n parlava massa.

Curiositats:

Hi havia un carrer per a la prostitució homosexual amb homes especialitzats en el paper passiu i actiu.

El color verd era associat a aquest col·lectiu, d’aquí que se’ls conegués com a galbinati.

Hi havia certes provincies on aquesta pràctica era considerada un costum o tradició del lloc. 

L'educació a l'antiga Roma

L'ensenyança a l'antiga Roma era un tret que els ciutadans van voler aplicar als infants quan els romans van entrar en contacte amb els grecs, va ser aleshores quan es va demostrar que l'educació familiar no era suficient, a arrel d'això, molts parents van voler deixar l'educació dels seus fills en mans de professionals. L'educació romana tenia com a objectiu desenvolupar les virtuts de l'home ideal romà a partir de la gravitas (responsabilitat), la severitas (austeritat), la pietas (respecte) i la bona fides (lleieltat).

Fins als set anys, els infants constaven de l'educació que rebien únicament de la seva mare, aquesta s'encarregava d'ensenyar les primeres costums i llengua. Posteriorment, a partir d'aquesta edat, per una banda era el pare qui prenia la responsabilitat d'educar als seus fills, aquest, els ensenyava a contar, nedar, agafar l'espasa... A més, els pares eren acompanyats pels fills perquè aquests aprenguessin de l'experiència. D'altre banda, les nenes seguien sota l'educació de la mare. A partir dels setze anys, el ritual de la presa de la toga viril donava per acabada l'educació familiar, no obstant els nens encara no tenien la suficient maduresa.

Durant un any, per tant, havien de passar pel triocinium fori, un any on aprenien de la política, dels afers polítics i d'oratòria, tot i que no s'haguessin desprès encara de les ensenyances donades per la família, ja que era un període de temps passat al costat dels pares o un tutor. Acabat aquest aprenentatge, els nois adolescents s'iniciaven en el triocinium militae, la vida militar. 

Hi havia tres estadis de l'ensenyament romà, en primer lloc, el ludus litterarius (dels set fins als onze  o dotze anys), el ludus grammaticus (dels dotze als setze anys) i el ludus rhetoricus. Posteriorment, al cursus honorum se'ls preparava per a la vida pública, per ser advocats o fer la carrera política.

Tot i haver diferències entre classes i sexes, l'educació en l'antiga Roma era un tret en part privilegiat i exclusiu.

Els jocs infantils a l'Antiga Roma

A l'Antiga Roma, la necessitat de jugar era indispensable, tal i com demostra el fet que s'hagin conservat nombrosos jocs i joguines de l'època vigent tant en els nens com els adults. 

Els nens romans, en concret, jugaven a qualsevol lloc, al carrer, a casa, en un jardí... 

Els nens, solien jugar a ser soldats i imitaven als adults que s'entrenaven per lluitar o a les nous, peces que equivaldrien a les actuals bales. Quan es jugava a aquestes últimes, simbolitzava la fi de la infantesa i l'inici de l'adolescència. 

D'altra banda, les nenes, solien jugar amb nines (pupae) que imitaven els cossos de les nois quan estaven a punt de casar-se. De fet, quan les joves ho feien, oferien les seves nines a la deessa Venus com a símbol d'abandonament de l'edat infantil i endinsament a la vida matrimonial. 

Així doncs, malgrat no ser joguines tan avançades, els nens romans també en tenien. 

Els jocs més comuns eren els següents:

- Diggitis micare: tractava d'endevinar números. Se situaven els dos jugadors un davant de l'altre i es posaven la mà a l'esquena. A la vegada, els jugadors havien d'ensenyar la mà i marcar un número amb els dits. L'objectiu era que els dos jugadors diguessin un número del 0 al 10 i guanyés aquell que endevinés la suma dels tots dos. 

-   Terni Lapilli:  és el nostre "tres en ratlla". Amb tres fitxes havien d'intentar col·locar-les en línia en el tauler sense que el contrincant ho impedís. La diferència és que el tauler en comptes de ser quadrat, era rodó. 

-  Fvnem Traere: es feien dos equips i es marcava una línia entre tots dos. Els jugadors, aleshores, havien d'agafar una corda per l'extrem amb el propòsit de fer que els de l'altre equip traspassessin la línia límit. 

 

-   Tabes: consistia en introduir uns ossets d'animal (normalment de xai), en un recipient de gerro des de dos metres de distància. 

