L'eslavitud romana

Els habitants de l'antiga Roma es dividien en lliures i esclaus. Aquests últims

treballaven per a les persones lliures i eren la base del sistema econòmic.

Es podia arribar a ser esclau de diverses maneres:

• Per naixement (en ser fill d'esclaus)
• Per ser presoner de guerra.
• Per exposició (abandó d'un nen)
• Per condemna judicial.
• Per venda. 

L'esclau en principi no tenia cap dret. Se'l considerava una cosa (la paraula més antiga per a referir-se a un esclau és mancipium,de gènere neutre). No pot casar-se ni tenir propietats.
Posteriorment, es permet el matrimoni entre esclaus, encara que els fills seran també propietat de l'amo. També se'ls permet estalviar per a comprar a un altre esclau que l'ajudi en les seves tasques o fins i tot comprar la seva llibertat.

Els esclaus no eren exclusivament propietat de la gent adinerada. Qualsevol ciutadà podia aconseguir els serveis d'un o diversos, sempre que els hi pogués costejar.

La relació entre l'esclau (servus) i el senyor (domini) no era solament com a força de treball, sinó que també representaven un símbol de poder.

El nombre d'esclaus variava en funció del poder econòmic que tingués l'amo. Se sap, per fonts antigues, que fins i tot va haver-hi qui va arribar a tenir 8000 esclaus al seu servei. Aquest era un número molt elevat, la qual cosa sens dubte simbolitzava el poder que tenia aquest domine per a poder tenir aquesta quantitat al seu servei.

L'esclavitud no va ser igual en totes les èpoques. En els primers temps de Roma, els esclaus eren poc nombrosos i formaven part de la família i la majoria treballava en el camp.

A mesura que Roma va anar conquerint nous territoris, arribaven a la ciutat grans quantitats d'esclaus capturats com a presoners de guerra que es venien igual que qualsevol altra mercaderia.

Hi havia dos tipus d'esclaus: els públics i els privats. Els primers pertanyen a l'Estat i treballen en serveis públics, com per exemple en les mines estatals (que era potser el treball més penós). Els privats pertanyen a famílies particulars i solen treballar en el servei domèstic o en l'agricultura. Generalment se'ls tractava millor que als públics.

La manumissió (manumissio, que literalment vol dir alliberació) era un procediment mitjançant el qual un esclau podia obtenir la seva llibertat. Hi havia tres formes (a més de comprar-la amb diners, mencionat anteriorment):

• Manumissio per vindictam: consisteix a tocar a l'esclau amb una vareta (vindicta) en presència de testimonis.
• Manumissio censu: l'amo inscriu a l'esclau en el cens de ciutadans.
• Manumissio testamento: l'amo concedeix la llibertat a l'esclau en el seu testament.

L'esclau alliberat per algun d'aquests procediments passava a la categoria de llibert,

en la qual no tenia tots els drets de què gaudia un ciutadà, però ja no era propietat de ningú i fins i tot podia arribar a ser una persona important en la societat.

L'organització territorial de l'Imperi

 A l’època de l’Imperi, Roma va arribar a una gran extensió, en la que controlava tots els confins del mar Mediterrani. Però, com s’organitzava l’Imperi? 

A l’època de màxima esplendor (27 a.C- 212 d.C), l’Imperi estava dividit en províncies, governades pel pretor provincial o cònsol, també anomenat procònsol, que tenia les funcions de general, administrador i jutge suprem de la província. Els impostos i les taxes, en canvi, eren supervisades per el qüestor provincial, que reportava directament al Senat.

El Senat escollia un cònsol en funcions, encarregat del govern militar, i un pretor en funcions, encarregat del govern civil: si eren reelegits, continuaven al poder amb una pròrroga, i esdevenien procònsols o propretors: s'encarregaven d'impartir justícia civil i criminals, pronunciaven penes capitals, i disposaven d'un petit exèrcit per defensar-se.

A l'època d'August es van dividir dos tipus d'administracions en les províncies: les províncies públiques o senatorials, que depenien del Senat, i les províncies imperials, que depenien directament del Cèsar.

Aquí tenim una llista de les diferents províncies:

Senatorials: Àfrica, Àsia, Hispània Bètica, Gàl·lia Narbonense, Sicília, Macedònia, Acaia, Creta i Cirenaica, Xipre, Pont i Bitínia.

Imperials: Hispània Tarraconiense, Germània, Dalmàcia, Pannònia, Mèsia, Síria, Lusitània, Gàl·lia, Sardenya i Còrsega, Galàcia, Cicília, Rècia, els Alps, Nòric, Tràcia i Egipte.

Gastronomia romana: què menjaven els antics romans?

En els principis de l'antiga Roma, els romans s’alimentaven dels aliments més bàsics que proporciona la terra i els animals. Aquests eren la llet, els ous, cereals, llegums o verdura. Quan aquests aliments escassejaven (ja sigui per males collites, temporals, plagues etc), el menjar bàsic era el puls. El puls o pulmentum era una barreja de cereals o llegums amb aigua o llet, fins a formar una massa pastosa similar a la d’un porridge. Era un aliment idoni per aquelles persones que no disposaven de molts recursos per a menjar. 

