El Diluvi

Veient que havia arribat un moment de degradació en l'espècie humana Júpiter decideix fer alguna cosa, la seva primera opció és incendiar-ho tot però aleshores recorda que el destí ja havia predit que tot es cremaria, així que decideix escollir un càstig diferent: extingir la raça humana amb les aigües, enviant una pluja intensa des de cada racó del cel. Tanca al vent del nord, Aquiló, i a tots els altres vents a les coves d'Èol, i deixa sortir al vent del sud, Notos. Aquest l'ajuda, carrega els seus núvols plens d'aigua i els prem, així fa que ressoni un tro com mai havia estat escoltat i que comencin a descarregar les aigües per tot arreu. Iris, missatgera de Juno, també ajuda, recull les aigües i les puja de nou als núvols. Han destrossat tota a collita d'un any. Però Júpiter no en té prou i ajudat pel seu germà Neptú déu dels mars hi afegeix més aigua. Però la massa d'aigua va creixent doncs convoquen també als rius qui participen desembocant desenfrenadament als mars, Júpiter mateix dona un cop a la terra amb el seu trident, aquesta tremola i dona via lliure a les aigües. Els rius sense control s'emporten tot allò que troben. Tot queda sota el mar, tot es barreja; el que abans vivia a la terra ara viu a l'aigua amb les criatures pròpies de l'aigua. Les Nereides tenen boscos, el llop neda amb les ovelles... Ningú sobreviu, qui no ha mort per l'aigua mor per la manca d'aliments.

El Diluvi Universal, de Jan Van Scorel. 1530.

El Diluvi Universal , de Miquel Àngel. Es troba a la Capella Sixtina