-  Gallis Gradi: cada jugador amb unes xanques havia d'arribar al màxim de línies marcades anteriorment mantenint l'equilibri. 

- Pila Lvdvs: l'objectiu era passar-se la pilota sense perdre-la. Principalment, es marcaven dos cercles al terra, un dins de l'altre. Podien jugar fins a 12 persones i una d'elles s'encarregava de rebre la pilota passada pels altres jugadors i de llançar-la dins el cercle petit per fer punt. Si la pilota queia fora, el punt passava a l'últim/a que l'havia passat. Guanyava el primer que aconseguia fer 21 punts. 

-   Orbis o Trochvs: un joc per comprovar l'habilitat dels jugadors basat únicament en fer girar un cèrcol amb l'ajuda d'una guia. Normalment era jugar individualment però quan eren un grup de nens guanyava qui aconseguia que el seu cèrcol no caigués. 

Les desigualtats entre homes i dones a l'antiga Roma

Tot i que les dones de Roma tenien més llibertat que les dones de altres nacions com Grècia, les grans desigualtats entre els homes i les dones eren pròpies de l’antiga Roma. Les característiques i conseqüències d’aquestes diferències també variaven depenent de la classe social. Les dones de classe alta podien tenir una educació més variada i les esclaves no es podien casar, tot i que podien ajuntar-se amb un altre esclau i tenir una unió anomenada contubernium, que no tenia cap tipus de reconeixement legal i havia de tenir l'aprovació dels amos, qui podien trencar la unió quan volguessin i havien de complaure al seu amo en les seves necessitats ex matrimonials.

De les primeres desigualtats que van aparèixer a l'antiga Roma van ser que el pater familias, als primers segles de l’antiga Roma, podia decidir legalment, a part de la vida dels seus nadons recent nascuts, si volia mantenir o no la vida de la seva dona, ja que la seva funció principal era reproduir-se per tenir fills. 

 

De fet la dona sempre depenia d’un home ja que quan era menor depenia del pare, quan es casava passava de dependre del seu pare al seu marit i si no estava casada tenia un tutor del qual havia de dependre.

 

Les dones no podien dedicar-se a la política, per això Roma mai va tenir una emperadriu, de fet no podien tenir una educació a banda de cuidar de la casa, la família i els fills, només una educació primària fins als 12 anys. Tampoc van tenir mai dret a votar.   

En canvi en quant el treball, les dones podien ser grans propietàries i comerciants però sempre amb el permís d'un home, tot i que la majoria es dedicaven a teixir i a la ceràmica.

La música a l'Antiga Roma

Els romans van conquerir els territoris grecs i van fer seva la

cultura tant grega com etrusca, per tant, el mateix va passar

amb la música.

La música era un pilar fonamental en la societat romana i va

evolucionar segons les tradicions pròpies d’aquesta societat,

ja que estava present tant en el teatre romà com en el treball i

l’exèrcit. 

Per tal de compondre aquestes peces de música, els músics

( també anomenats histrions) s‘ajuntaven en gremis on, sempre

envoltats de festa i vivint de forma bohèmia, s’inspiraven.

Dos dels autors més cèlebres de l’època van ser Catul i Horaci,

que componien poemes que més tard entregaven als cantants

per a poder ser representats. Era habitual doncs, sentir aquestes

peces romanes en les tragèdies que es representaven als teatres

i amfiteatres romans, ja que eren molt similars a les gregues.

Hi havia un altre tipus de música que es considerava encara més

culte i popular, es tracta de la música de les batalles de gladiadors.

Hi ha una darrera classificació musical a l’Antiga Roma, és la

següent: la música religiosa i la música profana, que provoca

la festa i parla sobre temes que no estan relacionats amb cap

tipus de religió.

Les peces musicals a l’Antiga Roma s’adaptaven als mitjans que tenien per tal de poder-se realitzar ja que no existia la gran quantitat d’instruments i mitjans que existeix actualment. Hi havia només dos grups en la classificació d’aquests, els instruments de vent i els de corda.

En primer lloc, dins del primer grup, es troba la tuba, que té un aspecte diferent a la que utilitzem avui en dia, feta de bronze i d’uns 1,2m de llarg. La persona que la tocava era molt respectada ja que avisava sobre aspectes militars.

Un altre dels instruments de vent era el cornu fet de vent metall, en forma de G que envoltava el cos del músic. Com la tuba, el cornu també avisava d’aspectes militars i a més a més, acompanyava en la desfilada militar i sonava en esdeveniments públics i espectacles al carrer.

