El llatí i el grec van ser les dues llengües principals a l'Imperi Romà, però va haver altres idiomes que també van tenir una gran rellevança a nivell local. Així doncs, la llengua materna dels antics romans era el llatí, que servia com a llengua de poder i s'emprava en tot l'imperi.
El grec koiné s'havia convertit en la llengua principal al Mediterràni oriental i a l'Àsia Menor com a conseqüència de les conquestes d'Alexandre el Gran, el segle IV a.C.
Els romans més cultes estudiaven grec, i molts cops n'adquirien una gran fluidesa que els hi era molt útil per a comunicacions diplomàtiques a Orient, inclús més enllà de les fronteres de l'imperi.
Però degut a que la comunicació en les societats de l'antiguitat era majoritàriament oral, és difícil determinar fins quin punt les llengües locals van continuar sent parlades o fetes servir sota el domini romà. Malgrat això, s'han trobat referències a altres idiomes en inscripcions i en textos romans o grecs:
- Arameu: principal llengua (amb varis dialectes) parlada a Siria i Mesopotàmia.
- Copte: així s'anomenen actualment les formes de l'antic Egipte que es van desenvolupar durant l'antiguitat tardana.
- Púnic: va ser la llengua dels cartaginesos, la qual es va seguir fent servir al nord d'Àfrica durant el període imperial.
- Llengües cèltiques: existents a l'inici del període imperial.
Incloïen el gal, parlat a la Gàl·lia (actualment França, Bèlgica i Suïssa), el celtibèric a algunes parts d'Hispania (avui dia Portugal i Espanya), el britònic a Britània i també una branca de les llengües cèltiques portada fins Anatòlia per les invasions gal·les del segle III a.C.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada