Apol·lo, el déu lluminós i obscur

El déu Apol·lo, també conegut com a Febo, és el déu de la poesia, de la música (acompanyada amb la seva lira), és el guia de les famoses nou Muses, i també va ser el primer en ensenyar a l’home l’art de la medicina. Però Apol·lo, era abans de res, el déu de la Llum, del Sol i de la Veritat. Per això també se li anomena el déu-Sol, ja que el seu nom Febo, significa brillant. És fill de Zeus i de Letó, qui li va donar a llum al costat de la seva germana Àrtemis a l'illa de Delos, una illa on Zeus li va oferir asil a la seva amant per a aquest part, ja que la perseguia la venjança d'Hera. Allí van néixer els dos déus, lluminosos, rossos, àgils, i que compartien l'afició a l'arc i les fletxes. Encara que Apol·lo no és, a diferència d'Àrtemis, un déu caçador, les seves fletxes causaven la malaltia (fet destacat en el cant I de la Ilíada).

Apol·lo és el patró de les colonitzacions del Mediterrani. Des del seu santuari a Delfos, el déu ofereix la seva benedicció als navegants i colons que fundaven noves ciutats. Si Delos és el lloc venerat com el seu bressol, una illa santa situada en el centre de la mar Egea, el seu santuari més famós es troba a Delfos. Des d'allà es difon el famós oracle, profecies revelades per la Pítia, la pitonissa que, asseguda sobre un trípode, transmet les indicacions del déu. També hi ha altres grans santuaris d'Apol·lo, com a Clars i Efes en la costa de Jònia, encara que cap d'aquests ha obtingut l'esplendor i la fama com el de Delfos.

Apol·lo és pare d'alguns herois i endevins, com el famós Mopsó. Entre els seus nombrosos amors sempre hi van haver-hi fracassos: va perseguir a la nimfa Dafne, qui va preferir transformar-se en llorer a unir-se al déu. També la donzella Castàlia va preferir llançar-se des de les altures de la font que porta el seu nom per a escapar del seu assetjament. Cassandra, a qui havia concedit la vidència profètica, va triar no quedar-se amb ell. Corònide, amb el fill del déu en el seu ventre, li va trair amb un humà, i per això Apol·lo la va matar i va extreure del ventre al seu fill Asclepi. Al seu estimat Jacint, el va matar accidentalment quan el va colpejar accidentalment en el clatell amb un disc d'entrenament atlètic.

Tot i que el déu manté un aspecte pur i lluminós, en la seva figura hi ha una certa fredor. Apol·lo és terrible amb les seves venjances. Juntament amb la seva germana Àrtemis, va aniquilar als fills de Níobe, que s'havia vanat de ser una mare més bona que Letó. Va espellar al sàtir Màrsies, que es va atrevir a competir amb ell en un repte musical i li va posar orelles d'ase a Mides per preferir la flauta de Pa a la seva lira. Quan Zeus va fulminar al seu fill Asclepi per haver ressuscitat a un mort, es va venjar matant als Cíclops que havien forjat l'arma divina del pare dels déus.

El déu Hefest

Era el déu del foc i la forja, equivalent a Vulcà en la mitologia romana. És representat com un home lleig, sempre suat, amb el pit descobert, i sempre treballant en el seu taller. Zeus el va nomenar déu del foc i de la τεχνή. (la intel·ligència manual o tècnica) Algunes tradicions sostenen que Hera el va engendrar tota sola, gelosa perquè Zeus havia portat al món Atena sense intervenció de cap dona.

Hefest és un déu coix i aquest defecte s'explica de diverses formes, una, explica que va patir una ferida per part de Zeus en una història de  la Ilíada, on es diu que mentre Hera i Zeus es barallaven, Hefest va defensar la seva mare. Zeus el va llançar de l'Olimp agafant-lo d'un peu, i el déu va caure durant tot un dia sencer, fins que al capvespre es va estavellar a l'illa de Lemnos. Una altra versió, també a la Ilíada, diu que Hefest havia nascut coix, i que la seva mare, avergonyida, ho volia dissimular als ulls de les altres divinitats, llençant-lo des de l’Olimp a la Terra. 

Hefest, malgrat el seu físic poc agraciat, va tenir dones molt belles. La Ilíada li atribueix relacions amb Caris, deessa que personificava la gràcia i la bellesa. Hesíode diu que la seva esposa era Aglaia, la més jove de les Càrites (unes divinitats, filles de Zeus que representaven l'alegria i la bellesa). També va ser casat amb Afrodita per decisió de Zeus, però la deessa el va enganyar amb Ares, el jove  déu de la guerra.

Altres dades retllevants sobre la divinitat eren:

- Es creia creia que el taller d'Hefest estava situat sota el volcà Etna. 

- Va executar el càstig de Prometeu i el va clavar al Caucas, on un voltor li rosegava el fetge eternament. 

- Algunes de les seves creacions més famoses són: El ceptre d'Agamèmnon, Les sandàlies alades d'Hermes, l'Armadura d'Aquil·les i, El carro d'Hèlios.

- En alguns mites, Hefest va construir una "cadira de rodes" o un carro per moure's, millorant així la seva mobilitat mentre demostrava la seva habilitat als altres déus.

- Hefest era per als déus masculins com Atena per a les deesses femenines, ja que donava habilitats als mortals i es creia que va ensenyar  les arts  als homes junt amb Atena. (A la ciutat d’Atenes tenien temples i festes en comú)

(El déu Hefest entregant la nova armadura d'Aquil·les a la seva mare, Tetis)

 

D'ON VE ATENA?

Atena o Atenea, una de les deesses més conegudes i estimades de la mitologia grega, té un passat una mica turbulent. Hi ha diferents teories i relats que relacionen la deessa amb inicis diferents. A continuació llegireu diferents creences sobre els seus orígens.

Segons els pelasgs, la deessa Atena va néixer al cantó del llac Tritonis a Llívia, on va ser criada per les tres nimfes de Llívia. Quan era petita va occir sense voler a la seva companya Palas en un combat amistós i com a mostra de pesem va posar-se el nom de Palas davant del seu. Va anar a Grècia, passant per Creta, i visqué al que començava a ser la ciutat d’Atenes al costat del riu Tritó de Beòcida. 

Plató va identificar Atena amb la deessa líbia Neith, que no pertanyia a  l'època on es reconeixia la paternitat. Neith tenia un temple a Sais, les sacerdotesses de les quals lliuraven anualment un combat armat per aconseguir el càrrec de Suma Sacerdotessa. El relat fet per Apolodoro de la lluita entre Atena i Palas és una versió patriarcal posterior; diu que Atena, filla de Zeus i criada pel rei Tritó, va matar accidentalment la seva germana  adoptiva perquè Zeus va interposar la seva ègida quan Palas estava a punt de colpejar Atena i així la va distreure. Tanmateix, aquesta ègida era propietat d’Atena molt abans que Zeus pretengués ser el seu pare. Cal dir també, que aquesta ègida junt amb altres vestimentes, forment part dels vestits de les dones líbies i els grecs les hi van prendre.

Les restes de ceràmiques suggereixen una immigració Llívia a Creta l’any 4000 a.C, i sembla que un gran nombre de refugiats llibis adoradors de  la deessa provinents del Delta Occidental van arribar allà sobre el 3000 a.C. Poc temps després va començar La Primera  Era Minoica i la cultura cretenca es va estendre fins la Tràcia i la Grècia hel·lènica primitiva.

Alguns hel·lènics asseguren que Atena es filla de Palas, un gegant cabrú alat, i que ella prengué el seu nom després de matar-lo i treure-li la pell amb la que es fe l’ègida.

D’altres diuen que era filla d’Itonos la filla del qual, Iodama, mor a mans d’Atena quan aquesta li deixa veure el cap de Gorgona. 

Fins i tot n’hi ha que diuen que Atena és filla de Posidó, però que la mateixa el va repudiar i li va demanar a Zeus que l’adoptés. 