L’últim dels instruments de vent és l’aulos, que s’utilitzava als banquets, als funerals i als rituals religiosos. Era un tub cònic d’uns 50cm i tenia uns 4 o 5 forats.

Dins del grup dels instruments de corda trobem dos instruments que provenen del Pròxim Orient. El primer és la lira, un instrument de corda pinçada que tenia forma d’àbac, format per una caixa de ressonància. El nombre de cordes va anar augmentant, essent 3 el mínim.

El segon i últim instrument de corda és la cítara, més gran que la lira i feta de fusta. Els seus braços formaven un cos amb la caixa de ressonància que amplificava el so. Les cordes estaven a la part interior.

El vídeo adjunt mostra una reconstrucció del que es creu que podrien haver estat les peces musicals romanes.

El dret romà

El dret és una de les aportacions més importants de l’antiga Roma. L’imperi es regia per una sèrie de normes que començaven a regular aspectes com la propietat, l’herència, les relacions familiars, el comerç i altres qüestions. El dret és la norma de la convivència, gràcies a la llei, la vida es pot realitzar junts.

Aquest conjunt de regles es va introduir per primera vegada a l’època de l’imperi. La primera és la Llei de les Dotze Taules, que es va promulgar durant la República Romana i que va ser el primer i únic codi legal del període de Justinià I. La col·lecció de lleis s’ha tornat cada vegada més complexa i significativa, amb dues parts diferenciades: ius publicum (dret públic), que defensa drets i obligacions davant l’Estat i les relacions amb altres països; i ius privatum (dret privat), que és Normes de relacions interpersonals.

La llei de la unitat es basa en una idea bàsica. Divideix la població en diferents classes: com més contribueix al país en termes de tributació i subministraments militars, més drets polítics li són reconeguts.

La Llei de les Dotze Taules va determinar que els ciutadans eren iguals fins que la llei va retenir esclaus i va conquerir la gent. Els primers dies de la seva expansió territorial, Roma va haver de formular certes regulacions sobre la seva relació amb els conquerits. El que segueix són diferents dilemes i situacions, i cal adoptar noves lleis.

El dret s’ha hagut d’anar adaptant als diferents temps i a les diferents civilitzacions, per adaptar-se als nous canvis de la societat i a les noves necessitats que poden anar sorgint.

 El dret romà és un dret formulat pel poble romà en diferents moments de la història. El dret romà consta de moltes institucions.

A partir del segle VIII aC. Fins a les regles i principis de l’AD VI, tot el procés històric d’ordres o sistemes és diferent. Però la diversitat no significa contrast: el treball de la jurisprudencia.

Gai: Constant autem iura populi Romani ex legibus, plebiscitis, senatus consultis, constitutionibus principum, edictis eorum qui ius edicendi habent, responsis prudentium (El Dret del poble romà es troba en les lleis, en els plebiscits, en els senatconsults, en les constitucions dels prínceps, en els edictes del que gaudeixen del dret a promulgar i en les respostes dels juristes.) 

En l’evolució del Dret romà cal distingir tres fases:

· Ius civile: s’inicia amb la fundació de la civitas (755aC), va acabar coincidint amb el final de la segona guerra púnica (201aC.)

El ius civile es resumeix en un conjunt de normes tradicionals, de caràcter estricte formalista i simple. Sobre aquestes normes i sobre la llei de les XII Taules, gestiona la jurisprudència.

· Ius gentium: s’expandeix des del final de la segona guerra púnica (201aC) fins a la mort d’Alexandre Sever (235 dC).

Dret lliure de formes, regulador del comerç, aplicable entre romans i davant a estrangers. La jurisprudència, l’Edicte pretori i la legislació imperial són els factors que contribueixen a la formació i desenvolupament del Dret cosmopolita.

 · Dret hel·lenoromà, romeo o bizantí: aquesta època va des de la mort d’Alexandre Sever (235 dC) fins a Justinià (segle VI dC).

Després de la mort d’Alexandre Sever hi ha una crisi en el món romà i l’antiga civilització itàlica. Més tard amb Claudi II i Constantí, se supera la crisi, restaurant l’imperi. El centre polític passa de Roma a Constantinoble. El Dret romà es va transportar a altres territoris, va començar una lluita entre el Dret romà i els drets locals. Es va desenvolupar un nou Dret romà.