Perseu i Andròmeda

Èol, fill d'Hípotes, havia tancat els vents a la seva presó i, Lucifer havia sortit i brillava dalt del cel. 

Perseu va agafar les seves ales, es va enlairar fins arribar a la nació etíope i els camps de Cefeu. Allà un déu egipci, Ammó, havia condemnat injustament a Andròmeda perquè la seva mare Cassipea havia assegurat ser la més bella i un oracle va ordenar com a càstig encadenar a la seva filla a una roca per ser devorada per un monstre submarí. Però va ser aleshores que, Perseu, la va veure encadenada i va quedar meravellat per la seva bellesa. Llavors, es va adreçar a la jove i li va preguntar pel nom d'aquell lloc, pel seu nom i el motiu pel qual estava encadenada. La jove no responia, quan de sobte va aparéixer una gran bèstia submarina que anava directament contra ella. Els seus pares, Cassiopea i Cefeu, no podien fer res més que plorar davant de la situació i Perseu els hi va prometre salvar-la a canvi de que fos la seva dona. Ells van acceptar i, a més, li van cedir el regne. 

Perseu es va enlairar amb les ales i va crear una silueta a l'aigua que va fer que el monstre submarí ataqués la silueta. Llavors, Perseu l'agafa per darrere i li clava l'espasa i l'acaba matat. La fera treu aigua barrejada amb sang porpra per la boca. Un cop morta, Perseu és aclamat i estén per terra un jaç tou de fulles i de tiges de plantes submarines que absorbiran la força de la bèstia esdevenint-se rígides. Així, les nimfes marines distribueixen les llavors pel mar i es crea el corall que, avui en dia, continua sent flexible a l'aigua i rígid fora.