Però els propis sacerdots d’Atena relaten la següent faula sobre el seu naixement. Zeus buscava a la titàna Metis, la qual es convertia en tot tipus d'éssers per tal d’eludir-lo, finalment, però va acabar en cinta. La mare Terra llavors va dir el següent oracle: L’infant que esperaven seria una nena, però si Metis tornava a encintar, donaria a llum a un noi que destronaria a Zeus. Llavors Zeus enganyà a Metis i se l’empassà, fet que suposà la seva fi ( tot i que ell pretenia sentir-la al seu interior ). Al cap d’un temps Zeus es trobava a la riba del llac Tritó quan sentí un fort mal de cap, Hefest o Prometeu ( varia segons la versió ) li obri el crani i d’allà en sorgí Atena armada i ja adulta. 

J. E. Harrison descriu això com un recurs teològic desesperat per treure-li les seves condicions matriarcals. És, també, una insistència dogmàtica en la saviesa com prerrogativa masculina, fins al moment només la deessa havia sigut sàvia. En definitiva, Hesíode se les va empescar per conciliar 3 opinions contradictòries:

· Atena era filla partenogènica de la immortal Metis, titana que governava la saviesa i els coneixements.

· Zeus al devorar la titana adquireix la seva saviesa, fent que els aqueus deixessin de retre culte als titans i el centressin tot a Zeus.

· Atena era filla de Zeus, fent que els atenencs haguessin de reconèixer el senyoriu suprem patriarcal de Zeus.

Posteriorment, Atena passa a ser la portaveu obedient de Zeus i suprimeix deliberadament els seus antecedents. Passa a tenir sacerdots i no sacerdotesses.

Informació extreta del llibre Los Mitos Griegos vol. 1 de Robert Graves, Alianza Editorial

Demeter, una deessa misteriosa

 

Quan sentim el nom de Demeter, sovint associem la seva imatge amb una dona acompanyada per un feix de blat i pensem en el mite que la relaciona amb la seva filla Perséfone. Demeter és el nom que correspon al títol de la mare de Perséfone, una noia molt bella que va ser raptada pel seu propi tiet, Hades, el déu de l’Inframón. Quan Demeter s’assabenta del que ha fet el seu germà (Hades), cau en una profunda tristesa que fa que la població no pugui conrear i quedi afamada. En veure la situació, Pan avisa a Zeus de la fam que pateixen els humans i aconsegueix que la filla pugui passar una meitat de l’any amb la seva mare i l’altra amb el seu tiet, d’aquesta manera, es formen les estacions, ja que una meitat de l’any Demèter és feliç i l’altra meitat no té motius per ser-ho.

Ara bé, Demeter és molt més que aquest mite. Tot i no estar gaire inclosa en els déus de l’Olimp i gairebé no ser anomenada per Homer en les seves obres, Demeter juga un paper molt important degut als valors que representa. La filla de Rea i Cronos, és la representació maternal més pura; és la mare del cercle vital, dels conreus, de la Terra, deessa dels conreus i el pa i una mare fidel.

Aquesta deessa va haver de lluitar contra moltes injustícies familiars, sovint justificades pel simple fet de ser dona, ja que per aquest motiu no va poder governar cap territori perquè va ser repartit entre els tres germans. 

Pel que fa a les relacions amoroses, Demeter no té tants amants com altres personatges mitològics, però si que es va enamorar una vegada, del seu nebot Iasion, fet que no va agradar gens a Zeus, qui va mostrar la seva ràbia llençant un llamp al noi i violant a Demeter, d’aquesta relació en va sorgir Perséfone.

Els atributs que ens ajuden a reconèixer-la són el blat i la cornucopia que anuncia l’abundància.

Es diu que quan Perséfone va desaparèixer, Demeter va deixar de fer els rituals misteriosos que la caracteritzaven, rituals que fins i tot havien immortalitzat a mortals. En la mitologia grecoromana, Isis i Demeter acostumen a ser la mateixa deessa, pel fet que comparteixen una gran quantitat de característiques.

Per finalitzar, m’agradaria comentar una curiositat interessant que he trobat, es diu que els grecs antics dedicaven els seus esternuts a la deessa Demeter ja que un esternut inesperat o inoportú era considerat una forma d’expressió de la deessa a través del cos d’un mortal i tot seguit canviaven el tema de conversa perquè l’esternut era un oracle que indicava la desaprovació de Demeter envers el tema que s’estava tractant.

