SABIES QUE...?

EL MAQUILLATGE A L'ANTIGA ROMÀ

La cura de la pell va ser una autèntica obsessió de les romanes de classe alta, i entorn d'ell es va desenvolupar un art del maquillatge no menys sofisticat i luxós que el de la nostra època.

Els cànons de la bellesa romana aconsellaven a la dona una pell lluminosa, rosada i, sobretot, blanca. La blancor de la pell era el suprem tret de distinció.

El 2003, uns arqueòlegs van trobar a Londres un pot d'estany de segle II que s'havia conservat hermèticament tancat i que contenia una crema blanquinosa lleugerament granulosa, sens dubte utilitzada com maquillatge. El producte trobat a Londres tenia tres ingredients: lanolina de la llana d'ovella sense desengreixar, midó i òxid d'estany. La lanolina servia de base per a la barreja; el midó suavitzava la pell, funció per a la qual segueix usant avui dia en els productes cosmètics; l'estany era l'element que blanquejava la pell, i va començar a utilitzar-se durant l'Imperi en substitució de l'acetat de plom, que tenia efectes molt nocius.

Per aclarir la cara també s'emprava una base de maquillatge elaborada amb vinagre, mel i oli d'oliva, així com les arrels seques del meló i els excrements de cocodril. Altres ingredients utilitzats com blanquejadors van ser la cera d'abella, l'oli d'oliva, l'aigua de roses, l'oli d'ametlla, el safrà, el cogombre, l'anet, els bolets, les roselles i l’ou. Para dotar la pell d'una major lluminositat s'utilitzaven els pols de mica.

Al mateix temps, les dones agradaven de ressaltar els seus pòmuls en tons vermells molt vius, com a símbol de bona salut. Per a això, s'aplicaven terres vermelles, henna o cinabri, encara que havia alternatives més econòmiques, com el suc de mora o els pòsits de vi. D'altra banda, el carmí de llavis, també en tons vermells molt vius, s'aconseguia amb l'ocre procedent de líquens o de mol·luscs, amb fruites podrides i fins i tot amb mini.

Segons l'ideal de bellesa romana, la dona havia de posseir grans ulls i llargues pestanyes. Mitjançant un petit instrument arrodonit d'ivori, vidre, os o fusta, que prèviament es  submergia en oli o en aigua, s'aplicava el perfilador d'ulls, que s'obtenia amb la galena, amb el sutge o amb la pols d'antimoni. Per a la ombra d'ulls, generalment negra o blava, eren imprescindibles la cendra i la zurita.

Les celles es perfilaven sense allargar-les i es retocaven amb pinces. En aquest sentit existia una preferència per les celles unides sobre el nas, efecte que s'aconseguia aplicant una barreja d'ous de formiga picats amb mosques seques, una barreja que també es feia servir com a màscara per les pestanyes.

Per maquillar era indispensable disposar d'un mirall. Aquest podia tenir forma arrodonida, o quadrada, model molt difós i comú durant tot l'Imperi. Tradicionalment, els miralls es fabricaven en metall (ja fos de bronze, coure, plata o or) i tenien mànecs finament treballats, tant en metall com en os o ivori.

Els cosmètics es compraven en els mercats. Els que eren líquids es col·locaven en petits recipients de terracota, en gots de vidre verd i blavós o en petits envasos realitzats amb diferents materials i els cosmètics espessos es venien en petits cofres de fusta.