'Jo, Claudi', l'abans i el després de la televisió.

Estrenada al 1976 a la mítica cadena anglesa BBC, Jo, Claudi (o I, Claudis en anglès) es considerada una de les millors minisèries de televisió no només de totes aquelles ambientades a l’Antiga Roma, que no n’hi han poques precisament, sinó de tota la història televisiva ja que va resultar un autèntic boom arreu del Regne Unit i de tot el món i, a més, es considerada la primera sèrie televisiva de caire polític.

Adaptada per Jack Pullman a partir de les novel·les del escriptor britànic Robert Graves Jo, Claudi i Claudi, el déu, i la seva esposa Mesalina, la seqüela de l’anterior mencionada, la minisèrie de només tretze episodis relata amb to humorístic i innocent el regnat d’August i de tots els seus successors des del punt de vista d’un d’ells, Claudi, qui decideix escriure la seva biografia al sentir la mort apropant-se a ell veloçment. Dita narració està principalment centrada en la dinastia Júlio-Clàudia, la línia dinàstica dels cinc primers emperadors romans: August, Tiberi, Calígula, Claudi i Neró.

Tot i ser bastant icònic per si sol, en aquest producte televisiu hi destaquen dues figures en especial: Claudi i Livia, l’esposa d’August. Claudi ho fa, principalment, perquè, tot i que al principi no sembla gaire brillant per la seva personalitat més aviat tímida, problemes de tartamudeig i una coixera considerable, es un dels personatges de més intel·ligents de l’obra. Al actuar de dita manera des de ben petit, a part d’assegurar-se una mínima supervivència dintre de la seva pròpia gens, la resta del món, els seus pares inclosos, no el consideraven perillós ni una amenaça, raó per la qual sempre era un espectador privilegiat proper a tot el que passava als nuclis de decisió, els seus moviments i les baralles tant internes com externes. Durant gran part de l’historia es un mer observador fins que, després de la mort de Calígula, la guàrdia pretoriana, cos militar protector dels emperadors romans, el forçà a convertir-se emperador al ser dels últims homes de la família i, degut a les seves actuacions passades, el consideraven manipulable, cosa que demostra falsa durant el seu regnat.

Livia, per l’altre banda, també destaca per la seva intel·ligència i, a més a més, per ser extremadament despiadada i l’odi que tenia cap a Claudi per ser republicà. També ressalta per ser un personatge femení fort i poderós que arregla més d’un cop els errors del seu marit, com per exemple quan, mitjançant la manipulació, aconsegueix impedir la restauració de la república, i que resol els problemes que se li presenten davant a la seva manera i amb les seves pròpies mans. Tot i així, el seu paper dóna un gir quan, a les portes de la mort, s’apropa a Claudi i li demana que la converteixi en deessa, no per ser inmortal, sinó perquè sap que, a causa de tots els seus actes passats fets pel ‘bé de Roma’, s’acabarà podrint a l’infern. Claudi accepta amb una condició: que respongui a un parell de preguntes amb absoluta sinceritat. Amb dites preguntes li fa confessar tots els seus pecats, un dels quals enverinar al seu propi marit entre molts d'altres.

Pel poc pressupost que la BBC disponía, gran part del rodatge es va haver de realitzar en interiors, però, tot i així, no resulta un defecte ja que les interpretacions dels actors i actrius, el meticulós guió i el calculat moviment de la càmera ho compensen per complet; tant que la sèrie va ser guardonada amb dos premis BAFTA al 1977 (el de ‘Millor Actor’ per Derek Jacobi, que encarna a Claudi, i el de ‘Millor Actriu’ per Sian Phillips, encarregada de Livia) i el Premi de Televisió de l'Acadèmia Britànica al ‘Millor Disseny’ en aquell mateix any.