Píram i Tisbe

Píram i Tisbe, eren els dos joves més bells i destacats d'Orient. Es van conèixer en el mateix veïnatge de la ciutat de Babilònia. Això va fer que a poc a poc s'enamoressin. El seu amor anava creixent i creixent, de la mateixa manera que el seu desig de casar-se. Els seus pares, però, els hi va. Tot i això, no van poder apagar mai la flama dels seus sentiments, ni els joves van rendir-se. Al contrari, s'esforçaven cada nit per parlar a xiuxiuejos a través d'una esquerda que hi havia a la paret contigua de les dues cases. Sempre desitjaven que l'esquerda es fes més gran, per així fer-se petons, i no limitar-se a sentir la veu de l'altre. Una nit, farts d'aguantar així, van decidir escapar-se i trobar-se al sepulcre de Ninu. Allà s'amagarien sota l'arbre que allà es troba. Tisbe va ser la primera a sortir de casa, i es va dirigir cap a la tomba, com havien pactat, esperant el seu estimat. De cop i volta, una lleona va aparèixer amb la boca tacada de sang de la seva cacera anterior. Tot i que Tisbe ja estava sent molt valenta esperant en la foscor de la nit, no va poder suportar la por, i va haver de fugir, i amagar-se en una obscura cova.

"Píramo y Tisbe" de Pierra Claude Gautherot

 El vel que cobria a Tisbe, va relliscar mentre aquesta corria, i va ser tacat per la sangonosa boca de la lleona. Píram, que va sortir més tard de casa, en arribar, veu la desastrosa imatge. El pànic l'envaeix, pensant en què la seva estimava havia mort, i pres pel dolor, agafa el vel de Tisbe, i es clava l'espasa en mig del tors. La sang va brollar com mai, i va banyar les arrels de l'arbre, fent així que les mores que hi penjaven d'aquest, es tenyissin de color porpra. Quan Tisbe va decidir tornar per no faltar a la cita amb el seu amant, va trobar-se la sangonosa escena. Ella, com havia fet el seu amant uns minuts abans, comença a embogir, i es colpeja els braços, es tira dels cabells, rodeja Píram, abraçant-lo, i plora, barrejant la sang amb les seves llàgrimes. Demana aleshores als seus pares que les pires fúnebres descansessin a la mateixa tomba, i demana a l'arbre que donés per sempre més fruits negres, vestits de dol pels dos amants. Seguidament, aquesta clavà l'espasa en el seu pit. Les seves súpliques van commoure els déus, i així es van complir; sota l'ombra de l'arbre descansen els dos enamorats, i les mores quan maduren, estan sempre vestides de negre.

Abraham Daniëlsz Hondius

Píramo y Tisbe. 1660-1675