La
destrucció de Pompeia
Pompeia
és una ciutat de l’antiga Roma. Era un port a la badia de Nàpols
(Italià), a la plana del riu Sarno, al peu del Vesuvi. Els romans
anomenaven la ciutat Pompeii. Va ser ocupada inicialment pels oscs,
després va passar a ser dels etruscs i més tard pels samnites.
L’any 310 aC va passar a ser part de la Campània romana. A la
segona meitat del segle I aC la ciutat es va convertir en un dels
llocs preferits pels romans, que van construir-hi moltes vil·les.
La
famosa ciutat va quedar soterrada sota la lava del volcà l’any 79.
Moltes persones que vivien en aquesta ciutat no van tenir temps
d’escapar-se ja que pensaven que el volcà estava inactiu i no van
saber com reaccionar. L’únic testimoni directe que tenim de
l’erupció del Vesuvi és la carta que Plini el Jove va enviar a
l’historiador Tàcit i que, fins a l’inici de les excavacions
l’any 1763, es creia que era invenció de l’autor.
Segons
Plini el Jove, a la una, a tota la badia de Nàpols es va propagar
una gegantina massa de fum. Només uns minuts després, el cel
estava gris fosc i el sol estava tapat. Una densa mescla de cendra i
lapil·li, una barreja de pedres tosques i sorra, plovia al damunt de
Pompeia. Segons els experts, en alguns moments el Vesuvi va arribar a
expulsar deu mil tones de material per segon que podien assolir una
altura de desenes de quilòmetres i una velocitat de més de
dos-cents quilòmetres per hora.
La
gent intentava fugir pels carrers de la ciutat protegint-se el cap
amb un simple coixí lligat amb una corda. Amb tot, durant les
primeres sis hores d’aquesta fase inicial de l’erupció, van
morir unes quatre-centes persones. D’algunes d’elles, n’han
quedat els cranis i ossos fracturats, però més que per l’impacte
de la pluja de roques va ser per les parets, els sostres, les
columnes, els frisos i les estàtues que es queien.
Cap
a les set de la tarda quan les sòlides construccions es van començar
a esfondrar no resistint més el pes de la cendra i lapil·li que
s’havia estat acumulant. L’acumulació de pedra i cendra també
va començar a bloquejar els accessos al carrer i a les portes de les
cases.
La
majoria de les persones, com proven els cossos trobats, marxaven
únicament amb la clau de casa i allò de més valor que havien pogut
salvar.
La
gent caminava a les fosques, pel damunt d’una capa de cendra i
roques que cap a les deu de la nit tenia ja uns quatre metres de
gruix. Els romans desconeixien l’existència dels volcans. Per
tant, tots ells ignoraven què era exactament el que provocava aquell
desastre. Pensaven que era un càstig dels déus. Ara comença un
fenomen lluminós fruit dels curtcircuits que generen aquestes
erupcions en la relació elèctrica entre la Terra i l’atmosfera.
En
aquest moment, el mateix Plini reconegué que també ell va creure
que la fi dels temps havia arribat.
El
dia 25, l’erupció va entrar en una segona fase que va afectar un
radi de més de trenta quilòmetres. Aquesta segona fase es
caracteritza per la propulsió d’un cúmul de brases, residus i
gasos que surten de terra a una velocitat de 300 metres per segon i
que es coneixen amb el nom d’'onades piroclàstiques'.
En
aquest moment, la potència que sosté la columna de fum i pedra
tosca disminueix de tal manera que la columna s’esfondra de manera
momentània, provocant un núvol que es precipita contra el terra a
gran velocitat, convertit en un huracà molt violent.
La
primera de les onades va ser a la una de la matinada del dia 25 i va
polvoritzar la població d’Herculà.
A
les set del matí, molts habitants de Pompeia encara sobrevivien. Entre
les set i dos quarts de vuit del matí, una quarta onada va fer
emmudir la ciutat. La majoria dels cadàvers s’han trobat estirats,
amb les boques obertes i els caps i els troncs lleugerament elevats,
les seves postures tenen totes les característiques d’una mort per
asfíxia. La temperatura del vent que va impactar sobre rostres i
cossos va arribar a superar els cent graus centígrads. D’onada
piroclàstica, encara n’hi va haver una altra a les vuit del matí,
més intensa que l’anterior. La seva força expansiva es va
estendre una trentena de quilòmetres i va arribar fins al port
d’Estàbies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada