Dramaturgs del Segle de Pèricles

Si ens situem a l'Atenes de fa uns quants anys, trobarem en un dels moments històrics més importants, el segle de Pèricles. Aquest es pot definir com un esplendor que mai més es tornaria a repetir en la història. Aquest compren des del setge de Samos per part dels atenencs el 439 aC, fins la derrota dels grecs a la batalla de Queronea davant l'exèrcit macedoni de Filip II el 338aC. És una època plena de personalitats que destacaven en la filosofia, arquitectura, escultura, història, literatura i estratègia. Aquests personatges van fomentar les arts i les lletres, i a més es van dur a terme obres públiques i es va millorar la qualitat de vida dels ciutadans.

La dramatúrgia  va ser un dels aspectes importants dintre d´aquesta esplendor. Podem trobar en aquest àmbit tres destacats dramaturgs; Èsquil, Sòfocles i Eurípides.

Èsquil

Èsquil va ser un dramaturg grec, considerat el creador de la tragèdia grega. La seva obra conté un gran contingut emocional, i aconsegueix provocar a l'espectador mitjançant un gran llenguatge i impresionants postes en escena. Els seus personatges recorden a l'època arcaica ja que es doten de certa rigidesa i són hieràtics. Una de les característiques importants en la seva obra és la presència d'un cor, que en molts cops assolia fins i tot el paper principal. Estructurava les tragèdies en tres parts, fent així tres diferents actes, que posteriorment es transformarien en trilogies. Va escriure un total de 90 obres, de les quals només es conserven completes set tragèdies. Aquestes són Perses, Orestea, la qual és la única trilogia que ha perdurat sencera fins als nostres dies. Aquesta consta de tres parts: Agamèmnon, Coèfores i Eumènides. A més d'aquestes, també Suplicants, Prometeu encadenat i Set contra Tebes. Altres temes importants que ha tractat Èsquil en la seva trajectòria han estat la falta religiosa i el seu càstig, el camí de l'home per tal d'arribar al coneixement a través del sofriment, un terme anomenat páthei máthos i la desmesura, hybris, que es produeix quan un home vol anar més enllà de la seva condició humana i del seu destí, el que comporta el càstig dels déus i la seva ruïna.

Sòfocles

Sòfocles, de manera contrària a Èsquil, va influir en el desenvolupament del drama, mitjançant l'addició d'un tercer actor i reduïnt, així doncs, la presència del cor. Va fomentar l'aparició de més personatges, i amb ell, la poesia tràgica grega va assolir la seva perfecció. Sòfocles va aportar a la tècnica dramàtica característiques tals com la complicació en la trama i el realçament en el contrast amb altres personatges, i sobretot la ruptura de les trilogies, que converteixen a cada obra en única, formalment independent i allunyada dels mites com a tema central. També, va afegir la voluntat i el destí del personatge com a tema dramàtic, els quals van passar a ser centres d'interés, tot i que la religió i la moral van continuar sent també temes predominants. Va escriure 123 obres, de les quals queden set tragèdies i un drama satíric, Rastrejadors. Les més famoses són les obres del cicle de Tebes, i sobre el mite d'Èdip i els seus fills. En les seves obres també s'hi aprecia un fort respecte cap a la religió i els déus, en front dels corrents filosòfics, com és clar en l'obra Antígona, i també la contraposició entre les accions dels protagonista i les accions dels déus, com es veu en Èdip.

Eurípides

Finalment, Eurípides va ser el tercer gran dramaturg del Segle de Pèrciles. Les seves obres no van ser gaire acceptades pel públic, ni va guanyar gaires concursos tràgics, sinó que el seu teatre va assolir l'èxit just després de la seva mort. Dintre de la seva obra, l'autor es preocupa molt per les passions humanes com l'amor i la gelosia, els quals considera motors del comportament de l'home, en diferència del comportament de la divinat, com en els autors tràgics anteriors. Dintre de les tècniques tràgiques, es caracteritza per rebutjar la opció del cor com a paper fonamental en la obra, i aplica el procediment anomenat deus ex machina; al final de l'obra apareix un personatge, generalment un déu, que resol el desenllaç. Es conserven 19 obres, i dintre de les seves tragèdies destaquen Medea i Hipòlit. De les altres obres van ser-hi existoses Andròmaca, Troianes, Electra, Hèracles, Ifigenia,...