Un altre element indispensable en la cuina romana era el vi. S'emmagatzemava en àmfores, i això provocava que tingués un cert sabor amarg i agre. Per aquest motiu, els romans el prenien amb espècies, calent o aiguat. Era habitual esmorzar sopa de pa i vi. 

Els romans més rics, disposaven d’una més àmplia selecció d’aliments per a efectuar els seus àpats. Podien utilitzar molta llet (de cabra o d’ovella) i a més a més fer formatge amb ella. També utilitzaven les olives. La gent amb diners era la que es podia permetre menjar carn, la més comuna era la de porc.

Durant l’època imperial, degut a la colonització romana d’una gran part del món, es van poder importar carns exòtiques i de qualitat cap a l’imperi i per a gent de classe alta. Per exemple, les carns que van començar a ser consumides per la població noble eren de lloro i flamenc, entre d’altres. El peix més consumit era el salmó. La plebs no va tenir la carn a l’abast fins l’època del mandat d’Aureli (s.III). 

La moda i la societat a l'Antiga Roma

Sense dubte a l'antiga roma es vestia d'una manera específica amb relació a la classe social, a la riquesa i al sexe. Les escultures i les pintures de l'Antiga Roma ens permeten conèixer com vestien els romans, els pobres i els rics, els homes i les dones.

Primer de tot, la societat s'organitzava en no ciutadans i ciutadans. Els no ciutadans eren els esclaus i els lliberts; mentres que els ciutadans eren la plebs, patricis i plebeus i dalt de tot els senadors i els administradors de l'imperi.

La toga era una peça que només podien portar els ciutadans. Acostumava a ser de color blanc. Depenent de la classe social dels ciutadans, la toga era d'una manera o d'una altra, ja que hi havia molts tipus i per diverses ocasions.

Pel que fa a les dones, la seva roba consistia en una estola, que era una túnica llarga que arribava fins als turmells, que es posaven sobre una túnica bàsica. Sobre l'estola vestien la palla, una mena de mantell o vel lleuger de colors variats. La palla tenia forma rectangular, mentre que la toga tenia forma semicircular.

Els esclaus vestien amb les peces més senzilles de tota la societat romana, acostumaven a ser curtes (les túniques eren llargues). Aquests portaven un collaret on estava escrit el seu nom, el nom del seu propietari i alguna informació més sobre ell. Alguns se'ls posava un collaret amb una placa en la qual es llegia "tenemene fucia et revo cameadomnum et viventium in aracallisti", traduït com "deteniu-me si escapo i torneu-me al meu amo".

Pel que fa a la qualitat i el material de les peces de roba, sense dubte els ciutadans més rics vestien peces fetes amb teles de seda o cotó.

L'HOMOSEXUALITAT A L'ANTIGA ROMA

 A l’hora de parlar de l’homsexualitat a l’antiga Roma hem de tenir present que el concepte que tenien els antics de l’homosexualitat no és el mateix del que tenim actualment. D’altra banda malgrat hi ha moltes fonts referents a aquest tema no són tantes com les que trobem quan parlem de l’homosexualitat a l’antiga Grècia. 

També cal tenir en compte no només la regió de la qual parlem sinó també l’época, ja que segons l’any va arribar a estar penada i pel contrari va haver-hi anys en que estava totalment acceptada dins la societat. 

Finalment afegir que en el món antic, tot i que també hi havia homes que mantenien relacions exclusivament amb homes, s’acostuma a parlar de bisexualitat.

Als inicis de la república romana les relacions homosexuals entre homes lliures eren castigades, fins al punt que es podia rebre pena de mort. Això ho dictava la Lex Scantinia, de la qual no es coneixen els termes exactes però també prohibia altres formes de contacte sexual com la pederàstia o el sexe anal.

Cap a mitjans i finals de la republica peró la visió grega va entrar “a la romana” i les visions respecte a l’homosexualitat van canviar. Es va començar a acceptar, sempre i quan la relació fos entre amo-esclau i el rol passiu l’adoptés l’esclau. 

Al segle I, Suetoni i Tàcit afirmen la generalització de matrimonis entre homes sense impediments, degut a que el matrimoni en la societat romana era un contracte privat. Avui dia, el matrimoni en parelles homosexuals està permès en alguns països, però desgraciadament, no en tots.

Pel que fa a la homosexualitat femenina no se’n parla tant, la dona era un ésser inferior i tenia una única funció: la de seguir amb l’espècie. Personalment però considero molt naif pensar que no existien actes lesbics entre les dones romanes, doncs eren considerades com a part de la vida privada i per tant no se’n parlava massa.

Curiositats:

Hi havia un carrer per a la prostitució homosexual amb homes especialitzats en el paper passiu i actiu.

El color verd era associat a aquest col·lectiu, d’aquí que se’ls conegués com a galbinati.

Hi havia certes provincies on aquesta pràctica era considerada un costum o tradició del lloc. 

L'educació a l'antiga Roma

L'ensenyança a l'antiga Roma era un tret que els ciutadans van voler aplicar als infants quan els romans van entrar en contacte amb els grecs, va ser aleshores quan es va demostrar que l'educació familiar no era suficient, a arrel d'això, molts parents van voler deixar l'educació dels seus fills en mans de professionals. L'educació romana tenia com a objectiu desenvolupar les virtuts de l'home ideal romà a partir de la gravitas (responsabilitat), la severitas (austeritat), la pietas (respecte) i la bona fides (lleieltat).

Fins als set anys, els infants constaven de l'educació que rebien únicament de la seva mare, aquesta s'encarregava d'ensenyar les primeres costums i llengua. Posteriorment, a partir d'aquesta edat, per una banda era el pare qui prenia la responsabilitat d'educar als seus fills, aquest, els ensenyava a contar, nedar, agafar l'espasa... A més, els pares eren acompanyats pels fills perquè aquests aprenguessin de l'experiència. D'altre banda, les nenes seguien sota l'educació de la mare. A partir dels setze anys, el ritual de la presa de la toga viril donava per acabada l'educació familiar, no obstant els nens encara no tenien la suficient maduresa.

Durant un any, per tant, havien de passar pel triocinium fori, un any on aprenien de la política, dels afers polítics i d'oratòria, tot i que no s'haguessin desprès encara de les ensenyances donades per la família, ja que era un període de temps passat al costat dels pares o un tutor. Acabat aquest aprenentatge, els nois adolescents s'iniciaven en el triocinium militae, la vida militar. 

Hi havia tres estadis de l'ensenyament romà, en primer lloc, el ludus litterarius (dels set fins als onze  o dotze anys), el ludus grammaticus (dels dotze als setze anys) i el ludus rhetoricus. Posteriorment, al cursus honorum se'ls preparava per a la vida pública, per ser advocats o fer la carrera política.

Tot i haver diferències entre classes i sexes, l'educació en l'antiga Roma era un tret en part privilegiat i exclusiu.

Els jocs infantils a l'Antiga Roma

A l'Antiga Roma, la necessitat de jugar era indispensable, tal i com demostra el fet que s'hagin conservat nombrosos jocs i joguines de l'època vigent tant en els nens com els adults. 

Els nens romans, en concret, jugaven a qualsevol lloc, al carrer, a casa, en un jardí... 

Els nens, solien jugar a ser soldats i imitaven als adults que s'entrenaven per lluitar o a les nous, peces que equivaldrien a les actuals bales. Quan es jugava a aquestes últimes, simbolitzava la fi de la infantesa i l'inici de l'adolescència. 

D'altra banda, les nenes, solien jugar amb nines (pupae) que imitaven els cossos de les nois quan estaven a punt de casar-se. De fet, quan les joves ho feien, oferien les seves nines a la deessa Venus com a símbol d'abandonament de l'edat infantil i endinsament a la vida matrimonial. 

Així doncs, malgrat no ser joguines tan avançades, els nens romans també en tenien. 

Els jocs més comuns eren els següents:

- Diggitis micare: tractava d'endevinar números. Se situaven els dos jugadors un davant de l'altre i es posaven la mà a l'esquena. A la vegada, els jugadors havien d'ensenyar la mà i marcar un número amb els dits. L'objectiu era que els dos jugadors diguessin un número del 0 al 10 i guanyés aquell que endevinés la suma dels tots dos. 

-   Terni Lapilli:  és el nostre "tres en ratlla". Amb tres fitxes havien d'intentar col·locar-les en línia en el tauler sense que el contrincant ho impedís. La diferència és que el tauler en comptes de ser quadrat, era rodó. 

-  Fvnem Traere: es feien dos equips i es marcava una línia entre tots dos. Els jugadors, aleshores, havien d'agafar una corda per l'extrem amb el propòsit de fer que els de l'altre equip traspassessin la línia límit. 

 

-   Tabes: consistia en introduir uns ossets d'animal (normalment de xai), en un recipient de gerro des de dos metres de distància. 

-  Gallis Gradi: cada jugador amb unes xanques havia d'arribar al màxim de línies marcades anteriorment mantenint l'equilibri. 

- Pila Lvdvs: l'objectiu era passar-se la pilota sense perdre-la. Principalment, es marcaven dos cercles al terra, un dins de l'altre. Podien jugar fins a 12 persones i una d'elles s'encarregava de rebre la pilota passada pels altres jugadors i de llançar-la dins el cercle petit per fer punt. Si la pilota queia fora, el punt passava a l'últim/a que l'havia passat. Guanyava el primer que aconseguia fer 21 punts. 

-   Orbis o Trochvs: un joc per comprovar l'habilitat dels jugadors basat únicament en fer girar un cèrcol amb l'ajuda d'una guia. Normalment era jugar individualment però quan eren un grup de nens guanyava qui aconseguia que el seu cèrcol no caigués.