LLETRES GREGUES

 Comencem nou curs amb nou alumnat de Grec disposat a trobar lletres gregues "amagades" per tot arreu. Us deixem aquí alguns exemples:

El matrimoni i les bodes a l'Antiga Roma

 El matrimoni en l'Antiga Roma era una de les principals institucions de la societat i tenia com a principal objectiu generar fills legítims que heretessin la propietat i la situació dels seus pares, per a que el matrimoni fos reconegut socialment no era necessari un acte jurídic o religiós, només calia que tots dos  visquessin  junts per a considerar que estaven casats.

En cas de celebració, les bodes habitualment eren concertades pels pares, tenint en compte els aspectes econòmics i estratègics. Normalment les bodes se celebraven amb la presència de déu testimonis, davant dels quals el nuvi pagava al pare de la núvia amb dues monedes, una de plata i una d'or.

El protocol de les bodes era el següent:

• El nuvi regalava a la seva esposa una aliança de ferro, que col·locava al dit anular de la mà esquerra, que era el dit que deien estava connectat directament amb el cor. Passats uns mesos, aquest anell era substituït per una altra d'or, com a mostra de fidelitat.

• Dies abans del casament les núvies recuperaven les joguines de la seva infància, el que es coneixia com a lars.

• El pentinat del casament típic era fer sis trenes que cobrien després amb un vel taronja, el flammeum.

• El vestit de núvia s'adornava amb tot el luxe i ostentació possible.

• Un cop al temple amb els esposos davant de l'altar, el sacerdot sacrificava un animal com a ofrena als déus per la felicitat dels contraents. Després del sacrifici, l'anomenat arúspide estudiava les entranyes de l'animal i procedia a descriure els auguris de la parella.

• A la fi de la cerimònia intervenia la llevadora o próbuna, que ajuntava les mans dels nuvis per desitjar-fecunditat.

• A l'acabar la ceremonia es passaba al banquet nupcial, que aquest era abundant, excel·lent i , fins i tot excessiu.

• Arribada la nit, enmig d'una processó de torxes, l'esposa era conduïda al llindar de la casa del marit, acompanyada de dos nens, que carregaven una filosa i un fus, símbols de la vida domèstica. I a la porta que adornaven amb rams verds, l'esperava el marit per entrar junts.

Cal destacar que hi ha parts del protocol de les bodes de l'Antiga Roma que avui en dia encara es conserven com per exemple que el nuvi regali una aliança a la núvia i que aquesta es col·loqui en el dit anular.

Maquines de guerra romanes

Els romans basant-se en la idea dels grecs i observant les maquinàries helenines van dissenyar màquines més eficients, duradores i poderoses per així ser invencibles en atac. La maquinària era senzilla però alhora molt eficaç contra les defenses enemigues. Es dividia en diferents apartats que incloent màquines de diferents utilitats.

Màquines d'accés

Tenien la funció d'obrir un accés pel qual poguessin entrar els aliats sense necessitat de destruir tot el mur, torre, etc.

Vinea

Eren galeries protegides per dalt i els cantons per tal de no rebre atacs dels enemics des de les muralles, també comptaven amb una biga amb punta de ferro per a destrossar la porta.

Musculo

Era semblant a la Vinea però totalment tancada, tenia una porta per on sortien els romans en el moment necessari.

Maquines de tir

La seva funció era matar, o destruir les construccions enemigues des d'una distància segura pels romans.

Catapulta (onager)

Era un artefacte capaç de llençar pedres a una distància d'uns 30 metres a molta velocitat i potencia.

Ballestes

Les ballestes podien llençar pedres d'un quilo a fins a uns 180 metres de distància en una direcció força horitzontal.

Màquines Demolidores

La seva funció era destrossar les defenses enemigues usant la força bruta del pes contra la defensa, porta, muralla, etc.

Ariet

Pretenia obrir un forat a la porta o muralles enemigues.