Etimologies del llatí: TEMPS CRONOLÒGIC

Estructura i divisió del calendari Romà

El temps (tempus, -oris) pels romans era molt semblant al d’avui en dia, i és que encara utilitzem la divisió de temps tan eficient i útil que van crear els grecs i els romans. En aquest cas ens centrarem en la petjada temporal que ha perdurat fins avui i les paraules que la  formen. Per exemple, les calendes (Calendae, -arum), que feien referència al primer dia de cada mes i que deriven en altres paraules com calendari.

Podem dividir les etimologies en:

Sistema d’ordre cronològic

Els mil·lennis representen el conjunt de mil anys i prové del llatí millenium format per mille (mil), annus (any), més el sufix -i que significa relació. Quan ens referim a deu anys parlem d'una dècada, que ve del llatí decas, -adis.

Gnomon utilitzat per saber l'hora solar

En el calendari  romà antic, cada any contenia 10 mesos, però més tard, per influència grega, va passar a l'any de 12 mesos (mensis, -is d'on ve menstruus, -a, -um o, en català, mensual) amb 368,75 dies (del llatí dies, -iei d'on també prové diada, diari, dial...), amb mesos alternats de 30 i 29 dies, i cada dos anys, un amb 13 mesos.

Cada dia té 24 hores (hora, -ae; si és d'hora diem matutí que ve de mature del qual trobem prematurus, -a, -um utilitzat, per exemple, per un naixement prematur) i cada hora conté 60 minuts (del llatí minutus, substantivació del participi passat de minuere "disminuir"), que a l'hora conté 60 segons (secundus, -a, -um).

Finalment s'han mantingut les paraules llatines Post Meridiem (PM) i Ante Meridiem (AM).

Mesos de l’any

Abans de la reforma del calendari el 153 aC, l’any començava per la primavera, amb març (matrius) provinent del déu de la guerra. Després seguia el mes que s’obria (aprilis, abril), el del creixement (maius, maig) i el de la florida (iunius, juny). Més endavant els mesos seguien per ordre del cinquè al dècim, però els únics que tenen influència en la denominació actual són: september (setembre), october (octubre), novem (novembre) i december (decembre). Però amb la reforma de Numa Pompili, es van afegir el mes de la apertura dels treballs agrícoles ianuarius (gener) i el mes de les purificacions februarius (febrer).

Dies de la setmana

Setmana ve del llatí septimana que a l’hora prové de septem (set). En la Roma clàssica, cada setmana conté set dies, cadascú amb el nom d’un planeta, el Sol i la Lluna inclosos. Actualment la nostra setmana comença el dilluns, però en la Roma clàssica començava el diumenge, que ve del llatí cristià Dominicus dies (el dia del Senyor), el qual va substituir a dies solis (dia del Sol) d’on ve "Sunday" en anglès o "Sonntag" en alemany. Podríem dir que la clau del diumenge és ser els "senyors" del nostre temps. 

Després del dia del Sol ve el dia de la Lluna, el dilluns o, en llatí, Lunae dies (en català, a diferència del castellà, dies va davant). La terminació en -s es deu a la influència que van tenir els altres dies de la setmana sobre aquest nom. De Luna tenim lunaticus (lunàtic), “que viu a la Lluna”. 

Seguint l’ordre dels planetes que es veien des de la Terra, el tercer dia de la setmana romana era el dimarts, dedicat al déu de la guerra Mart. En català es manté el substantiu “dies” de Martis dies, però en altres llengües com l’espanyol no és així. A partir de Mart tenim “marcial” (bel·licós) o “marcià” (que ve de Mart). 

El dimecres, en canvi, ve de Mercurii dies (dia de Mercuri, déu del comerç i del viatgers. La terminació -s ve donada per la influència de dimarts i dimecres que la  tenen per etimologia. 

El dijous és el dia de Júpiter, en llatí Iovis dies. Iovis és el genitiu de Iuppiter, “el pare de la llum”. Com era el planeta més gran del sistema solar (pater deorum et hominum), els que naixien sota el signe de Júpiter se’ls atribuïa una influència beneficiosa. D’allà ve la paraula “jovial” (alegre, afable).I és que Júpiter es "divertia" bastant. 

El nom de divendres prové de Veneris dies (dia de Venus). Venus, la deessa de la bellesa i de l’amor, la de la fertilitat en la mitologia romana, que dóna nom al primer planeta visible de l’alba. D’aquí trobem paraules com “venera” (la conxa del Camí de Santiago) o “venèries”, que són aquelles malalties relacionades amb l’acte carnal i el desig sexual. 

Dissabte, però, no ve del llatí, ja que els romans tenien Saturni dies (el dia de Saturn), el qual té influència en l’anglès “Saturday” o de l’holandès “Zaterdag”.

Festivitat

La idea de repòs la tenim en “any sabàtic”, un any en el que no es fa res, és a dir, tot l’any és dissabte. Però quan parlem d’un període més curt parlem d’un festiu que ve del llatí festivus, -a, -um que significa “relatiu a les festes” i està composat per festus (de festa) més el sufix -ivus (relació passiva o activa). En el cas del cap de setmana, és el que denominen com la contraposició del “workweek” (el temps laborable de la setmana) i ens referim al període de descans setmanal, el qual va ser primer enregistrat per la RAE com la locució “fin de semana” que prové del mot llatí finis, -is (acabament) i septimana.

Feriae Sementivae de la sembra

Cada vuit dies tenien un dia de descans (nundinae) més els dies de festa (feriae, -iarum, d’on ve la paraula  actual “fira”) i els ludi (jocs cívic-religiosos) amb derivacions com “lúdic”.

REIGOSA ROSELL, Denís
5è D Batxibac